Espoli silenciós

Els mitjans de comunicació ens mantenen informats de bona part del que passa a Grècia, fonamental si tenim en compte que aquest país funciona com a laboratori d'unes políticas de rescat més que preocupants. Sabem que des de l'inici de la crisi, cada treballador o treballadora de Grècia ha perdut, com a mitjana, el 40% del seu salari mentre que l'augment del preu de productes bàsics com la llet i l'augment dels impostos porta a un deu i haver familiar certament impossible i insuportable. Igual que en el nostre país, els índexs d'atur creixen, desapareixen subsidis, es retallen serveis bàsics com la sanitat i es regulen polítiques laborals que ens converteixen en països low cost. Però hi ha una altra realitat menys coneguda-o més aviat silenciada-d'aquests experiments de rescat que hem de conèixer i analitzar, perquè els resultats d'assajos semblants a l'Estat espanyol es van fent progressivament més visibles.

EM REFEREIXO A una altra de les imposicions de la troica per pal · liar el deute grec: posar en venda tots els recursos naturals o explotar sense mesura. A Grècia els mecanismes utilitzats comporten modificar disposicions legals que, com diu Roxanne Mitralias, militant en temes agrícoles i ecològics, «mal que bé, tancaven el pas a la sobreexplotació dels recursos naturals». Amb les noves normatives arriben a qüestionar la Constitució, que impedia l'explotació privada del litoral i dels espais forestals, explica Roxanne. Per exemple, a finals de gener del 2013, el llac de Cassiopea, a Corfú, va ser venut a NCH Capital i des de la primavera del 2012 les platges es poden cedir per 50 anys, el que previsiblement desencadenarà una onada de privatitzacions que acabarà en complexos turístics irreverents amb el medi natural i exclusius per a les persones més adinerades.

D'altra banda, l'explotació dels recursos miners està deixant al mapa grec assenyalat de punts conflictius. Es parla de bosses de petroli al mar que-si es troben-no generarien beneficis més que a les empreses estrangeres, explotadores dels jaciments. Al nord del país, a Skouires, des de fa més d'un any hi ha una gran mobilització social, reprimida constantment per cossos especials de la policia, per defensar els seus boscos d'un projecte de dues empreses, una grega i una altra canadenca, de mines per l'extracció d'or. I així una llarga llista que, massa semblant, trobem al nostre país, on es repeteixen les mateixes quimeres: petroli a Canàries, mines de cel obert per extreure or a Galícia, urani a Catalunya o fracking en molts punts del nord peninsular. Com a Grècia, cal denunciar les lleis (dues) que el Govern central disposa per servir el territori en safata de plata i obert en canal, per permetre el saqueig dels nostres béns comuns.

D'una banda, tenim la llei de protecció i ús sostenible del litoral que substitueix la llei de costes de 1988 i que vulnera principis constitucionals bàsics. De complir la llei, béns de domini públic passarien a mans d'inversors privats, quedarien desprotegides zones d'alt valor com aiguamolls o esteros marins i sangraría les platges-que pertanyen al mar-per lliurar-les a projectes urbanístics. I l'altra, la llei de racionalització i sostenibilitat de l'administració local, la llei Montoro, que mentint respecte a l'assoliment d'una suposada eficiència vol desmantellar els sistemes de governança dels petits municipis i pedanies, per poder posar a la venda les muntanyes i sòls públics que aquests ajuntaments o consells de veïns han gestionat col · lectivament durant centenars d'anys. De nou una llei que oblida que parlem de béns de domini públic que, segons la Constitució, són inalienables, imprescriptibles i inembargables.

PODEM permetre la venda de la natura per pagar rescats bancaris o facilitar el lucre d'un grapat d'inversors? Si pensem en el planeta com el sistema de què som part, amb boscos i terres com pulmons i muntanyes i rius com artèries, on convivim amb una fantàstica diversitat d'éssers vius i que és l'única garantia per a la vida dels nostres descendents, posar el interès privat per sobre del públic és d'una tremenda miopia i mediocritat. Una agressió que potser als nostres governants els pot semblar menor, amb la que està caient a ningú li importarà que venguem o cremem uns quants boscos o sorrals, pensen els que estan al comandament d'aquest espoli silenciós. Però aquí també la seva mirada és antiga. La societat ha pres consciència del significat del més humil dels arbres, com hem vist a la plaça Taksim, a Istanbul, o en altres milers de llocs.

La terra no es ven, es cuida i es defensa.

El Periódico de Catalunya. Gustavo Duch

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article