Els 17 anys de cant invisible de la cigala

Sabem que estem a l'estiu quan, sota una pineda, amagats del fortíssim sol i submergits en l'ambient dens d'un aire carregat de resina escoltem el barrinant so de les cigales a les nostres suades orelles. Aquest paisatge tan típic de la Mediterrània no seria el mateix sense aquests animalons escandalosos que tothom (urbanites recalcitrants a part) ha escoltat, però molt poca gent encerta a poder veure. Malgrat aquesta estampa tan familiar, la fama que precedeix les cigales és pèssima, sobretot gràcies a la coneguda faula de La Cigala i la Formiga, la qual ens ha transmès la imatge d'una indolent cigala en contraposició de la treballadora formiga. La realitat és una altra molt diferent, sobretot si tenim en compte que les cigales que sentim aquest estiu van néixer quan Van Gaal debutava com a entrenador del FC Barcelona.

Efectivament, 17 anys fa que l'inefable entrenador holandès va fer la seva estrena a la lliga espanyola i fa 17 anys que van eclosionar els ous que, un tòrrid estiu de 1997, va posar una femella de cigala després de ser atreta per l'estrident crida del mascle en una alta branca d'un arbre. Edat que no pot arribar ni a imaginar la formiga, la qual, si no és una reina (la monarquia sempre té privilegis) rarament passa dels dos anys de vida.

La cigala (Cicada orni), per si no les ha vist mai en viu i en directe, és una bestiola relativament gran, de color marró -es camufla perfectament entre l'escorça dels arbres-, que fa uns 2'5 cm de llarg i fins a 7 cm si comptem les seves grans ales. És de la família de les xinxes i els pugons i, com ells, s'alimenta "picant" les branques i xuclant la saba que pot absorbir amb la seva boca en forma de xeringa. No es preocupi, no li picarà; li va més el dolç que el salat.

Aquesta particular bestiola té un dels cicles vitals més llargs entre els insectes, per la qual cosa lluny de la imatge de brevetat que tradicionalment s'ha transmès d'ella, és un dels més longeus. I és que la seva vida és molt particular, sobretot perquè el 99% del seu temps el passa lluny de la nostra vista.

Amb l'arribada de les calors, el "cigaló"-el mascle de la cigala, no es confongui- s'encén al mateix ritme que ho fan les temperatures estivals. És en aquest punt quan, amb un parell de membranes que té al seu abdomen i les quals es relaxen i contreuen ràpidament, que el mascle genera el típic so del cant de la cigala, arribant de vegades a morir de l'exagerat canvi de pressió intern al moment de fer el seu cant. Les femelles, que no fan aquest soroll, se senten atretes pels "encants" del mascle amb el qual fan "tralarí" quan ho enganxen. Passats uns dies, la femella posa els ous en les branques i fulles dels arbres on quedaran fins eclosionar després de més d'un mes de maduració.

Després d'eclosionar, les petites larves que surten dels ous cauen a pes contra el terra, i després de rebotar com si fos una pilota de goma, s'introdueixen entre la fullaraca i inicien un viatge cap a l'interior de la terra fins arribar a una arrel d'un arbre. En aquesta fase, la larva s'enganxa a l'arrel, alimentant-se de la saba que transporta l'arbre gràcies a la seva boca succionadora, i passant (depenent de les espècies) fins a 17 anys enterrades.

Arribat el moment, les larves que han passat tot aquest temps creixent tranquil·lament sabent de l'exterior només pels canvis químics de la saba de l'arbre, es desenganxen i ascendeixen per la terra, sortint a l'exterior. El millor és que, no se sap ni com ni per què, tota la generació que va néixer a la mateixa temporada, emergeix de les profunditats alhora, com si alguna cosa els incités a fer-ho de forma unitària.

Les larves, ascendeixen pels troncs i a una alçada prudencial, es produeix una eclosió tipus papallona, sortint l'adult llest per aparellar-se i deixant una estranya closca buida amb la forma de la larva (anomenada exúvia). La vida dels adults és curta -un mes i mig com a màxim- i moren un cop que s'han reproduït, independentment del fred, del que hagin recol·lectat ... o de la generositat -o no-de la formiga, és clar .

En definitiva, la cigala, és un dels insectes més coneguts i alhora més desconeguts de les nostres latituds. Si té l'oportunitat de veure'l sobre els troncs, gaudeixi de la seva efímera presència, ja que els seus descendents desapareixeran de la seva vista durant molts anys.

Normal que s'ho prenguin amb tranquil·litat, no creu?

-Ireneu Castillo-