Doggerland, l'Atlàntida del Mar del Nord

El mar del Nord, si ho mirem des d'un mapa, és una part de l'Oceà Atlàntic que separa les terres d'Escandinàvia, d'Holanda, Dinamarca i les illes britàniques. Vist així, no crida molt l'atenció, a part de per ser un mar poc profund, força fred i ple de plataformes petrolíferes. Tanmateix, el mapa que estem veient en l'actualitat no té absolutament res a veure amb el que hi havia fa poc més de 8.000 anys. ¿S'imagina tota aquesta part formada per una verda contrada, amb turons poblats de roures i on els homes vivien i caçaven cérvols? Sí? Doncs per a la seva informació, aquest paisatge va existir, es deia Doggerland i va desaparèixer de la nit al dia a causa de l'allau submarí més bèstia que mai han descobert els científics.

El banc Dogger, situat a uns 100 km a l'est de la Gran Bretanya, ha estat des de sempre una zona molt apreciada per la seva pesca. En aquesta part del mar del Nord, el mar és molt poc fondo i té profunditats que oscil·len entre els 15 i 35 metres quan el mar que l'envolta pot tenir un centenar de metres com a màxim, per la qual cosa és ben conegut dels pescadors . No obstant això, quan a finals del segle XIX es va generalitzar la pesca d'arrossegament, la zona es va fer famosa no només per la quantitat de pesca, sinó pel que sortia amb ella.

Efectivament, juntament amb els peixos, els pescadors treien ullals de mamut, cornamentes d'urs i cérvols, restes de rinoceronts llanuts... tota una col·lecció de restes totalment insospitades que, la majoria de les vegades, tornaven al mar per simple ignorància.

Durant el segle XX, els arqueòlegs es van interessar per aquesta inusitada pesca arqueològica efectuada a més de 100 kms mar endins, demanant als pescadors que els guardessin, i més conforme que entre els objectes recollits arribaven eines prehistòriques i fins i tot restes humanes, el que indicava que alguna cosa s'amagava a la zona del banc Dogger.

Els estudis del fons marí, a més dels del desenvolupament del gel a Europa durant l'última glaciació, van portar als científics a determinar que tota la zona ocupada a l'actualitat pel Mar del Nord havia estat en superfície, a causa que el nivell del mar es trobava fa uns 15.000 anys uns 120 metres per sota del nivell actual. Aquest nivell tan baix permetia l'existència d'un paisatge verd i ondulat similar al que existeix avui a Bèlgica, ple de llacunes i rius (de fet el Tàmesi era tributari del Rhin, la vall baixa del qual correspondria amb l'actual Canal de la Manxa) el que permetia anar caminant des de Gran Bretanya fins a Dinamarca.

Aquesta zona, que els científics van batejar com Doggerland, era una zona especialment fèrtil, mantenint una gran quantitat de població humana que vivia de la caça i la pesca durant l'època mesolítica (uns 10.000 anys). No obstant les coses anaven a canviar dramàticament.

Amb el final de la glaciació, el desglaç dels casquets glacials va fer que el nivell dels mars comencés a augmentar. Això va implicar que les terres costaneres es veiessin progressivament inundades, reduint cada vegada més la superfície emergida de Doggerland, el que complicava enormement la vida a les comunitats humanes que hi residien. Amb tot, el pitjor estava per arribar.

Cap a l'any 6.200 a.C., la zona de Doggerland s'havia submergit gairebé tota a excepció de les zones més altes que formaven una illa de la mida d'Irlanda, al costat de tot un ventall d'altres illes i terres baixes que encara comunicaven les illes britàniques amb el continent. Just en aquest moment, davant de Noruega, a uns 100 km mar endins, 290 km de plataforma continental col·lapsaven com a conseqüència possiblement d'un terratrèmol, provocant un brutal allau submarí que va mobilitzar 3.500 km3 de derrubis. O traduït a una mica més comprensible, la superfície d'Islàndia coberta per 34 m de terra. Déu n'hi do.

La caiguda -anomenat Lliscament de Storegga- va ser tan bèstia que els sediments, en la seva caiguda lliure pel fons de l'oceà, van recórrer més de 500 km, provocant un tsunami de proporcions èpiques que va afectar a totes les costes de l'Atlàntic Nord -deixant a la sola de la sabata el Big 95 de la Mediterrània. L'onada de marea, que en un primer moment era de 80 metres, va impactar a les costes noruegues amb onades de 40 metres d'altura, 20 metres a les illes Fèroe i uns 10 metres a Escòcia, destruint tot per allà on passava.

En el cas de Doggerland, l'arribada del tsunami va significar arrasar completament totes les terres emergides, aniquilant tota la fauna i totes les poblacions humanes mesolítiques que hi habitaven. El mar, d'aquesta manera tan violenta, va submergir per sempre el territori del Doggerland i va aconseguir trencar el pont de terra que unia les illes britàniques amb el continent, obrint de forma definitiva el Canal de la Mànega, el qual va passar a ser, a partir de llavors, el pas marítim que tothom coneixem.

L'esdeveniment de Doggerland sens dubte va suposar un autèntic trauma per a les societats humanes que habitaven Centreeuropa, fins al punt que hi ha qui relaciona el mite de l'Atlàntida amb aquest succés luctuós. El fet que Plató expliqui que l'Atlàntida era més enllà de les Columnes d'Hèrcules, que el seu enfonsament va passar de la nit al dia a causa d'un terratrèmol i un "diluvi" i que l'oceà en aquella zona era impracticable per l'argila deixada per l'illa , la qual es trobava a poca profunditat, semblaria donar la raó als que així ho pensen.

Sigui un o sigui un altre, la realitat és que la naturalesa ens té cops mortals amagats que només arribem a albirar, pel que bé faríem de respectar i conèixer amb detall el nostre canviant entorn, si volem tenir futur. Un futur que, de no fer-hi res, tindrà el mateix final que el de Doggerland.

I si no, que li diguin als holandesos.

-Ireneu Castillo-