El nyap èpic de la voladura d'una balena putrefacta

L'ésser humà, si alguna cosa té és que és capaç d'encarar els més grans reptes i, amb la seva intel·ligència, arribar allà on cap altre ésser viu sobre la faç de la terra ha estat capaç d'arribar. Gratacels, coets, ordinadors, creuers, ponts, submarins ... res no escapa a la portentosa ment de l'ésser humà. No obstant això, igual que és capaç d'arribar al màxim, és capaç d'arribar al mínim i, com volent recordar el seu inequívoc origen primat, hi ha vegades que no podem, per menys, que posar-nos les mans a la cara i dir ... "per matar-los ... per matar-los". I tal va ser el cas que es va donar el 1970 a Florence, Oregon, i l'explosiva manera que van tenir per desfer-se d'una balena morta que havia quedat encallada en una de les platges.

A la costa oest dels Estats Units, durant principis del mes de novembre de 1970 va aparèixer encallat a una platja propera al poble de Florence el cadàver d'un catxalot de 14 metres i 8 tones de pes i, és clar, no és el mateix que es podreixi un peix en una platja que semblant mola orgànica. S'havia, per tant, de procedir a donar solució al problema.

Les platges, aleshores, eren competència del servei de carreteres de l'estat d'Oregon, pel que es va enviar als seus enginyers a treure de la platja el cos en ple estat de descomposició. El graciós del tema és que feia molts anys que no quedava cap balena encallada a les seves costes i els suposats especialistes no tenien absolutament ni idea de com procedir al "desnonament" del incòmode visitant.

Després de descartar l'enterrament de la balena, tenint en compte la poca profunditat de la sorra i que quedaria aviat al descobert de nou, es va pensar en tallar-la en trossos i enterrar-la per parts. La idea era bona, si hi hagués hagut algú que hagués estat disposat a tallar-la, és clar, perquè tothom va fugir d'estudi davant tal "feineta". En vistes que no hi havia manera de que ningú l'esquarterés  -recordar que ja estava en avançat estat de descomposició i el cop a la pituïtària havia de ser d'impressió- una ment clarivident va trobar la fórmula perfecta: volar-la amb explosius.

La idea era, simplement, genial: posant una càrrega explosiva prou potent sota el cadàver del catxalot, aquest acabaria fet trossos prou petits com perquè les gavines, crancs i resta d'animals carronyers costaners es donessin un festí de categoria, netejant en poc temps totes les restes que de la balena poguessin arribar a quedar.

Dit i fet. El dia 12 de novembre de 1970, el servei d'especialistes col·locà ni més ni menys que 500 quilos de dinamita (els devien d'haver fet alguna oferta, segons sembla) sota el gegant mort per aconseguir desintegrar-lo i, d'aquesta manera, donar de menjar a tota la fauna salvatge dels voltants. Després desallotjar els curiosos i fer un cordó de seguretat d'uns 400 metres, una enorme explosió es va produir a la platja. Saben el que és posar un petard en una caca de gos? Doncs imaginin que la tifa canina fa 14 metres, pesa 8 tones i el petard pesa mitja tona ... ja està tot dit.

Després del gran bram, que va aixecar una columna de fum de desenes de metres d'alt i l'algaravia dels presents, va començar una fastigosa pluja de trossos de carn i greix putrefactes que va passar tots els límits de seguretat establerts, arribant als que estaven presenciant l'espectacle. L'alegria es va transformar en exclamació conforme la gent havia d'anar esquivant l'inesperat bombardeig de fètides deixalles corrompudes. I que només fos això!

L'explosió havia enviat a l'atmosfera la pudor nauseabunda del gegant en descomposició -la qual es va estendre a quilòmetres-, però també havia enviat a l'estratosfera trossos més grans del que s'esperava, que en el moment d'aterrar ho van fer com si fossin meteorits, afectant a un pàrquing proper i arribant a enfonsar completament el sostre d'un dels cotxes estacionats. Els enginyers, definitivament, s'havien lluït.

Quan es va calmar la cosa, es va veure que de les gavines i dels carronyers que s'havien de beneficiar del tàrtar de balena no hi havia ni un, ja que la detonació els havia espantat i havien abandonat la zona. Però la matusseria no va quedar aquí, ja que per més inri, l'explosió no havia desintegrat completament el catxalot, de manera que encara quedava al seu lloc gairebé una tercera part de la bestiola en putrefacció. Al principi, pensaven que si no funcionava a la primera, que farien una segona explosió, però al veure el que havien format amb el primer pet ho van descartar ipso facto: amb una ja en tenien prou ... i massa i tot.

En caure la tarda, els curiosos -un cop dutxats, se suposa- van tornar a la zona i, mentre que els "especialistes" es dedicaven a enterrar (ara sí) els trossos grans que encara quedaven del catxalot, entre tots es dedicar-en a enterrar els grans trossos escampats per gairebé 500 metres a la rodona, els quals eren massa grans com perquè els animals se'ls arribessin a menjar.

Els enginyers del servei de carreteres d'Oregon, tot i l'evident ficada de pota, van donar la voladura com a satisfactòria i completament dins del que s'esperava. Els tècnics segur que es van divertir el que no està escrit quan, com nens amb petards, van fer volar vuit tones de balena pels aires, però els va sortir el tret absolutament per la culata. Potser per això, anys després, quan a la mateixa zona van tenir un problema amb 41 catxalots morts, van procedir a enterrar-los a tots i cadascun d'ells. Havien après, no tant a què és el que havien de fer, sinó, més aviat, el que no havien de fer.

El que s'ha dit: per matar-los.

-Ireneu Castillo-