Condicions de treball dignes i sanitat pública de qualitat són objectius irrenunciables

Aquests dies s’ha sabut que s’està tancant un acord entre la ministra de Sanitat, Trinidad Jiménez, i els consellers i les conselleres d’aquest l’àmbit de les diverses comunitats autònomes, entre les quals les de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears i Pitiüses. L’objectiu del pacte seria reduir l’actual despesa pública en sanitat, atès que afirmen que aquesta és “insostenible”.

Per aconseguir-ho, la mesura que més ressò ha obtingut ha estat la de reduir el cost dels medicaments i la priorització d’aquells que són més barats. Més enllà d’això, però, se n’han aprovat i s’estan debatent més qüestions que afecten directament i profunda les condicions laborals del personal implicat i la qualitat d'aquest servei públic, que volem de qualitat. D’aquesta manera, es va acordar que la incorporació de nous medicaments dins el sistema públic es basarà en criteris de “cost-efectivitat”, com si d’una empresa privada es tractés i el que pot deixar sense cobertura pacients que requereixin tractaments que no siguin “rendibles”. En la lletra menuda de l'acord trobem que es vol pactar “homogeneïtzar” les retribucions dels i les professionals, el que pot traduir-se en congelacions salarials i, en tot cas, perjudica aquells/es que treballen als Països Catalans, on el cost de la vida és superior. Igualment, es preveu congelar les plantilles i no cobrir les absències dels i les professionals, el que sense cap dubte repercutirà en la qualitat, ja força debilitada d’un servei públic de primera necessitat com ha de ser la sanitat. De la mateixa manera, es va plantejar centralitzar la compra dels fàrmacs, el que pot vulnerar competències de les comunitats autònomes o establir alguna fórmula de copagament sanitari (una mesura per la qual ja va apostar fa un temps la consellera de Catalunya, Marina Geli).

Des de la Intersindical-CSC, ens mostrem contraris/àries a contenir la despesa sanitària, i ja hem defensat que, en tot cas, el que cal és incrementar-la, per millorar un servei encara allunyat dels estàndards de qualitat dels països europeus més avançats i perquè la despesa pública i l’aposta pels serveis públics ha d’esdevenir un estímul per l’economia i la base per al nou model que cal edificar. Actualment, els Països Catalans presenten despeses sanitàries que es troben fins i tot a la cua de l’estat: el País Valencià gasta en ella 1.140,5 € per habitant (la que menys de tot l’estat), les Illes Balears i Pitiüses, 1.181,8 € per habitant (la segona que menys) i Catalunya, 1.295,6 € per habitant (la cinquena per la cua). I això queda reflectit en un servei molt per sota d’allò desitjable (llistes d’espera, saturació d’hospitals, patologies fora de cobertura...) i condicions laborals precàries (durs ritmes de treball, molta pressió, manca de recursos, desregularització, no cobertura d'absències...).

A més, no es pot parlar que hi hagi dèficit en un servei públic, ja que un servei públic i universal té aquesta condició implícita. En tot cas, si manquen diners, com se’ns diu, és perquè aquests estan mal repartits i la solució no és reduir la despesa, sinó aplicar una fiscalitat progressiva i lluitar efectivament contra el frau fiscal, sobretot el de les grans empreses i els grans capitals, per tal de recaptar-ne més.

No podem permetre que, amb l’excusa de la crisi, altra vegada, se’ns retallin drets i es limitin i precaritzin serveis!