Política agrària comuna, menys comú del que sembla

L'any 2010, prop de 900.000 persones i entitats de l'estat espanyol, es van beneficiar dels més de 5.000 milions d'euros en ajudes econòmiques emmarcades dins de la política agrària comuna (PAC). No obstant això, aquestes espectaculars xifres no han de confondre, ja que una cosa és repartir i una altra molt diferent és fer-ho amb justícia i equitat. Segons l'informe "Una injustícia anomenada PAC", editat recentment per l'organització Veterinaris Sense Fronteres, el 16% dels afavorits per les subvencions a l'estat espanyol van aconseguir fer-se amb el 75% de la suma total. Els 58.000 majors beneficiaris (7% del conjunt) es van embutxacar prop de 2.600 milions d'euros, és a dir la meitat.

Entre els premiats es troben terratinents, hisendats i aristòcrates, com la família "Osborne", que va rebre més d'un milió d'euros. Però també hi ha grans empreses de l'agronegoci, que solen adquirir productes d'agricultors i ramaders per manufacturats i vendre'ls després. Per exemple, "Azucarera Ebre"-que va percebre 61 milions d'euros dels ajuts de la PAC-controla la meitat del mercat del sucre a l'estat espanyol i té interessos en els agrocombustibles. Segons aquest informe, pertany a la British Sugar Company, una de les grans corporacions a nivell mundial en el sector i que a més té inversions a l'Àfrica. Aquesta transnacional ha rebut més capital de la PAC, que la Xunta de Galícia o la Junta de Castella-Lleó per als seus programes de desenvolupament rural. Aquesta quantitat és molt més elevada que la destinada el 2010 pel Ministeri de de Medi Ambient, Rural i Marí, al seu Pla Integral d'actuació per al foment de l'Agricultura ecològica.

Han existit altres companyies espanyoles relacionades amb l'alimentació, beneficiades per les subvencions públiques de la PAC. Encara afavorides per quantitats menors, no deixa de cridar l'atenció que rebin diners públics certes empreses de l'alimentació que, en adquirir productes de l'agricultor i ramader, s'aprofiten de la seva situació de domini per pagar-los quantitats irrisòries que de vegades no permeten cobrir els costos de producció. També crida l'atenció que rebin ajudes corporacions com "Mercadona", "Carrefour" i "Lactalis", que segons aquest informe de Veterinaris Sense Fronteres, van sumar el 2010 més de 1.000 milions d'euros en beneficis.

Aquesta bonança econòmica empresarial dista molt de la paupèrrima situació econòmica que viu l'agricultura i la ramaderia a Espanya, on centenars de milers de persones passen moments agònics per mantenir els seus treballs. Davant de les esplendoroses xifres de les grans empreses, la renda agrària ha baixat un 27% des de 2003. I tant en ministeris com en despatxos executius, saben que el problema principal deriva d'un mercat lliure que ha afavorit que unes poques empreses de l'agronegoci monopolitzin la transformació, la intermediació i la venda d'aliments, imposant les seves regles i preus a agricultors, ramaders i consumidors.

Per això és ridícul i indignant que rebin ajudes els que després asfixien l'agricultor i l'obliguen a deixar el camp per eixamplar les llistes de l'atur. Perquè amb uns ajuts destinats a promocionar el sector primari s'està premiant als botxins que ho torturen sense parar. I que això passi any rere any, ja fa pudor. També és curiós, molt curiós, que aquells que clamen al cel per un comerç lliure de lligams i per un estat absent del mercat, siguin els primers a parar les mans i omplir-se les butxaques.

En una altra conjuntura comercial més equànime, el camp no requeriria ajudes perquè durant molt de temps no les va rebre i va ser rendible i generós. Més que subvencions, el que es necessita urgentment és legislació i normes que confereixin dignitat i un tracte just, sobretot, en els preus de compra a ramaders i agricultors.

Vicent Boix.
Escriptor, autor del llibre El parc de les hamaques. Article de la sèrie "Crisi Agroalimentària"