L'alarmant cas de la matança de clons anglesos

Els arbres, a més de ser dels éssers vius més grans i més longeus del planeta, la seva particular forma imprimeix un caràcter propi als paisatges on viuen: les alzines de les deveses extremenyes, les pinedes mediterrànies, els oms dels camps anglesos... bé, aquests últims pràcticament són un record a causa de la grafiosi, la malaltia que ha acabat amb 25 milions d'oms anglesos en poc temps. Aquesta brutal matança d'arbres, va cridar l'atenció dels botànics, i després d'estudiar les causes es van trobar amb una sorpresa: tots els oms d'Anglaterra eren clons d'un únic individu primigeni. Què havia passat aquí?

L'om anglès (Ulmus procera, o també anomenat Ulmus minor i Ulmus campestris) era l'amo indiscutible dels ondulats camps anglesos fins a finals dels anys 60, en què una virulenta epidèmia de grafiosi -malaltia produïda per un fong i que és transmesa per un escarabat- va començar a matar tot om que es trobava per davant. La grafiosi era tan agressiva que el 1990 pràcticament no hi havia oms a la Gran Bretanya i els que hi quedaven estaven a la part nord d'Escòcia, a l'Illa de Man i en pocs llocs rarament privilegiats. Havien desaparegut 25 dels 30 milions d'arbres adults que hi havien. Poca broma.

Sigui com sigui, l'om anglès, tot i ser un dels arbres més estesos per les illes britàniques, i creure que era una espècie a part -d'aquí els diferents sinònims- no es reprodueix per llavors, sinó que la seva forma de reproducció és eminentment per estolons i pollissos. És a dir, l'arbre, en estendre les seves arrels conforme creix, genera brots a partir de les arrels més superficials, les quals es desenvolupen creant nous arbres adults... per a desgràcia de les voreres de moltes ciutats i pobles. Aquesta rendible forma de reproducció, a més de que durant segles va ser un arbre de moda a Anglaterra, expliquen el fenomenal èxit d'un arbre que se sap que no és autòcton sinó que va ser importat pels romans.

Després de la invasió romana de la Gran Bretanya, un dels cultius que més èxit van tenir va ser el de la vinya -òbviament per fer vi. Per això, els romans utilitzaven plançons d'oms com espatlleres en les quals fer créixer les parres. L'om suporta molt bé les podes (de fet s'usa com bonsai), per la qual cosa se li pot donar pràcticament qualsevol forma, convertint-lo en el company perfecte per a les vinyes i sent introduït així des d'Itàlia.

El 2004, es van fer unes investigacions a nivell europeu per veure la diversitat genètica dels oms i la seva resistència a la grafiosi, trobant que certes poblacions d'Itàlia, de la costa mediterrània de França i del nord-oest de la península ibèrica estaven relacionades amb les poblacions angleses, però que els oms anglesos tenien tots el mateix codi genètic. Això testificava l'origen comú d'aquests arbres.

Els científics lligant caps històrics, es van adonar que al segle XVI, Felip II havia plantat oms anglesos als jardins del Palau Reial d'Aranjuez, els quals eren molt semblants als autòctons. El més graciós del cas és que els arbres britànics, que a la seva terra mai donaven llavors, van començar a generar llavors fèrtils com descosits, hibridant-se amb els autòctons com si fossin nadius, i cridant l'atenció dels cronistes. Aquest detall va confirmar als botànics la pertinença de tots els oms a la mateixa espècie.

En definitiva, que el Ulmus procera britànic, a causa de l'ajuda de l'home i la seva reproducció asexual havia estat capaç de prosperar durant 2000 anys a un lloc que no li era favorable, però això li va produir un seriós desavantatge quan va entrar la grafiosi. En aquest cas, al no haver variabilitat genètica, el que va matar al primer om anglès infectat, va acabar amb tots. Eren simples còpies del primer i no hi havia cap de diferent als altres que fos més resistent.

Una raó més per estar en contra del racisme i l'endogàmia.

-Ireneu Castillo-