La sobirania del pa

El vell professor sabia que era un dels seus últims anys de classe o potser, amb les retallades, l'últim. Com un karma va repetir la classe que el primer dia impartia al nou alumnat de primer de Ciències Econòmiques.

«Noies i nois, escoltareu i aprendreu molts conceptes econòmics, ràtios i teories entre aquestes quatre parets, però ¿sabeu quina economia aprendreu? ¿Sabeu quina economia voleu defensar o practicar? Perquè com tres classes de pa que podem menjar, també hi ha tres classes d'economies.

PRIMER, una molt mala economia, indigesta i que més que alimentar fa passar gana. Em refereixo a aquelles activitats econòmiques que amb els cereals que es colliran en algun racó del món, no produeixen pa o cap altre aliment sinó que simplement els fan servir per especular-hi en l'anomenat mercat de futurs, un terreny de joc, a Chicago o Nova York, exclusiu per a entitats financeres, banquers i brokers. Es tracta d'una economia que cotitza amb intangibles, que no té referències reals, però que, sense llevat, fa pujar el preu del blat (el pa) esbojarradament i causa molt de mal a milers de persones que no en podran comprar. Amb la mateixa recepta, aquesta economia et forneja una crisi alimentària, una bombolla immobiliària o engrandeix els deutes sobirans. És l'economia capitalista que només aspira al lucre incessant, sabent, però sense importar-li, que genera al voltant moltes repercussions i molt negatives.

La segona és una economia neutra, com la d'a­quella franquícia de forn replicat per molts barris de la ciutat que es limita, en un procés industrial i automatitzat, a recollir les masses de pa congelades que reben cada matí en una caixa de cartró. Les posen al forn amb poca atenció i procuren vendre'n com més millor. Novament en aquesta economia la finalitat única és el lucre amb qualsevol mena d'activitat que es desenvolupi. Algunes consideracions sí que són presents en tot el procés (higièniques, laborals) però diria que bàsicament es tenen en compte per l'obligació d'operar en la legalitat. És una economia que a la boca no té gust de res, que a l'estómac no se li posa malament, però que en una nit s'ha reblanit i ja es pot llençar.

Finalment ens queda el forn artesanal autogestionat per una cooperativa de diverses persones, que decideixen democràticament totes les qüestions pròpies del projecte, que no és fer bon pa, sinó que és fer «del fer bon pa» una activitat de transformació de la societat on viuen. Res és imparcial. Es compra el blat als agricultors ecològics més pròxims, ja que aquests últims en els seus treballs al camp cuiden el medi ambient, ofereixen un gra sa i custodien el paisatge; treballen la farina manualment perquè sigui més esponjosa i de més bona cocció, ofereixen més llocs de treball i més mitjans de vida; fornegen la massa amb llenya que recullen a les muntanyes comunals, de manera que netegen el bosc i prevenen incendis; i s'intercanvien o venen el pa ecològic en restaurants de la zona, en cooperatives de consum i en petites botigues de la comarca. Unes feines en què disfruten i hi posen amor, impulsen un teixit local econòmic i social que fa del territori i la seva gent un espai viu -com el seu pa- més sustentable i reproduïble. És una economia social i solidària que no es mesura en quilos de pa.

La primera economia hauria d'estar prohibida o eradicada, però ni la classe política té valor ni la societat està prou conscienciada. La segona, avui en dia no serveix per a res, s'ha d'abandonar voluntàriament perquè en aquest moment de crisi civilitzatòria urgeix posar en pràctica totes aquelles petites economies cooperatives, reals, saboroses, consistents i artesanals, que reivindicant els vells bons valors de sempre (honestedat, solidaritat, alegria¿) saben fer del pa que mengem un aliment transformador».

ATENT A propostes que arriben dels moviments socials, el professor llegeix en veu alta una definició més formal:

«L'economia social i solidària, davant la lògica del capital, la mercantilització creixent de les esferes públiques i privades i la recerca de màxim benefici, persegueix construir relacions de producció, distribució, consum i finançament basades en la justícia, la cooperació, la reciprocitat, i l'ajuda mútua».

Una vegada finalitzada la classe, davant d'un àpat de càtering al menjador universitari, es rasca el cap canós, rondinant. Tants anys de classes d'economia i aquella era l'única transgressió al sistema que s'atrevia a fer, dissimular pensaments alternatius amb avorrides metàfores de forner. Mediocre, com el pa industrial.

article publicat a El Periódico de Catalunya (29/04/2013)