Les xifres d’atur dels Països Catalans ja representen més de 1.400.000 persones, aquest mes de febrer

Avui s’han publicat les dades de l’atur del ministeri de Treball espanyol i, amb elles, una nova decepció. Poc valen les excuses de l’executiu central que afirmen que aquest mes de febrer el nombre de persones desocupades s’ha reduït menys que fa un any, ja que, amb unes taxes d’atur properes al 20%, el que sembla increïble és que encara es puguin anar destruint llocs de treball sense perspectives de resoldre aquesta xacra.

En concret, durant el mes passat, 26.264 nous/ves catalans/es van passar a engreixar els registres d’atur, arribant a la dramàtica xifra oficial dels 1.194.302 afectats/des. Tanmateix, cal tenir en compte que el ministeri de Treball tan sols comptabilitza les persones inscrites als serveis públics d’ocupació, el que deixa fora molts/es desocupats/des que no han fet el tràmit per no tenir dret a percebre cap prestació i considerar-lo una fórmula poc útil de trobar feina. De fet, cada Enquesta de Població Activa (publicada trimestralment per l’Instituto Nacional de Estadística) desemmascara unes 200.000 persones més a l’atur. D’aquesta manera, afegint aquesta xifra a la publicada avui per l’executiu central i sumant-li les més de 20.000 persones sense feina de la Catalunya Nord (que s’acosten cada cop més a les 30.000), podem constatar que el nombre total de desocupats/des supera ja els 1.400.000, una històrica xifra que fa témer superar en breu el llindar històric del milió i mig, si no canvia la tendència.

D’aquesta manera, malgrat que l’atur (masculí) a les Illes Balears i Pitiüses s’ha reduït aquest febrer, l’increment mensual del conjunt del país ha estat del 2,25% i l’augment anual acumulat, del 23,26%. Ambdues xifres són, una vegada més, superiors a les del conjunt de l’Estat espanyol (on l’increment anual ha estat del 18,63%), demostrant una vegada més com els Països Catalans, surten especialment perjudicats per la crisi, a causa de la manca de competències i recursos per poder-hi fer front.

En el quadre adjunt, es poden observar concretament les xifres sobre la variació de l’atur a les Illes Balears i Pitiüses, Catalunya i el País Valencià, aquells territoris del país que té en compte el ministeri de Treball a l’hora de publicar les dades.

Per territoris, allí on l’atur ha crescut més durant el febrer ha estat Castelló (un 3,85%), seguit de prop per Tarragona (un 3,68%) i València (3,02%), mentre que on ho ha fet en menor mesura (a banda de la reducció dels territoris insulars) ha estat a Girona (un 1,66%) i a Alacant (un 2,03%). En termes anuals, on el nombre de desocupats/des s’ha incrementat més ha estat a Lleida (un 27,69%), seguida de Castelló (un 26,86%), i on ho ha fet en menor mesura ha estat a Alacant (un 20,38%) i a les Illes Balears i Pitiüses (un 21,06%).

Pel que fa a col·lectius, un altre mes consecutiu, les dones han patit més la destrucció d’ocupació, revertint la tendència inicial de la crisi i, de fet, en termes anuals, les diferències entre homes i dones en increment d’aturats/des, ja és tan sols d’un punt. Això és degut a què el sector serveis, típicament feminitzat, ha pres el relleu als de la construcció i la indústria, els primers en notar la crisi. Així, de les 26.264 noves persones sense feina, 15.413 provenen del sector terciari, mentre que 2.058 ho fan de la indústria, 1.947 de la construcció, 1.839 del sector primari i la resta no tenien feina anterior. Per la seva banda, malgrat que el jovent és el col·lectiu més distorsionat per aquestes xifres (gairebé la meitat no està apuntat als serveis públics d’ocupació i, per tant, no hi és reflectit), durant aquest mes l’increment de l’atur que ha patit ha estat notablement superior a la mitjana.

Finalment, cal destacar que hi ha prop de 243.697 immigrants a l’atur, arreu dels Països Catalans, gairebé un 30% més que fa un any. Igualment, gairebé 450.000 de les persones sense feina no perceben cap tipus de prestació, i un 86,55% dels contractes firmats el mes passat són temporals.

Una vegada més (i ja en portem unes quantes), les xifres demostren com el govern central és incapaç de trencar una dinàmica enormement negativa i de precarització creixent, a la vegada que les mesures que presenta, a banda d’inútils, són incapaces de desmarcar-se d’un model de creixement especulador, neoliberal i centralista, totalment negatiu per a les classes treballadores dels Països Catalans. Fins que no s’afronti un veritable repartiment del treball i la riquesa (un objectiu quimèric en el panorama de pactes obert al Congrés dels Diputats), no se superarà aquesta destrucció continuada de l’ocupació.