El Far de Buda o la crònica de la mort d'un delta

El problema de l'explotació dels recursos hídrics està en primera plana dia si i dia també. L'aprovació per decret dels successius plans hidrològics que afecten les conques hidrogràfiques simplement amb la intenció d'augmentar l'ús de l'aigua circulant, posa en peu de guerra a tots els agents socials, en tant i tant que els rius són ens vius i actius que es veuen seriosament afectats en el seu funcionament. L'exemple més clar és el cas del Delta de l'Ebre pel qual, la regulació a la baixa dels cabals circulants posa la supervivència del delta en un seriós perill. Això pot semblar una exageració fruit de la lluita política subjacent, però si veiem la realitat de les xifres, potser que l'amenaça l'estiguem prenent massa a la lleugera i tot.

Quan es va construir el far del Cap de Tortosa el 1864 (també anomenat Far de Buda), una de les principals preocupacions era que el far no quedés massa ràpidament terra endins donat que la costa avançava contínuament. La gent feia excursions al far de 50 metres d'altura -el més alt del món de l'època- i dinava i es divertia als seus peus, amb una mar que no quedava exactament aprop. Doncs bé, fixeu-vos com han arribat a canviar les coses que si vostè vol arribar a l'actual emplaçament del far de Buda, haurà de nedar (sí, sí, nedar) ni més ni menys que 3704 metres mar endins des de la costa més propera.

Per si no li sembla gaire distància, imagini el que és nedar una distància semblant a la que separa la Plaça d'Espanya de Barcelona de la Plaça de Tetuan. Doncs bé... això és el que ha retrocedit el front de costa del delta de l'Ebre en menys de 150 anys. Encara que, per ser exactes, semblant ritme de destrucció del delta no va començar llavors, sinó molt més tard.

Durant el primer terç del segle XX, l'electrificació creixent de les ciutats i els seus serveis associats van fixar-se en els importants cursos d'aigua provinents del Pirineu. Això va provocar la construcció de diversos pantans a la conca del Segre, la Noguera Pallaresa i Noguera Ribagorçana que van significar un primer gran problema per al delta, en ser aquests rius tributaris de l'Ebre

Aquests embassaments (Sant Antoni, 1916; Camarasa, 1920; Terradets, 1935 o Flix -a la llera de l'Ebre-, 1948) van fer disminuir tant el cabal com la càrrega sedimentària que l'Ebre desembocava a la Mediterrània, la qual cosa es va traduir en que el far del Cap de Tortosa, comencés a patir els embats del mar en els seus propis fonaments el 1949. El govern, assabentat del problema es planteja substituir-lo però, sigui com sigui, l'Ebre encara era capaç de mantenir el tipus. Tot canviaria dramàticament a partir de finals dels 50.

A mitjans dels anys 50, les necessitats d'energia hidroelèctrica es disparen, el que porta a un aprofitament extrem d'aquesta font d'energia. Els plans franquistes d'explotació dels cursos d'aigua subsidiaris de l'Ebre, i el mateix Ebre en si, es multipliquen i en menys de 20 anys es construeixen un centenar d'embassaments a qual més gran i potent. Així, pantans com els d'Escales (1955), Canelles (1960), Santa Anna (1961), Mequinensa (1966) o Riba-roja (1969), van ser torpedes directes a la línia de flotació del Delta de l'Ebre

A causa de la manca de cabal, al control de les avingudes i a la falta de sediment transportat pel riu, el front del delta va començar a retrocedir a passes de gegant, o el que és el mateix, a l'esgarrifosa velocitat de 39 metres l'any, el que comportà la destrucció a la nit de Nadal de 1961 del Far de Buda a causa d'un temporal després de gairebé 100 anys en el lloc. El seu recanvi, malgrat les defenses construïdes, va caure també el 1965. La zona s'havia convertit en mar obert.

El cabal de l'Ebre havia baixat des dels 18.286 hm3 anuals en els 60, als 8.253 hm3 anuals en els 90, la qual cosa significa que pràcticament no arriba sediments al mar. De fet, de sediments sí que n'arriben, però els més fins, els que són fàcilment transportables per la feble corrent del riu, però que no són dipositats perquè l'aigua del mar els manté en suspensió. La sorra, la qual per ser prou gran pot dipositar-se, no es mobilitza pel fet que l'Ebre no arriba al mínim de cabal de 400 m3 que necessita per moure's impedint un equilibri en el seu front costaner.

El front, encara a dia d'avui, retrocedeix a una velocitat de 20 m anuals, i si bé és cert que certes parts avancen, el delta no creix, simplement les sorres dipositades fa segles al front es recol·loquen  a causa de la força del mar. Només així s'entén que el far del Cap de Tortosa es trobi a dues milles nàutiques mar endins, en una zona que estava un metre per sobre de la superfície del mar i que, actualment, té una inquietant profunditat d'uns 10 metres.

L'embat de les onades, l'extracció d'aigua del subsòl, però sobretot la inconsciència humana d'un ús de l'aigua del riu merament especulativa i comercial estan matant el Delta de l'Ebre segon a segon. Un delta que ha trigat segles a formar-se i que acabarà morint en pocs anys per interessos creats de gent que ni hi viu, ni li importa gens ni mica el futur d'aquest prodigi viu de la natura.

Reflexionem-hi.


-Ireneu Castillo-