Obscè és, segons el Diccionari l'Institut d'Estudis Catalans, “allò que ofèn greument el pudor”. I el mateix diccionari defineix pudor com “aversió de l'ànim envers allò que pot ofendre la decència, la modèstia o la castedat.”
Coses que he pogut veure i escoltar en el debat parlamentari del dia 11 a Madrid, m'han semblat del tot obscenes; hi ha senyories que confonen un rescat amb la victòria de “la roja”, el virus del ”hooliganisme” fa estralls. No és admissible que s'aplaudeixi amb fervor quan algú planteja una retallada que deixarà a moltes persones en la misèria ni que es pugui cridar “que se jodan”. La gravetat de la situació exigeix pudor, decència i modèstia, en cas contrari el que es digui no és creïble. No s'hi val que la portaveu del govern somrigui per la foto mentre el seu cap ens diu que retalla i retalla, als altres, per què així li manen.
Penso que ses senyories tenen actituds frívoles, els que les tenen, bàsicament per dos motius:
El primer és que viuen en un altre mon. Tot allò que s'ha plantejat no va amb ells -més enllà de la retallada de la paga de nadal, encara per veure-. És coneguda la porta giratòria entre política i grans empreses, i no cal ser ex President per recol·locar-se un cop deixat el càrrec, o anar a raure a un organisme públic o privat, digui's Consell d'Estat per exemple, o les Caixes, per posar un altre exemple. La política s'ha convertit en un ofici de trepes. També és coneguda la pertinència a les grans famílies de bona part de l'hemicicle, o senzillament a famílies de presumptes malfactors, com és el cas de la senyora Fabra. La distància amb el global de la població és abismal.
L'altre motiu, potser més greu, és el poc respecte a l'essència mateixa de la democràcia. Han girat el mitjó de la proposta electoral i ens han estat enganyant sistemàticament; del “no hi ha crisi”, al “crèdit amb condicions favorables” o als “suggeriments de la Comissió Europea”. Sembla que ens prenguin per babaus i, com que no passa res... anar-hi anant.
Som immersos dins un rescat a la banca amb imposicions macroeconòmiques per a tothom, i ningú ens ha preguntat res de res. Tenim un problema gravíssim, de fer-s'ho mirar. Certament que no hi ha altra opció, sempre i quan no es toquin els privilegis o els beneficis dels de sempre. Tornem a la lluita de classes, malgrat que alguns la donaven per morta.
La presentació del rescat s'ha fet en tres actes: La reunió de l'Eurogrup de dilluns 9 de juliol i el seu memoràndum. La compareixença del dia 11 amb l'anunci de les mesures “suggerides”. I el Consell de Ministres de divendres 13, amb lectura obligada del BOE del dissabte.
La Cimera Europea del 29 de juny, l'antecedent previ referit al rescat de la banca -que es va vendre com una gran victòria del sud- deixant de banda triomfalismes ridículs, autèntic cretinisme, va deixar temes oberts:
La recapitalització directa dels bancs seria possible, però només posteriorment a la creació d'una autoritat bancària europea, això ens du al 2013. Mentrestant la recapitalització passa pels Estats i per tant computa com a deute.
No queda clar si parlem de deutes preferents, i vistos els mecanismes financers europeus sembla que sí es tracta de crèdits preferents, els primers a pagar.
Queda oberta la possibilitat d'un procediment d'urgència, sense aclarir.
I, finalment, el gran problema és l'existència efectiva de fons disponibles.
És necessari fer un apunt: és impossible, en el cas espanyol, separar el deute públic del privat. Bona part del deute públic està en mans d'entitats espanyoles (el 40% del deute l'ha assumit la banca espanyola -en el darrer any aquesta participació ha passat de 250.000 MEUR a 340.000 MEUR), i algú hauria d'aclarir la participació del Fons de Reserva de la Seguretat Social. I el rescat del sistema financer s'ha fet amb fons públics. Estem en un equilibri altament inestable al qual una part arrossega irremissiblement l'altra. Des d'aquesta lògica, s'entén el rescat del sistema financer amb imposicions macroeconòmiques.
L'altra qüestió important, ja s'ha repetit a bastament, és la mida de l'economia espanyola i l'abast del rescat: inassumible... les formules gregues portugueses o irlandeses queden petites, insuficients.
La reunió de l'Eurogrup del dia 9 de juliol posa sobre la taula, un cop més, les exigències de la Comissió Europea, Banc Central i Fons Monetari. L'anomenat memoràndum es basa en dues línies: la reducció del dèficit i les reformes estructurals.
El pla d'ajustament respecte al dèficit de l'estat es modifica, alleugerint-ne les condicions. S'incrementa d'un punt la previsió del 2012, del 5,3 passa al 6,3 , el 2013 es deixa al 4,5 i s'allarga un any més, el 2014, permetent un 2,8 de dèficit. Això sí, a finals de juliol s'ha de presentar un pla bianual, 2013-2014, temporalitzant les mesures estructurals:
Nova reforma laboral amb simplificació de les formes contractuals.
Revisió del sistema de pensions.
Liberalització de serveis professionals en el marc europeu.
Interconnexions internacionals el les xarxes elèctriques i gasistes.
Increment de l'IVA.
Reducció de retribucions al funcionariat i increment de la jornada.
Eliminació de la deducció per habitatge.
Revisió de l'estructura administrativa.
En l'àmbit estricte del rescat financer, la idea és:
la creació d'uns bonus amb un interès rondant el 4% amb un venciment entre 11 i 15 anys. El retorn del crèdit a pagar al venciment i els interessos anualment.
el Fons de Rescat Europeu els trasllada al FROB i d'aquest a les entitats. Poden mantenir els bonus a l'actiu o canviar-los per diner.
S'ha de crear un banc “dolent” per gestionar el actius tòxics.
S'ha de crear un organisme independent per controlar la política fiscal i la seva execució.
Al Banco de España ( que passarà a ser tutelat pel BCE) se li concedeixen atribucions del Ministeri d'Economia.
L'entitat que demani el rescat ha de vendre actius, tancar oficines, acomiadar personal i fins i tot pot liquidar l'entitat. Veurà els bonus dels directius intervinguts i no pot repartir dividends.
S'han d'imposar pèrdues a les preferents. I es canvia el marc legal de les caixes, les quals no podran tenir posicions dominants en cap banc i els membres del seus consells d'administració no ho podran ser de cap banc. Aquesta situació reforça la convicció de la necessitat de crear un Banc Públic.
El que acabo d'exposar és el full de ruta posat sobre la taula per la Troika.
Respecte com s'explicà a la ciutadania el seguit de mesures a aplicar, el “cercavila” anà, si fa no fa, de la manera següent: el passat 11 de juliol comparegué el president del Govern Espanyol al Parlament. Divendres tingué lloc el corresponent consell de ministres i dissabte es publicà al BOE el RDL 20/2012 del 13 de juliol. Un altre cop estem davant d'una norma “huevo Kinder”, és a dir amb sorpresa: el que s'ha debatut dimecres no és exactament el que s'explica divendres i no coincideix, en rigor, amb el que el BOE publica dissabte (no en sabem encara res de la privatització del transport portuari i aeroportuari, de la reducció del 30% de regidors, o de les noves taxes ambientals, per posar tres exemples). El contingut del BOE ens regala una allau de normes complexes, amb molta lletra petita i càrregues de profunditat contra els més desfavorits (aturats, dependents, autònoms, treballadors en procediments concursals...).
Normes i retallades en la línia de les recomanacions de la Troika, un primer tast. La lògica, aparent, és la de retallar el dèficit, menys despesa i més recaptació. El que passa és que estem en un punt de l'economia en el qual a menys despesa i més càrrega fiscal menys recaptació. Aquest és el drama, un cop més es prenen mesures cícliques, que agreugen la situació. La demanda interna caurà altre cop i les petites empreses tindran molts problemes per sobreviure.
Paradoxalment no crec que minori el frau fiscal, ans el contrari. I m'estimo més ignorar les bajanades del ministre del ram sobre el perquè d'apujar l'IVA: apuja l'IVA perquè hi ha molt frau!!
De manera paral·lela a tot això, el dia 12 de juliol es va reunir el Consejo de Política Fiscal Y Financiera a Madrid i, en paraules del Conseller d'Economia de Catalunya, millor serà no tornar-hi; acusa el ministre d'Hisenda de despotisme i de tractar a les Comunitats Autònomes com a súbdits... que no ho som pas, de súbdits?
Es redueixen més els marges de dèficit (4 dècimes pel 2013 i 9 dècimes pel 2014). Això vol dir una nova retallada de 650MEUR per sobre del previst, sense tenir encara en compte l'increment de l'IVA publicat el dissabte. L'estat millora la seva previsió de dèficit, és a dir la fa menys pesant i, en canvi, l'empitjora per les Comunitats Autònomes. Això no té altra lògica que la de la asfixia financera. Torna a parlar-se de la possibilitat d'intervenció de la Generalitat de Catalunya. Intervenció que, de fer-se, ho seria en el marc de la Ley de Estabilidad Presupuestaria y Sostenibilidad Financiera del 27 d'abril, llei votada a Madrid amb el suport pels partits de govern de la Generalitat de Catalunya i, ara, possiblement recorreguda. Mentrestant debatem fins a l'extenuació sobre el Pacte fiscal...
Ja no queda clar si l'objectiu és arribar a Ítaca... El que queda clar és que, cada cop més, l'objectiu de la majoria social d'aquest poble és donar de menjar a les famílies i que no et desnonin. No són temps de lírica, són temps de supervivència amb, com a molt, un polsim d'èpica. I cada dia que passa la situació se'ns fa més insuportable. Es confirma, amb cruesa, que Espanya és un mal negoci.
És moment de posar fil a l'agulla, penso...
Article de Carles Sastre - Secretari d'Acció sindical de la Intersindical-CSC
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari