L'incert destí de les últimes foques mediterrànies

Quan parlem de foques, sempre se'ns evoquen paisatges polars, terres envoltades de gels, glaceres per tot arreu... i un fred de mil dimonis. Aquesta idea glacial d'un terreny amb foques, transmesa fins a la nàusea pels documentals de la televisió és totalment certa i no hi ha res a objectar. Però... es pot imaginar estiradet a la seva gandula, torrant-se volta i volta al sol estiuenc de la Costa Brava, amb la seva cerveseta, la seva síndria enterrada a la sorra amb el seu pal senyalitzador, i un parell de foques -els animals, no em sigueu malpensats- al seu costat? Doncs per estrany que li sembli, aquesta avui inimaginable estampa va ser factible a les nostres platges fins a principis dels anys 70, en què va ser observat  l'últim exemplar de vell marí mediterrani a la costa catalana.

El vell marí (Monachus monachus), també anomenat llop marí o "foca monje” en castellà, és l'única espècie de foca endèmica de la Mediterrània, la qual està inclosa entre els 10 mamífers més amenaçats d'extinció del planeta en comptar amb menys de 500 individus. Antigament el vell marí, anomenat així pel seu color marró combinat amb la seva panxa de color blanc que recorda a un monjo amb el seu hàbit, habitava profusament a les costes de la ribera mediterrània des de Turquia fins a Gibraltar, però avui dia a penes es troba en les illes gregues, certs punts de la costa del Magrib i -encara que sembli un contrasentit- a la costa atlàntica del Sàhara i Mauritània, on es troba la seva principal colònia, amb uns 150 individus.

Aquesta espècie, relicta de l'última glaciació, en què les glaceres arribaven a una passa de les platges del Mare Nostrum, va ser abundant fins que els pescadors van començar a veure-les com a competidores. En un mar cada vegada més exhaurit per la pesca intensiva, les pobres foques -de fins a 3 metres i 300 kg de pes- trobaven més aliment a les xarxes que al mar obert, la qual cosa les portava a trencar les xarxes i alimentar-se del seu contingut.

La culpa per la falta de captures no es va atribuir a la sobrepesca (i ara!), sinó que es va focalitzar en les foques, a les quals es donava caça com feristeles a les que s'havia d'eliminar. D'aquesta manera, la seva població va declinar a partir del segle XIX fins als anys 50 en què el perfeccionament de les arts de pesca -i caça- van acabar amb elles en tot el litoral espanyol. El 1951, va morir d'un cop de destral l'últim vell marí d'Alacant i el 1958, els dos últims de les Balears, una sacrificada pels pescadors i l'altra per un tret d'un Guàrdia Civil. Aquest assetjament i el creixement urbanístic de tota la costa, que van deixar sense espai vital als pocs que encara sobrevivien, van acabar per eradicar aquesta espècie de la Mediterrània occidental. Tot i això, el 1973 encara es va veure una foca entre Roses i Cadaqués.

Així les coses, les poblacions romanents van anar desapareixent progressivament de la vista humana, sent les trobades cada vegada més rares. Les colònies italianes van desaparèixer cap als 80, la colònia de Sàhara-Mauritània va patir els conflictes armats de la zona durant els 90 en ser disparades pels soldats per simple divertiment i per una epidèmia per una intoxicació d'algues en 1997, que va acabar amb un terç de la població. Per la seva banda, la colònia de foques de les illes Chafarinas va minvar fins a quedar-ne una de sola (anomenada "Peluso"), de la qual es va perdre la pista cap a l'any 2000. Això va posar en alerta màxima a les entitats conservacionistes i es van iniciar diversos projectes de conservació i reintroducció.

A principis dels 2000, la fundació Territori i Paisatge va presentar un ambiciós projecte de reintroducció del vell marí a la zona del Cap de Creus el qual havia d'acabar amb l'establiment de nou, després de mig segle de desaparició, d'una colònia estable d'aquests fòcids mediterranis a la Cala Jugadora (Cadaqués) el 2014. Així mateix, el Govern Balear va presentar un altre projecte de reintroducció a les seves costes. Sigui com sigui, la cosa es va animar en produir-se observacions de vell marí en aigües de Mallorca durant el 2008. No obstant això, l'adveniment de la crisi, juntament amb el fet que Territori i Paisatge està finançada per la pràcticament fallida Caixa Catalunya, van aparcar el projecte sine-die... per a alegria i xerinola de les persones implicades en el projecte, és clar.

L'estat actual del vell marí és tan crític que si no es fa res, l'espècie no té possibilitats de tirar endavant, però si es pren cartes en l'assumpte i es divideixen les poblacions existents per tal de colonitzar zones antigues, es corre el risc de perdre tant les noves com les velles. D'una manera o altra, la cosa té mala pinta, però si alguna cosa hi ha de clara és que, per si sola, l'espècie no sobreviurà, tal com va passar amb la foca monjo del Carib, la qual es va extingir en els anys 50.

L'home ha estat el que, de manera directa, l'ha portat a l'abisme per tant, agradi o no als estats, és responsabilitat de l'home assegurar la seva pervivència. Esperem que la conscienciació social respecte la importància de la conservació de les espècies, porti a que puguem conviure de nou a les nostres costes amb un habitant autòcton que mai hauria d'haver deixat de viure a les nostres avui abarrotades platges.


-Ireneu Castillo-