Hyperion, l'ésser viu més alt del planeta

Els arbres són els éssers vivents que, personalment, em causen una més gran impressió. La seva capacitat de créixer allà on res pot fer-ho i que, pràcticament, no necessiten a la resta del món per viure però la resta del món els necessita com l'aigua que beuen, em resulta especialment venerable. Haig de reconèixer que, justament per aquesta devoció que tinc cap a ells, tinc l'afició que tinc pels bonsais, els quals treballo amb profusió des de fa dècades per simple impossibilitat de disposar d'un jardí botànic personal on cultivar-ne a mida natural. Sigui com sigui, ja sigui petits o de mida natural, tenir un arbre aprop és una cosa que no em deixa indiferent... la seva longevitat i les seves dimensions fora de l'escala humana els converteixen en alguna cosa que no hauria de deixar ningú indiferent i menys si resulta que, un d'ells, Hyperion, és l'ésser vivent més alt del món.

A la costa del Pacífic dels Estats Units, hi ha el Parc Nacional Redwood, una zona d'uns 540 km2 de bosc primari en què creix l'espècie vegetal més alta de la Terra: les Sequoies. Aquests arbres, el nom científic dels quals és Sequoia sempervirens, destaquen per ser autèntics monstres vegetals que van atreure l'atenció dels fusters fins ben entrat els anys 70 del segle XX, per l'impressionant volum que poden arribar a assolir. Per a la seva desgràcia, l'ambició sense límits dels industrials fusters van acabar en menys d'un segle amb el 95% de l'extensió original d'aquests gegants, reduint-lo a l'extensió actual del Parc Redwood.

Entre els que es van salvar de la crema es troben els arbres (i per tant, éssers vivents) més alts de tot el planeta i, d'entre tots ells, destaca Hyperion, la Sequoia Roja que, a dia d'avui ostenta el rècord mundial d'alçada amb la impressionant marca de 115.61 metres (379.3 peus). O el que és el mateix, 20 metres més alt que l'Estàtua de la Llibertat (Estats Units) i el doble de l'altura del monument a Colom a Barcelona. De vertigen.

Aquest arbre va ser descobert pels naturalistes Chris Atkins i Michael Taylor el 25 d'agost de 2006 i, encara que se sap que està al Parc Nacional Redwood, al nord de l'estat de Califòrnia, la seva situació exacta es manté en secret fins i tot per a la comunitat científica, i només uns pocs especialistes coneixen la ubicació concreta de l'arbre. Evitar que les hordes de turistes naturals es dediquin a visitar-lo i a enfilar-se pel colós vegetal, desgraciant tant l'arbre com el seu delicat entorn natural, ha fet que es mantingui aquesta precaució.

No obstant el que poguéssim pensar, Hyperion no és -en termes relatius, òbviament- excessivament vell. S'estima que per assolir la cota dels 115.61 metres d'altura i els 530 m3 de volum de fusta que té ha necessitat "tan sols" entre 700 i 800 anys... i encara gràcies, perquè si no hagués estat pels danys produïts pels picots en la seva part més alta, hauria arribat als 116 metres. Encara malgrat això, l'arbre, que es troba en plena forma, segueix creixent a un ritme d'una polzada anual (uns 2,5 cm), però desgraciadament, els científics creuen que pugui estar arribant al límit de les seves possibilitats.

Tot i que a finals del segle XIX es va arribar a mesurar un gegant de 126 metres d'alt -convertit en imprescindibles portes d'última moda, evidentment-, aquests arbres necessiten la protecció del vent per a poder créixer amb tranquil·litat. Una tranquil·litat que troben en el si d'un bosc en què els uns als altres es tapen dels embats de l'atmosfera. El fet que l'home hagi eliminat milers d'aquests impressionants arbres per convertir-los en cadires, dificulta que les sequoies puguin assolir les alçades que podrien arribar a assolir.

En definitiva, Hyperion i amb ell la resta de sequoies de la costa oest nord-americana, són una autèntica meravella de la natura. Capaç d'haver sobreviscut a les inclemències més dures, i fins i tot a la immisericòrde cadena mecànica de les serres, són uns autèntics colossos vius que alberguen a les seves copes allunyades desenes de metres del terra uns ecosistemes únics i irrepetibles al món: això ha permès que es donin casos tan sorprenents com l'existència d'espècies de copèpodes -uns crustacis d'origen marí- que viuen en les seves copes o, fins i tot, espècies de formigues endèmiques d'arbres concrets.

Esperem que, amb temps i una canya, les persones sapiguem venerar i respectar a aquests titans als quals devem tant i que ens posen en contacte, directament, amb el cel que està per sobre dels nostres minúsculs i intranscendents caps.

-Ireneu Castillo-

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article