Els pobles petits són el futur

Vaig néixer urbanita, vaig créixer globalitzat i em vaig formar productivista. Vaig néixer a la ciutat i només els estius m'acostaven al poble dels avis. Com deia la televisió, les meves vacances transcorrien en un lloc antic i desfasat. En créixer vaig anar globalitzat per una força aspiradora invisible: la cultura dels EUA al damunt del cavall de John Wayne va guanyar totes les batalles i va acaparar tots els terrenys de la vida. Els anys de la universitat van satisfer la meva ment amb substàncies abrasives com productivisme, efectivitat i competitivitat. Amb aquest bagatge, la crisi instal · lada a Europa es presenta com l'enfonsament d'aquests mites, de cop i volta i sense marxa enrere. Els cowboys eren una fabulosa farsa.

Si els mites ens han portat fins on som, potser sigui el moment de plantejar els anti-mites És possible aparcar l'efectivitat perquè circuli l'afectivitat? ¿Tanquem els espais de competitivitat i obrim portes de cooperació? I la pregunta clau, la ruralitat i la seva cultura-considerada un endarreriment-¿guarda en les seves essències veritables avenços?

Observant moltes experiències camperoles (algunes de nova fornada, altres presents en pobles i persones que van resistir defensant la seva cultura), es distingeixen alguns elements centrals i comuns que poden ser inspiradors per construir nous models econòmics més enllà de l'actual capitalisme neoliberal:

    Davant d'una economia d'escala global, on el preu del pa de Moçambic es decideix a les borses de Chicago segons el que un instrument financer desitgi guanyar, les economies camperoles s'exerceixen en espais reduïts, sense sortir molt lluny dels propis pobles. Plantejades a escala local s'assegura que els seus impactes s'aboquin sobre el propi territori, com a primer pas per garantir autonomia. Una manera de fer que ens indica la importància de 'relocalitzar l'economia' generant cèl · lules completes on la vida es viu i es reprodueix.
    Si en l'actual deliri, el 90% de l'economia és financera per només un 10% d'economia productiva, no ha de ser el sector primari amb una economia tangible (i comestible) tornar a ser, com el seu nom indica, prioritari? En qualsevol economia camperola l'ingredient principal han estat sempre les mateixes activitats agropecuàries dirigides a la producció d'un bé fonamental, el menjar. A més, per als països industrialitzats on la pagesia no arriba ni al 5% de la població activa, impulsar el sector primari suposaria generació d'ocupació, equilibri econòmic i menys dependència agrícola d'un mercat global absurd.
    Una altra de les dificultats del model econòmic regnant és la manca de diversificació. Tots els ous es posen en cistell de la construcció o del turisme, per exemple. En l'agricultura capitalista passa mimèticament el mateix, s'aposta per monocultius que produeixen béns per a una cadena de muntatge fora de control. En canvi, les economies camperoles que han sabut perdurar en el temps es dissenyen en paisatges de policultius, buscant una bona diversificació productiva, generant resiliència i seguretat. Prenguem nota.
    En una comunitat o família camperola, les activitats productives busquen pràctiques ensamblades a la Naturalesa, de la qual se senten part. L'observen i comprenen per imitar en els seus agroecosistemes, produint segons els seus ritmes. Les bases ecològiques d'aquest model econòmic aconsegueixen resoldre el repte de la sostenibilitat: obtenir aliments de la terra i l'aigua sense esgotar les seves capacitats. Davant d'economies lineals on es generen deixalles i es perd energia cal pensar en sistemes que funcionen circularment, mimetitzant els sistemes vivents, on res es desaprofita, on tots els materials segueixen fluint. El que es produeix avui serà un recurs per demà Aprendrem aquesta lliçó?
    L'economia al servei de la gent agrada de com més mans millor. Si l'economia capitalista i febril renúncia a la mà d'obra o bé l'esclavitza per als seus millors rendiments, en les cultures i formes de fer camperoles ha primat l'ocupació de la mà d'obra familiar o comunitària, en condicions de dignitat. Si en una mateixa finca pagesa es poden produir més o conrear més terres es fa en base a més gent, com una olla amb més cuit per alimentar a més persones.
    En el món rural, la saviesa necessària perquè la recepta surti saborosa, ha estat sempre fruit de l'observació, l'experimentació i l'intercanvi d'idees i sabers amb altres persones i regions. La vareta màgica dels avenços tecnològics que alguna Ciència ha volgut imposar al camp com la solució a tot, es demostra que escapa al control de les pròpies persones i no és més que una fórmula per exercir el poder.
    La cooperació social és un element clau a recuperar, com les tradicions pròpies de molts pobles de compartir la feina-aixecar una casa, netejar unes muntanyes o organitzar una sembra. La competitivitat, que no és pròpia d'aquestes cuines, es redueix al joc de cartes a la taverna. Encara que per les ments colonitzades de capitalisme ens sigui difícil d'entendre, si mirem al medi rural podrem tornar a aprendre que la millor fórmula per a la gestió dels recursos naturals, aigua, terra, muntanyes, etc. és la gestió comunal dels mateixos.
I sumades aquestes característiques, apreciem com durant segles les comunitats rurals de tots els llocs del món, amb la seva pròpia institucionalitat, han exercit el control de la seva pròpia economia i esdevenir. Han arribat autonomia i llibertat. Per aquesta raó quan el sistema capitalista ha carregat contra els pobles camperols, el crit enarborat per recuperar el control col · lectiu de l'agricultura és la defensa de la 'Sobirania Alimentària'. No és el dèficit de la Sobirania dels pobles un dels elements a recuperar en qualsevol economia?

L'urbà, el productiu i la globalització han arribat al final de la seva carrera, dopats com aquests ciclistes que també van ser mites als quals rendim culte. Per això, encara que no totes les comunitats camperoles, ni tota la història i experiència de la seva economia és perfecta i admirable, prendre com a referència d'una nova economia social i solidària cobra un sentit indiscutible. El gust pel bon gust de receptes comestibles que han perviscut durant molts milers d'anys, i sens dubte, estan pensades per seguir perdurant.

    ELS POBLES PETITS TENEN FUTUR

En acabar una xerrada on millor o pitjor intentar traslladar els esmentats valors de l'economia camperola, un professor de filosofia va aixecar la mà per explicar-nos que, estant d'acord amb l'anàlisi, el primer pas era repensar la política. Sí, amb majúscules i en la seva totalitat, ja que fins al temps de la Grècia clàssica, va dir, hem de retrocedir per entendre que ja s'hi van menysprear als petits nuclis o pobles. Política, és l'administració de la polis, la ciutat.

Per descomptat si revisem el paper de la majoria d'administracions de l'Estat espanyol, observem com els seus esforços tenen una forma de pensar i actuar radicalment oposada a posar en valor al món pagès i rural. Bé per causa d'una ceguesa descomunal, bé per acabar amb vestigis d'autonomia, en els últims anys s'estan succeint una combinació de lleis, retalls i projectes clarament dirigits a liquidar la vida als petits pobles.

Les retallades, la mesura estrella per capejar aquesta crisi, incideixen directament en molts àmbits del dia a dia dels petits pobles, arribant a limitar o excloure a la seva població d'alguns Drets Socials fonamentals. Els tancaments de les escoles rurals en petits municipis són una privació del dret a l'educació, i en moltes ocasions és el tràmit final per la defunció d'un poble. Les retallades en salut que han tancat molts petits centres sanitaris comarcals o s'han eliminat serveis d'urgència, obliguen a recórrer algunes distàncies que, amb el dèficit de transport públic també retallat, són la diferència entre una atenció a temps o no.

La nova Llei d'ordenació territorial dissenyada per acabar amb els models de governança local, com els consells oberts, especialment significats per permetre una gestió del territori per part dels propis veïns i veïnes, és una altra mesura que disfressada de 'recerca d'eficiència', condueix al desmantellament del món rural. L'objectiu indissimulat, com ja s'està veient en molts llocs, és posar a la venda els béns comuns que aquestes petites administracions gestionaven, com les muntanyes públiques i altres espais naturals.

Però també els projectes presentats com grans solucions per sortir de la crisi són un atac als territoris rurals. El 'fracking' o la recerca mitjançant perforacions i fractura de roca per a l'obtenció de gas, si es porta endavant, serà a costa de terres agrícoles, les intencions d'extreure urani a Catalunya o or i plata a Galícia amb mines a cel obert arrasarien amb el patrimoni natural, cultural i paisatgístic, contaminant l'entorn i posant en risc la salut de les persones dels seus voltants, és a dir, la població que viu als pobles, els plànols de tots els nous megaprojectes del tipus Eurovegas i altres bogeries sempre es tracen sobre territoris aptes per a l'agricultura o la ramaderia, o la instal · lació de cementiris nuclears són alguns exemples.

Si a un pacient malalt, com els nostres pobles, amb dècades de polítiques agràries al servei de terratinents i agroindústria, amb alts índexs de despoblació i una població molt envellida, se li assetja amb patògens tan malignes, el seu futur és molt complicat. Per això la pròpia població dels pobles a l'Estat espanyol s'està progressivament organitzant.

Amb el lema 'els pobles petits tenen futur', diferents col · lectius rurals uneixen les seves veus indignades davant d'aquests atacs, però en un exercici re-aprehès de Sobirania, fan un pas més i detallen i expliquen a la societat les seves pròpies propostes per defensar i cuidar el més valuós i sensible dels pobles: la vida.

Quatre són les línies definides en algunes de les trobades recentment organitzades, al meu parer totes elles en sintonia amb la seva pròpia cultura camperola. Primera, defensar l'estil propi de l'organització rural, variades fórmules participatives de la pròpia comunitat, per petita que sigui, alhora que apostar per allò comunitari en la forma de fer i de viure. Segona, fer possible una medicina rural amb rostre humà, i aprofitar les competències que dóna la llei als municipis per dissenyar una atenció integral a la sanitat i a la salut. Tercera, fer del dret a l'educació una praxi alliberadora. I quarta, un compromís des del col · lectiu per procurar no un estat del benestar sinó un estat de solidaritat.

La lluita dels petits pobles per assegurar-se un futur ens adverteix que els pobles petits, les seves maneres de vida i convivència, les seves economies i les seves cultures, són el futur.