De “Recortes” i Retallades


Carles Sastre, Secretari d’acció sindical

Fem memòria

Durant el darrer any els treballadors i treballadores públics de tot l’estat van patir una retallada del 5% en les seves retribucions, retallada que sumada a l’increment del cost de la vida va suposar una pèrdua de poder adquisitiu del 8%. De totes maneres, com hi ha la percepció que estem parlant d’un sector privilegiat no afectat per l’atur i els daltabaixos del sector privat, tendim a oblidar-ho.

A més hi va haver congelació de les pensions, afectant sobretot a les pensions de jubilació, però clar les persones jubilades no són un col•lectiu amb una gran capacitat d’incidència social, per dir-ho d’alguna manera estan subrepresentats i normalment el seu problema és sobreviure.

Durant el mes de setembre es va aprovar la Reforma Laboral, que a aquestes alçades ja ha demostrat la seva inutilitat pel que fa almenys al rellançament de l’ocupació, que n’era l’excusa principal. El 29 de setembre va haver-hi una vaga general a nivell d’estat, després d’aprovar la Reforma Laboral, però encara a temps d’incidir sobre la reforma de les pensions de jubilació i la reforma de la negociació col•lectiva. El 2 de febrer del 2011, Govern de l’Estat per una banda i UGT i CCOO per l’altra, signen una reforma de la jubilació que suposa, no només un endarreriment en l’accés a la prestació, sinó també una disminució important en la quantia de la prestació. Però és clar, és una pèrdua a futur, ja s’ho trobarà qui arribi i per tant sembla com si ens n’haguéssim oblidat.

Tot plegat són retallades, o no? Algunes amb el vist i plau d’organitzacions sindicals que han acabat convertint-se en institucions d’acompanyament de l’administració. Al BOE del 7 de gener hi ha una partida de 26,6 milions d’euros per formació que fa de mal justificar. La memòria és curta, o millor dit és com una planta que cal regar de tant en tant.

Resumim la crisi

Podem dir que en l’actualitat estem en la tercera fase de la crisi. Primer la crisi és immobiliària i acaba arrossegant al sistema financer. Per tal d’evitar l’enfonsament del sistema financer els estats aporten diners públics (de tothom) i s’endeuten. I ara estem en la tercera fase de la crisi on els estats no poden fer front als seus deutes. Crisi immobiliària, crisi financera, crisi del deute públic.

Ara la gran contradicció és entre allò públic i allò privat i el pols, ara per ara, el perd l’àmbit públic. En el context actual, amb la pràctica desaparició d’un discurs polític d’esquerres potent, només es contemplen dues vies de sortida; la reducció de la despesa pública i la privatització dels serveis. Això pot disminuir la despesa i incrementar ingressos per la via de la venda dels serveis que siguin rendibles. Dues conclusions: La fi del model econòmic i social europeu, la fi de l’estat del benestar. I la constatació que acabem pagant les conseqüències d’una crisi que hem patit des del primer moment. D’això se’n diu cornuts i pagar el beure.

Qüestió d’agendes

Hi ha qui té el poder de marcar les agendes. Això ve donat per capacitat organitzativa, reconeixement social i dels mitjans de comunicació, els recursos econòmics, la visió de l’oportunitat, i les relacions... i entenem poder com allò que t’atorga qui el pateix, conscient o inconscientment; el poder no és mèrit propi, és atorgat per altri. La part afectiva, que tothom porta dins, té més capacitat de mobilització que la part racional, i en el context actual un dels elements que té la possibilitat de remoure la component racional, i sobretot l’afectiva, és el de la salut. Això afecta a tothom de qualsevol edat i condició. La gran sensibilitat social respecte a les retallades ha cristal•litzat a l’entorn de la salut i la sanitat pública. Recordem també que és una de les grans partides pressupostàries i un àmbit on els experiments de privatització estan més avançats. Per tant se’n pot fer un ús oportú o oportunista, deixem-ho a gustos, si és té el poder de marcar agendes. ¿ N’hi ha prou amb manifestar-se contra les retallades acotant-les en el temps -les d’ara-, les anteriors a les quals ja ens hem referit no cal, les hem oblidat i els coautors es redimeixen per enèsima vegada... tot s’oblida per tant tot es pot fer... si tens poder?

¿Seriosament, podem parlar de retallades i deixar de banda els problemes de finançament ? Ingressos, despesa, dèficit, endeutament, costos financers, increment de la despesa... la seqüència és fins i tot a nivell d’estar per casa. Podem manifestar-nos contra les retallades, -que ja està bé-, i passar de puntetes sobre el finançament de la despesa pública?

Aquesta és l’agenda que ens han marcat: ¿estàs a favor o en contra de les retallades, d’algunes, depèn de qui les signi, ras i curt? Sobre el finançament... deixe'm-ho per després de les municipals, ara no toca com deia aquell.


De què parlem?

Segons dades de PIMEC, referides al període 2004-2009, la mitjana d’empleats públics sobre població a nivell estatal estaria en 56,4 per mil habitants, a Catalunya seria de 38,1 per mil habitants. Hi ha una comunitat autònoma que arribaria fins als 82,8 per mil.
Fent el mateix procediment sobre població ocupada, la mitjana estatal estaria en el 15%, Catalunya estaria en un 8,3%, arribant en alguna comunitat fins al 23,3%. En tots dos casos, Catalunya és la comunitat amb una proporció d’empleats públics més baixa de tot l’Estat.
En el cas de la Generalitat de Catalunya el 60% d’empleats públics són persones funcionàries amb un percentatge de persones interines del 25,5%. La majoria de treballadors i treballadores, un 76,8%, estan destinats a sanitat i ensenyament no universitari.

Dit això cal fer tres reflexions:

Primera; no és cert que tinguem un sector públic hipertròfic, inflat, i si ho comparéssim a nivell europeu les dades serien encara més escandaloses. Un altre debat seria la millor utilització dels recursos. Respecte a aquest tema s’ha fet molta demagògia, sobretot des de la dreta més rància, intentant enfrontar la població en general i els treballadors i treballadores públics.

Segona; l’impacte de la crisi sobre el dia a dia serà inversament proporcional al nombre d’empleats públics en la mesura que les conseqüències, i especialment l’atur, afecten fonamentalment al sector privat.

I tercera; una lògica de retallades pel broc gros, la més fàcil de gestionar i la més estúpida, retallant a tothom un x%, penalitza més a qui tingui els recursos més ajustats. En definitiva és preferible no fer els deures i anar a ca l’ample. Aquesta és l’aposta guanyadora. Estem mal posicionats, mirem com ens ho mirem.

Un dels grans problemes és l’estancament de la demanda interna. A hores d’ara el que permet una certa expectativa són les exportacions, i en menor mesura el turisme (i caldria valorar el model econòmic i social que això porta implícit). La demanda interna, tant de particulars com pública, no és capaç d’arrossegar l’economia en un context de noves retallades al sector públic que anirà empitjorant aquesta incapacitat. A més, cal no oblidar que els serveis i prestacions socials tenen un efecte multiplicador sobre l’economia a més de permetre millors quotes de benestar i de cohesió social.

El contrapunt

Segons es diu des del Departament d’Economia de la Generalitat, l’exercici 2010 va acabar amb un dèficit al voltant dels 7.000 milions d’euros, suposant un 3,6 del PIB català. I les exigències del Govern de l’Estat estarien xifrades per enguany en un dèficit de 2.400 milions d’euros, equivalents a un 1,3% del PIB. Recordem que a nivell d’Unió Europea el dèficit acceptat és del 3% sobre el PIB i que el dèficit de l’Estat Espanyol al 2010 va arribar al 11,5%. La recepta a aplicar passaria bàsicament per una reducció de la despesa del 10%, aproximadament: 2.600 milions d’euros. Això significa incrementar l’endeutament (bons,...), per la qual cosa cal l’autorització del Govern de l’Estat. I el pagament durant el 2011 per part de l’Estat dels fons de competitivitat (entre 1.000 i 1.450 milions d’euros) ja hem vist que és un tema controvertit. Segons dades del Banc d’Espanya, Catalunya tanca el 2.010 amb un endeutament proper al 19% del seu PIB, sent la comunitat autònoma més endeutada de l’Estat.
I a partir d’aquí...

Les preguntes

Després d’un nou Estatut d’Autonomia, aprovat per referèndum el 18 de juny de 2.006, retallat –això sí- per sentència del Tribunal Constitucional de data 28 de juny de 2.010, i un pacte de finançament signat el juliol del 2.009. ¿Com podem estar en la situació que estem? La crisi econòmica, que al final s’ha convertir en política, ha estat l’única causa de la situació actual? Té algun sentit parlar ara i adés de retallades quan tenim un dèficit fiscal anual del 10% del PIB de Catalunya? No estarem fent l’orni instal•lats en una dinàmica del qui dia passa anys empeny abocada al fracàs rere fracàs? No tenim cap necessitat de seguir patint per arribar a final de mes, i no es tracta només dels serveis públics i les retallades a la força. No hi ha país del mon, i menys en moments de dificultats econòmiques, capaç d’aixecar cap quan cada any un 10% de la seva riquesa, els bens i serveis produïts, marxa via impostos sense cap retorn. D’això no només se’n ressenten les prestacions i els serveis públics, se’n ressenten les infraestructures, se’n ressent l’economia productiva, se’n ressent la formació del seu jovent.

No és el moment de fer plantejaments a curt termini ni covards. L’única manera de garantir serveis públics de qualitat, millors prestacions socials, un ensenyament de qualitat, infraestructures adequades que ens permetin situar-nos en el mapa i una economia productiva eficient, és a partir de la gestió dels nostres recursos, amb fiscalitat progressiva, amb capacitat de recaptació -no cal que ningú altre ens controli la caixa- amb un sistema financer públic, amb un altre model de repartiment de la riquesa.

Aquest és el repte de la majoria social d’aquest país, la dels treballadors i les treballadores. Aquesta és la resposta a les retallades. El que cal retallar és el despropòsit.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article