Rèquiem per un mar

Vostès es recorden del mar d'Aral? Aquell mar que durant primària ens van ensenyar que estava a Àsia, una mica més enllà del mar Negre i de la mar Càspia... Si? doncs ja no cal que ho recordin més, ja que omplint una piscina de goma, de les de criatura, tindran més aigua emmagatzemada que la que té actualment. La increïble capacitat de l'home de ser una autèntica plaga de llagosta per al planeta, es posa en evidència en aquest fins fa 25 anys mar interior, convertit ara en una pestilent bassa fangosa.

Imagineu que viviu en una ciutat costanera, amb el seu port pesquer i tot, i que en menys de 20 anys, el que abans era una platgeta mona a tocar del passeig marítim, ara l'ha de anar a buscar a 100 km en línia recta des on el tenia abans. O traduït a mesures conegudes, que la platja de la Barceloneta li quedaria a mig camí de Mallorca. Això és exactament el que li va passar a la ciutat d'Aralsk a Kazakhstan. Però... com ha pogut passar semblant daltabaix? L'home en té tota la culpa.

El Mar d'Aral, en realitat és (era) un llac interior situat en les estepes desèrtiques d'Àsia Central. Aquest llac rep l'aigua d'un parell de rius importants d'Àsia anomenats Amu Daria i Sir Daria, però no té cap sortida, per la qual cosa tota l'aigua que rep queda embassada en aquell punt. La calor i el sol del desert provoca en ell una gran evaporació concentrant les sals que transporten els rius creant un llac salat, un autèntic mar de fins a 68 m. de profunditat i extens com Andalusia.

Això va ser així durant els últims 20.000 anys, però als anys 40, l'Unió Soviètica va veure als cabalosos rius que desembocaven a l'Aral, una font inesgotable d'aigua amb els de convertir en regadiu extensíssimes porcions de desert dedicant-les exclusivament al cultiu del cotó. L'extracció d'aigua del Sir Daria i Amu Daria va ser tan brutal que només un 10 % de l'aigua que arribava abans dels plans de regadiu arribava ara al Mar d'Aral.

El nivell del mar, va començar a baixar a un ritme desenfrenat. A mitjans dels 60, el nivell baixava a 20 cm per any i als 80, es va arribar a baixar ni més ni menys d'1 m. per any. Amb aquest ritme, a mitjans dels 90 el mar havia perdut el 80% del seu volum i el 60 % de la seva superfície. La baixada de nivell va provocar la divisió, primerament en dos i posteriorment en tres parts, i els pobles que havien viscut de la pesca industrial, van haver de deixar els seus vaixells encallats al mig del desert, ja que els era impossible seguir el ritme del retrocés de l'aigua a base de fer canals.

La dessecació provocà que extenses zones del fons quedaran exposades, cobertes per gruixudes capes de sal que es va emportar el vent, ja que no hi havia cap coberta vegetal que els detingués. Els habitants van perdre les fonts d'aigua dolça i van començar els problemes sanitaris per les tempestes de pols salí que les tempestes es portaven a llocs tan llunyans com l'Àrtic. Els problemes respiratoris i de càncer derivats es van disparar. Paral·lelament, el clima es va tornar boig, augmentant les temperatures màximes i fent més fred a l'hivern a causa de la desaparició del matalàs tèrmic que significava el mar.

Per a més INRI, en una illa enmig del mar -que al final va quedar en terra ferma- els soviètics havien instal·lat una base secreta dedicada a experimentar amb armes bacteriològiques (amb Àntrax, entre d'altres) contaminant la regió en abocar residus tòxics a l'aigua. Actualment aquestes deixalles són a la superfície i arrossegats pel vent, fan encara més paorós el desastre del mar d'Aral.

I les solucions? Semblant catàstrofe té una molt difícil solució donada la magnitud de la tragèdia, i l'Aral no tornarà a ser el mateix. El 2003 es va projectar una presa amb la intenció de, almenys, salvar una de les parts d'aquest mar, pujant el nivell de l'aigua i disminuint la salinitat. La idea a dia d'avui ha funcionat, augmentant notablement el nivell de l'aigua, però només representa una cinquena part de la superfície original i ha condemnat la resta de la mar a l'evaporació, ja que impedeix l'arribada de la poca aigua que el regava.

Fins i tot s'ha plantejat desviar rius sencers des de Sibèria per portar-los de nou al mar, però és una solució costosíssima i seria arreglar un problema creant-ne un de pitjor. Per la seva banda, les solucions dràstiques de disminuir els regadius han estat desestimades per ser els cultius de cotó les úniques fonts de riquesa de les empobrides repúbliques ex-soviètiques que comparteixen les costes de l'Aral.

En definitiva, que poc més que pregar per la mort del Mar d'Aral podem fer. Una catàstrofe ecològica i humanitària provocada per la cobdícia, la bogeria humana i perfectament evitable, ha acabat amb un mar. Esperem que el planeta sencer no sigui el següent a caure per les nostres pròpies mans.

-Ireneu Castillo-