Dos milions, no. Potser quatre

Més enllà de si a Barcelona érem un milió i mig o dos milions, em sobta que, cap mitjà ni cap representant polític, hagi esmentat els milers i milers d’independentistes que no van anar a la manifestació de Barcelona sinó que es van expressar als seus propis territoris, ja sigui perquè viuen lluny de la capital, perquè tenien fills que l’endemà començaven escola, perquè no s’ho podien permetre econòmicament, o simplement perquè volien celebrar la diada al seu poble o ciutat. No seria estrany, doncs, que poguéssim doblar la xifra dels catalans que volen l’Estat propi.

D’altra banda, crec que la freqüent interpretació economicista, relacionant la manifestació amb la crisi, és totalment errada. Si bé és obvi que l’espoli fiscal és un element clau de la reivindicació catalanista, a la manifestació no només no vaig sentir cap proclama tipus “prou retallades”, sinó que l’atmosfera que es respirava parlava d’altra cosa, molt més estructural, molt més profunda, emocionalment sentida.

Per últim, hi ha una cosa que em sembla molt evident:  qui ha fet seva l’estelada i el crit d’independència, ja no torna enrera. Només podem seguir sumant i sumant. Començo a pensar que això està guanyat. Veurem un Estat Català.