És millor tenir un veí que fer més gran el terreny (Camperol francès a "El retorno de los campesinos" de Sílvia Pérez-Vitòria)

"Ja coneixem una mica més d'aquella llengua d'aleshores. Sabem de paraules com he `fê que han evolucionat fins als nostres dies, sent ara -sense modificacions de forma, si de fons- d'ús comú per a la nostra civilització. Hem de saber també que aquell llenguatge d'abans era de poques paraules i de molts silencis, entre d'altres raons, perquè de moltes coses no hi havia res a parlar.

No hi havia res a parlar de residus, i paraules com escombraries o abocador mai no havien existit, perquè tot s'aprofitava i res era per llençar. Les restes dels àpats alimentarien les gallines i porcs del pati. I el que aquests no aprofitessin, juntament amb els seus excrements, formarien l'humus per cuidar i alimentar la terra, que agraïda retornaria aliments verds i saludables. Els estris que els facilitaven la vida eren immortals i sempre reparables o reusables. Les professions d'Enginyeria de l'Invent, Tecnologia de la Reparació i Peritatge en Reutilització eren molt ben considerades.

Tampoc es coneixien les paraules competitivitat, propietat, i molt menys la propietat privada. Les feines del camp eren responsabilitat comuna i les seves collites beneficis col.lectius. La terra, aquest mantell principi de tot, mai va tenir amos, ni tan sols era de totes i tots, ja que les filles i fills no poden ser amos de la seva mare. El riu no era de ningú, i així hi havia pesca per a tothom. El pou no era de ningú, i donava de beure a tots. El bosc no era de ningú i qui volgués hi podia recollir i caçar. Les llavors saltaven de mà en mà, sense noms perquè ningú mai les va batejar ni se les va apropiar.

No sabien de segons, minuts, ni hores, ni presses. Perquè el temps passava amb ells sense ser el rector de les seves vides. L'arbre creixia al seu ritme i la fruita madurava lliure, quan i com volia. Als animals ningú els donava pressa -ni d'altres coses- per engreixar el més aviat possible o perquè ponguessin ous sense parar, i sempre tenien prou de tot.

Amb menys paraules i rics en silencis guanyaven moments per xerrar i conviure."

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article