Pingelap, l'illa del blanc i el negre

Una de les coses que més es va criticar al recentment coronat Felip VI quan es va casar, va ser que ho fes amb algú que no venia de casa reial i que, a sobre, era divorciada: la periodista i actual reina Letizia. Això que pot semblar per al profà una autèntica vel·leïtat del cor, atén una raó molt més òbvia, que és la necessitat de fer que la casa reial barregi gens amb gent aliena a la cort per evitar els problemes de salut per consanguinitat; i més si tenim en compte que totes les famílies reials europees estan emparentades amb elles mateixes. Exemples a la història dels reis espanyols i europeus hi ha per parar un carro, per la qual cosa, des que es coneix el mecanisme, s'intenta evitar al màxim, no sigui que passi com a una illa del Pacífic que, per culpa de la consanguinitat , a una gran part de la seva població li és igual pintar les parets de marró o de verd. És el curiós cas de l'illa del blanc i negre.

Pohnpei és un petit estat insular de Micronèsia que està format per unes poques desenes d'illes i atols perduts al mig de l'Oceà Pacífic. En aquesta remota regió del nostre planeta es troba l'atol de Pingelap, el qual està format per tres illes que apleguen entre totes 1'75 km2, o el que és el mateix, una mica més gran que el Parc del Retiro de Madrid. Aquesta zona no tindria més al·licient que el veure quant trigarà a quedar sota les aigües per la pujada del nivell del mar per l'escalfament global, però els científics als anys 90 van trobar que, més d'un 10% dels seus 750 habitants no són capaços de veure en color, sinó únicament en blanc i negre. A què podia ser deguda aquesta extensió d'una malaltia que habitualment es presenta un cop cada 33.000 persones? Les investigacions van donar un curiós origen.

El 1775, la zona es va veure afectada per un potent tifó que va acabar per arrasar l'illa, la qual s'aixeca tan sols uns pocs pams per sobre del nivell del mar. El tifó, anomenat Lengkieki, va acabar amb bona part de la població que vivia precàriament en aquella illa, la qual, a sobre, va haver de patir la fam consegüent al pas de tan destructiu meteor. Total, que després del pas del Lengkieki, només van quedar uns 20 supervivents, dels quals un, un tal Nahnmwarki Mwanenised, patia aquesta rara malaltia. Malaltia que, per més conya, havia estat portada a la comunitat per un mariner irlandès que anys enrere s'havia dedicat a posar "la pica a Flandes" per l'illa.

Les generacions van passar, i per causa de l'aïllament, al reduït de la població supervivent i a la necessitat de donar-li marxa al baix ventre, la malaltia -anomenada acromatòpsia- va començar a reproduir-se com els habitants de l'illa, fins a arribar al 10% d'afectats directes i superar el 30% d'habitants sans que són portadors del gen però no l'han desenvolupada. Això podria semblar bastant greu com per estudiar-la però, la consanguinitat no només ha transmès el fet de veure en blanc i negre.

Els estudis realitzats pels científics durant els anys 2000, han donat que la població de Pingelap, a part de l'acromatòpsia, una gran part té falta d'agudesa visual, fotofòbia i que un 85% d'ells pateix un trastorn que fa que les pupil·les s'obrin amb llum forta i es tanquin amb poca llum, justament a l'inrevés del que ho fa tothom. Afectacions derivades de l'endogàmia forçada que la població porta amb resignació i, alhora, són un maldecap pels oftalmòlegs i una autèntica delícia per als genetistes.

El cas de Pingelap, en què una malformació genètica ha entrat en bucle dins d'un petit grup, és ni més ni menys que el reflex del que ha estat passant durant segles amb les monarquies hereditàries del vell món, en què un tradicional elitisme malsà ha convertit un grup humà en poc menys que una caricatura de si mateix per pròpia voluntat. Els reis i reines, busquen ara com desesperats gens frescos que millorin la raça que ells sols, durant segles, s'han encarregat de degenerar.

Veient que la tradició és potencialment perniciosa per a ells mateixos, i que necessiten trencar el quist que els separa del poble per poder sobreviure ... no seria moment d'abolir aquesta tradició?

Crec que no cal ser cec (de colors) per trobar la resposta.

-Ireneu Castillo-