SELECT id_comentari FROM blogs_comentaris WHERE id_article = 274 AND id_comentari =

Darreres paraules sobre Copenhaguen, primeres per a Mèxic

Vam ser-hi, us ho expliquem al bloc de la Cimera del Clima (veure -esquerra- "3 dies a Copenhaguen") i ara en treiem les nostres conclusions i les nostres perspectives per a la propera Cimera, la de Mèxic cap al final de l'any que entra.

Fa tot just dos anys, la sessió anual de la Cimera del Clima de l'ONU (COP13) va traçar a Bali el seu “full de ruta”. El que llavors va semblar un resultat escàs (posar data a la revisió del Protocol de Kyoto) al final s'ha revelat com un objectiu ambiciós, tant que no ha pogut ser assolit en la passada COP15 de Copenhaguen.


Dinamarca havia vist l'oportunitat històrica que el nou Protocol fos el de Copenhaguen, i va jugar a fons per a albergar la Cimera de 2009. Al final s'ha hagut de conformar amb un “Acord de Copenhaguen”, invent que ha de ser de vida efímera i amb “el Fons Verd del Clima de Copenhaguen” contemplat per aquest "Acord". El govern danès paga així la seva complicitat, tant en l'exclusió de les organitzacions socials de la cimera, com en l'estat d'excepció que va declarar de facto, i que va permetre tant la pràctica de detencions preventives massives (i no justificades pels escassos incidents que es van registrar) com la presó preventiva i incomunicada durant 21 dies (fins al pròxim 7 de gener) de diverses persones, entre elles Juantxo López de Uralde (solidaritat en aquest enllaç!), director executiu de Greenpeace Espanya, “culpable” de desplegar una pancarta amb el lema “Els polítics parlen, els líders actuen” en la recepció oficial als caps de govern.


De ben segur que Obama va veure aquesta pancarta, perquè l'endemà, en el seu esperat discurs a Copenhaguen, va declarar que havia vingut “a actuar i no a parlar”. Però la seva actuació va deixar molt per desitjar: Per començar va ratificar la seva garrepa (i tramposa) oferta de reducció d'emissions i per a finalitzar el que va liderar va ser el nyap polític-jurídic que coneixem ara com “Acord de Copenhaguen”.


Perquè cal repetir-ho per si no ha quedat clar: a Copenhaguen (com s'havia temut en finalitzar la reunió de Barcelona, prèvia a la Cimera) no s'ha arribat a cap dels objectius previstos. Ecologistes en Acció ho explica molt bé:

“Durant els últims anys les organitzacions socials de tot el món hem estat denunciant la falta d'implicació dels “decisors” polítics a les COPs de canvi climàtic. La legió de tècnics de les delegacions de tots els països ha desenvolupat un treball molt esforçat, que posteriorment no ha estat aprofitat pels polítics en tot aquest període, que amb la seva falta de valentia han ajornat eternament les decisions importants.

A Copenhaguen la solució adoptada va ser recórrer als caps de govern directament, perquè avancessin en 36 hores el que no havien fet en, almenys, els dos anys anteriors. A més, el menyspreu demostrat pel treball realitzat per les seves delegacions al si de la Convenció durant aquests anys va ser enorme, traient pràcticament del no-res, EEUU i un grup de països emergents, un document nou. D'aquesta manera, tant el grup de treball sobre el Protocol de Kioto (AWG-KP en les seves sigles en anglès) com el grup de treball sobre l'acció a llarg termini (AWG-LCA en les seves sigles en anglès) veien llençat per terra el fruit del seu esforç i dedicació durant dos anys, amb un nivell més intens en els últims dotze mesos.”


Ja s'havia dit que el factor clau seria Obama. I a diferència de Lula, per exemple, que va protagonitzar la intervenció més vibrant de la Cimera ("Si fos necessari fer un major sacrifici, Brasil està disposat a posar diners per a ajudar a d'altres països"), a Obama li va faltar coratge polític. Potser no es va veure amb forces d'afrontar a la vegada més d'una batalla contra els elements més reaccionaris del seu propi país: recordem que estava en ple combat per tirar endavant la reforma de la sanitat.


Diagnosticat el problema i tenint clares les solucions, l'única cosa que ha faltat és la voluntat per a resoldre'l. Els diners no són el problema (fins el Brasil, des de les seves mancances, hauria complert amb la seva part, com va dir Lula!). Si, ho va dir Chávez a Copenhaguen, però ja ho havia dit fa mesos Greenpeace: "Si el planeta fora un banc, ja l’haurien salvat".

L'única sortida és tirar endavant. De “l'Acord“ de Copenhaguen ens quedem amb què a finals de gener els països desenvolupats han de posar en negre sobre blanc la reducció d'emissions que plantegen per a 2020. No els suposarà cap compromís vinculant, però és el moment de seguir pressionant perquè els números siguin presentables (no menys d'un 30% per a 2020 respecte a 1990!) i serà el punt de partida per a la següent COP, la 16, a Mèxic al final de l'any que entra, a la qual s'arribarà després de l'habitual rosari de reunions preparatòries intermèdies.


Perquè, recordem-ho una vegada més, a Copenhaguen els “líders mundials”(?) han suspès, i els ha quedat tot per a desembre de 2010, a Ciutat de Mèxic.

I sobre Mèxic, que és del que cal parlar a partir d'ara, alguns punts:

· S'havia dit que era millor el no-acord que un mal acord a Copenhaguen. És el que s'ha assolit (l’anomenat “Acord” és una declaració política que està fora dels marges de la Convenció). Haurem perdut un any, i potser després de 2012 (final de la vigència de Kyoto) quedi un any o més de gap o “buit jurídic”, però o tenim Protocol de Mèxic... o que campi qui pugui

· Per llavors, Obama tindrà resolt el tema de la sanitat, que segons les últimes notícies sembla que porta més o menys encarrilat. Esperem que al desembre estigui per la feina climàtica. Perquè a l'horitzó no apareix cap altre possible líder (a part de Lula, condicionat per la falta de massa crítica de Brasil i per la seva pròpia data de caducitat al capdavant del govern): Xina i Índia estan a l’expectativa i la Unió Europea sembla que no es veu amb cor (Ah, però... la UE va estar a Copenhaguen?). A més, si la crisi econòmica afluixa força per cap d'any tindrem una excusa menys per no fer res

· A propòsit, Espanya presidirà la UE durant el primer semestre de 2010. És el moment perquè la societat civil de l'estat faci escoltar la seva veu, el que, unit al que sembla bona disposició del govern, pot fer que potser la UE comenci a jugar un paper més important en tot el procés i esdevingui una veu determinant a la COP16

· Copenhaguen si que ha servit per alguna cosa (ho hem viscut personalment): ha estat el catalitzador d'un gran moviment global que, al voltant del clima, aglutina a col·lectius i persones ambientalistes, progressistes i alterglobalitzadors de tot el món. El que la societat civil fos expulsada de la Cimera oficial, paradoxalment, ens va ajudar, com vam comprovar en l'activitat frenètica que va desenvolupar la Cimera ciutadana, el Klimaforum09. Ara, la prioritat d'aquest moviment global, que s'ha dotat a Copenhaguen de xarxes més grans de contactes, és transformar a aquestes en acció per tal que les negociacions del clima recuperin la seva transparència, de manera que la COP15 no sigui més que un mal parèntesi, i es pugui assolir l'objectiu, que segueix sent el d’un acord real (que llenci al de Copenhaguen a “l’abocador de la Història") legalment vinculant, ambiciós en la retallada d'emissions dels països industrialitzats, i just per a tots els habitants del planeta.


Comentaris

Toni
1.

Gràcies per la publicació! Ho anava a fer jo i he vist que ja estava penjat. Salut!

  • 0
  • 0

Comenta aquest article