La increïble supervivència dels cocodrils del desert

Una de les imatges que més es repeteixen als documentals de l'hora de la migdiada és la típica en què un ramat de nyus, en plena migració anual, es veu atacat pels cocodrils en haver de creuar un dels grans rius de la sabana africana. Aquesta imatge, a part de la dura lluita per la supervivència en la natura, ens parla també de la perillositat dels rius infestats de cocodrils i, per extensió, de la voracitat d'aquests parents dels dinosaures. Voracitat que et fa pensar que, en segons quines circumstàncies, com més lluny dels rius i aiguamolls, millor. És en aquesta circumstància que, si vostè té por dels cocodrils, un lloc on podrà estar ben segur que no li atacaran és en ple desert del Sàhara... encara que no ho tingui tan segur: en aquesta petita bassa a mig l'erm més absolut, uns ulls i unes afilades dents li poden estar vigilant. Són els cocodrils del desert.

Pocs llocs hi ha més aïllats, remots i secs que el Massís del Hoggar (o Ahaggar). Aquest promontori rocós, situat al cor del desert del Sàhara, a 1.500 km al sud d'Alger i a tir de pedra del temut desert del Teneré, destaca perquè no hi ha res més que pedres, sorra i calor asfixiant. Doncs bé, en aquest espai tan "humit" -llencin un parell de galledes d'aigua al terra i això serà la seva pluja anual- en una data tan propera com els anys 40 del segle XX, es va caçar l'últim cocodril del desert de l'Uadi Imirhou. Un cocodril en un sequeral? M'he tornat boig? Doncs no, no m'he tornat boig, i els cocodrils del desert, encara que els sembli mentida, existeixen.

El cas de l'Uadi Imirhou és un exemple extrem de com, aquests animals que porten 55 milions d'anys vivint sobre la faç de la terra i que han estat capaços de conquerir totes les zones humides dels tròpics, gràcies als seus excepcionals qualitats han estat capaços també de sobreviure -amb permís de l'estultícia humana- al centre geogràfic del desert més inclement del món. Per sort, l'Oued Imirhou no era l'únic lloc on vivien.

El cocodril del desert (Crocodylus suchus) és un cocodril relacionat estretament amb el cocodril del Nil -i amb el qual se li confon habitualment- que destaca per ser relativament petit (uns 2,5 metres de longitud) i perquè és capaç de sobreviure a lleres de torrents (uadis), oasis i gueltes -petites basses, algunes tan petites que no arriben als 100 m2- situades a centenars de quilòmetres del riu més proper. Però... com poden viure en aquestes circumstàncies tan extremes? Evidentment, senzill no ho tenen.

En ser el seu hàbitat tan reduït i dependent de les escasses pluges que puguin arribar a caure, els cocodrils del desert s'han d'adaptar a aquest medi ambient com bonament poden. Si la bassa o l'oasi és permanent, o pel torrent baixa aigua, els cocodrils es dediquen a alimentar-se de la caça de petits animals i peixos que puguin arribar a trobar. El fet de tenir un metabolisme baix, els ajuda a no tenir unes grans necessitats alimentàries, el que els és propici per a la supervivència. El problema el tenen quan no hi ha aigua.

En el moment que l'aigua desapareix, el cocodril del desert, o bé es trasllada a altres basses més properes o, el que sol ser més habitual, que el rèptil s'amagui en racons i en el fons de coves estretes i humides, on poder passar l'època de sequera. Així, protegits, els cocodrils del desert entren en letargia i, aprofitant que el seu metabolisme els permet estar de 8 mesos a un any sense menjar, esperen l'arribada dels bons temps... si hi arriben, és clar. I és que, la creixent aridesa del clima del Sàhara durant els últims 7.000 anys, els ha fet una sobirana putada.

Efectivament, aquestes poblacions de cocodrils, no són més que els relictes d'una distribució molt més estesa dels típics hàbitats humits on habiten els cocodrils.

Durant l'última glaciació, el clima del Sàhara era molt més humit i temperat que l'actual, el que permetia el desenvolupament d'una rica vegetació amb la seva fauna adjunta -entre ella, els cocodrils- el que els va permetre la colonització de tots els cursos de aigua del nord d'Àfrica. A partir de fa 7.000 anys, la fi de la glaciació va comportar la fi de les condicions globals que permetien un Sàhara humit, fent que el clima passés a ser progressivament més àrid.

Aquesta aridesa va obligar els éssers vius que hi vivien a adaptar-se, a migrar o morir, però van haver poblacions que van trobar petits reductes propicis per al seu desenvolupament en els quals, amb una mica d'adaptació, poder subsistir a la progressiva desertització de tota la zona del Sàhara. Tal va ser el cas de l'Arbre del Teneré o el que ens concerneix dels cocodrils del desert.

Aquests cocodrils de secà, que es poden trobar en l'actualitat a Mauritània i el nord del Txad, en realitat es trobaven fins fa poc temps al centre d'Algèria, Tunísia, Egipte i fins i tot al Marroc, d'on van desaparèixer en els anys 60. La intromissió humana en els seus hàbitats durant l'últim segle -tot i que els tuaregs en tenen cura perquè pensen que mentre hi hagi cocodrils, hi haurà aigua als seus oasi- ha anat acabant amb ells progressivament fins deixar-los reduïts a les ubicacions actuals i en permanent perill de desaparició.

Esperem que la ignorància i irresponsabilitat humanes no acabin amb un animal que, malgrat totes les dificultats hagudes i per haver, ha arribat fins als nostres dies de forma sorprenent. Val la pena que, com els antics egipcis, ens llevem el barret davant un supervivent nat al qual, com a mínim, li devem el nostre més sentit respecte.

-Ireneu Castillo-