El cas dels arbres assassins

És sabut que les plantes són la base de la piràmide alimentària mundial, i d'elles depèn tota la vida al planeta. Fins ara, hem vist les plantes com organismes inferiors, simples, sense sistema nerviós, i als quals podem podar, trencar, serrar o menjar sense massa escrúpols, però... Què passaria si les plantes es rebel·lessin i passessin a l'atac? Que l'hi preguntin als més de 3000 antílops que van morir a Sud-àfrica a finals dels 80.

Efectivament, a finals dels vuitanta, un gran nombre de vedats de caça dedicats a la reproducció en semi-llibertat d'espècies cinegètiques sud-africanes, van començar a detectar morts inexplicables de kudús, un dels grans antílops d'aquelles terres. Els kudús morien a centenars sense motiu aparent i, en principi, en bon estat de salut, per la qual cosa no s'entenia què era el que estava passant amb ells. Fins i tot es van fer autòpsies d'animals morts que no van donar cap fruit, de manera que els grangers van decidir contactar amb la Universitat de Pretòria perquè investiguessin l'assumpte, ja que els seus negocis s'estaven ressentint fortament en ser el kudú una de les espècies més sol·licitades per la seva caça. El Dr Wouter Van Hoven va començar les seves indagacions.

Després d'uns primers estudis es va detectar que les granges amb més mortalitat corresponien a les que hi havia una major densitat de població de kudús, i que en aquestes, els animals morts tenien en el seu estómac una taxa de fermentació notablement més baixa. Per la seva banda, les anàlisis efectuades en els fetges dels kudús morts van detectar una alta concentració de tanins, que arribava a ser de 4 vegades més del normal a les mostres dels cadàvers de zones d'alta mortalitat. Els animals estaven morint intoxicats en no poder assimilar la gran quantitat de tanins que ingerien. No obstant això, es desconeixia quin era l'origen d'aquest enverinament massiu, atès que, a causa del seu estat de semi-llibertat, no s'havia introduït cap canvi en la seva alimentació herbívora més enllà d'una persistent sequera que afectava la zona i que obligava als kudús a menjar més fulles d'acàcia de les habituals. Una pista s'obria davant seu.

En estudiar l'acàcia, es va detectar que, quan se sotmetia a estrès a aquests arbres (imitant un atac de kudús, a força de brostejar els brots i trencar branques), després de passades poc més de dues hores, les fulles supervivents augmentaven la seva concentració de tanins fins a un 250%. El més curiós de tot és que arbres propers al que havia rebut la "pallissa", van augmentar al seu torn la quantitat de tanins a les fulles talment com si haguessin estat ells els que haguessin patit l'atac dels "kudús" humans. Tot es va aclarir quan es va descobrir que, alhora d'augmentar el seu contingut en tanins, les acàcies emetien grans quantitats d'etilè, un component gasós molt lleuger que, en entrar en contacte amb les fulles d'altres acàcies, les feia reaccionar augmentant, al seu torn, les concentracions de tanins a les seves fulles. O el que és el mateix, que l'acàcia "putejada" va avisar als seus congèneres del que li estava passant, i aquestes, en veient les barbes de la seva veïna cremar, van posar les seves a remullar. Senzill.

Els kudús, reclosos en els vedats amb més densitat de població, exerciren una pressió excessiva sobre les acàcies a causa de la sequera que impedia el creixement d'altres tipus d'herba amb què diversificar el menú diari. Aquesta pressió va estressar massa els arbres, els quals, per defensar-se, van augmentar el contingut de tanins fins a nivells que no van poder tolerar els kudús, matant-los i, per tant, alleugerint la pressió que exercien sobre les acàcies. A sobre, com l'atac contra les acàcies va ser massiu, les que van ser menjades avisaren a les altres del que estava esdevenint, de manera que els arbres que no havien patit l'embat dels famolencs antílops es van preparar contra ells, i els kudús es van trobar amb què les acàcies s'havien organitzat contra ells... i ho van aconseguir. Per desgràcia dels grangers, és clar.

L'estudi, a més d'aclarir els crims, va determinar que les plantes es comuniquen entre elles, i que tenen moltes més capacitats i recursos dels que podem arribar a imaginar per un ésser suposadament inferior. Un virus té 250 gens, un bacteri, 3000, un fong té 6000, una mosca, 12000, els humans, 25000... i per alguna cosa serà que les plantes tenen 50000 gens. Seria millor que replantegéssim la nostra relació amb elles, perquè... qui sap els asos que poden tenir amagades quan la bogeria desforestadora sobre les plantes sigui excessiva?

Més val que els vegetals no tinguin un mecanisme per deixar d'emetre oxigen o per tornar tòxics els enciams, perquè se'ns quedaria una cara de kudú força autèntica.

-Ireneu Castillo-