Kurt, l'oblidada estació meteorològica nazi

En tot conflicte bèl·lic important les seqüeles s'allarguen molt més enllà del moment en què oficialment es dóna per conclòs, pel que la tornada a la normalitat es fa lenta i progressivament. La Segona Guerra Mundial, com a guerra que va afectar a tot el món en major o menor mesura, no és una excepció a aquesta regla. Un exemple clar el tenim en la detenció de l'últim soldat japonès en guerra gairebé 30 anys després d'acabada la contesa. No obstant això, en data tan tardana com el 1981, es va fer un descobriment que va sorprendre a tota la comunitat internacional, ja que demostrava que la guerra havia arribat on creien que no havia arribat mai: a sòl nord-americà. Es tractava de Kurt, l'estació meteorològica nazi a Canadà.

La Segona Guerra Mundial, per bé que va afectar a tot el món, no ho va fer en sòl d'Amèrica del Nord. La llunyania del Japó o Alemanya dels Estats Units i Canadà, així com la potència naval britànica a l'Atlàntic i nord-americà al Pacífic va fer que les incursions directes dels exèrcits nazi o nipó en terra nord-americana no es produïssin més que en forma d'espionatge individualitzat . O almenys es creia així fins que es va descobrir l'estació meteorològica alemanya que havia estat instal·lada a l'extrem nord de la península del Labrador. Però... una estació meteorològica? En un lloc tan remot? Els arxius de la marina alemanya, tenien la resposta.

Durant el transcurs de la guerra, el coneixement de les previsions meteorològiques a mitjà i llarg termini eren vitals pels raids aeris ja fossin per part dels Aliats com per part de l'Eix. No obstant això la Luftwaffe es trobava amb l'inconvenient que, a causa del control naval de l'Atlàntic Nord per part dels Aliats i al fet que la circulació de vents a l'hemisferi nord és bàsicament d'oest a est, no tenia prou informació per poder fer les seves pròpies previsions. Havien de aconseguir-la com fos.

El 18 setembre 1943 un submarí alemany, l'U-537, salpant des de Kiel (Alemanya), es va dirigir cap a les costes del Labrador (Canadà) per instal·lar una estació meteorològica automàtica que emetés dades del temps de primera mà que servissin per fer les previsions més precises possible.

L'estació pertanyia a un contingent de 26 estacions que havien de ser repartides per les zones àrtiques del nord d'Europa -recordar que Noruega estava controlada per Alemanya- de les quals, dues, tenien de ser instal·lades en sòl americà. La missió no estava exempta de perill.

L'U-537 va arribar a les costes de Martin Bay el 22 d'octubre de 1943, després d'esquivar les patrulles aliades de defensa. Patrulles que van fer que un altre submarí encarregat de l'altra estació que havia de ser instal·lada en sòl americà fos enfonsat abans d'arribar al seu destí.

L'estació meteorològica (anomenada oficialment Wetter-Funkgerät Land-26, o Kurt, per ser el Dr. Kurt Sommermeyer el meteoròleg encarregat de la seva instal·lació) consistia en una sèrie de 10 cilindres d'1 metre d'alt per 47 cm de diàmetre, amb un pes d'uns 100 kg cadascun, que contenien l'instrumental, l'emissora de ràdio i les pesades bateries de níquel-cadmi que havien de proporcionar energia al conjunt almenys durant 6 mesos. A més d'aquests cilindres, disposava una antena de 10 m d'alt i una altra una mica més petita que muntava l'anemòmetre i el penell.

El conjunt, que havia de ser instal·lat a 300 m terra endins, va ser portat a terra per 10 persones en llanxes pneumàtiques des del submarí, el qual, mentrestant, romania en superfície a la vista de les possibles patrulles aliades o, fins i tot, de les poblacions d'esquimals que en aquella època es dirigien cap al sud en apropar-se l'hivern.

La idea era que l'estació emetés les dades durant dos minuts cada 3 hores en una freqüència de 3.940 kHz. Això tenia el perill de ser detectats pels Aliats ja que durant aquells dos minuts es trencava el silenci de ràdio, i era factible que les defenses la detectessin per triangulació. Van pintar els barrils amb colors de camuflatge i van instal·lar el conjunt en menys de 24 hores, embarcant de nou i iniciant un mogut viatge de tornada en què van ser detectats per la força aèria canadenca i van intentar enfonsar-lo, sense èxit. L'U-boot va arribar al port de Lorient (França) el 8 desembre 1943.

Segons els registres alemanys, l'estació va emetre durant un parell de setmanes i després es va deixar de rebre senyal d'ella. El transcurs de la guerra i l'aïllament de la zona van fer que la Kurt caigués totalment en l'oblit fins a 1977 en què Peter Johnson, un geomorfòleg canadenc que estava fent una cartografia de la zona, va descobrir l'estació. L'únic inconvenient és que pensava que era canadenc i simplement la va incloure en el seu estudi com l'estació "Martin Bay 7", sense adonar-se que era una relíquia nazi de la Segona Guerra Mundial.

Gairebé paral·lelament, Franz Silinger, un enginyer alemany jubilat que estava preparant una història sobre la Siemens i la seva implicació a la guerra, va descobrir els papers del Dr. Sommermeyer i l'existència de l'Estació Kurt. Silinger va contactar amb l'historiador de l'exèrcit canadenc W.A.B. Douglas a qui va explicar el descobriment.

El 1981, Douglas i un equip especialitzat es va dirigir cap a la zona concretada per Silinger, trobant l'estació amb algun barril obert, però en força bon estat, donant fi a 38 anys d'oblit de l'única operació de guerra oficialment documentada en sòl del subcontinent nord-americà.

Actualment, la WFL-26 "Kurt" es troba al Museu Canadenc de la Guerra, a Ottawa, com a exemple que per molt que s'arreglin, per molt que es tanquin, per molt que s'oblidin, les cicatrius d'una guerra mai acaben d'esborrar-se del tot.

-Ireneu Castillo-