Incendis capitalistes

Quan es plantegen les diferències entre els tipus d'agricultura que es practiquen, per definir l'agricultura que actualment omple els nostres supermercats de menjar artificial, amb pesticides i molts quilòmetres de petroli a la motxilla, m'agrada substituir l'oxímoron d'agricultura industrial per un altre adjectiu, des del meu punt de vista, més precís: agricultura capitalista. En el cas dels incendis crec que aquest terme torna a ser el més apropiat perquè si bé avui és difícil separar entre incendis naturals o incendis provocats, quan molts elements se superposen, pràcticament tots es podrien incloure en aquest nou gènere d'incendis capitalistes.

De fet, no s'estranyin si en les pròximes setmanes, ai las, dels focs que explicaran els mitjans de comunicació superaran en molt els que aquests dies estan descrivint a Castelló, Galícia o més lluny, Califòrnia. Com en els darrers anys, les pantalles mostraran via satèl·lit a les selves de Borneo i Sumatra, milers de xemeneies excretant tones de fum que com un gran paraigua cobriran el cel de tota Indonèsia i parts d'altres països limítrofs. I aquests incendis, els més grans i més greus del Planeta, són cent per cent focs capitalistes ja que darrere d'ells trobem a les grans indústries de l'alimentació preparades amb plançons de palma africana per fer d'aquestes zones immenses plantacions que permetran amb l'extracció de el seu oli elaborar tot tipus de menjar preparat: pastisseria, masses de pizza, supòsit formatge ratllat, margarines, pastes de cacau, etc. Un negoci descomunal que, deia, al costat dels incendis per interessos fusters, especulatius de la construcció, per al reemborsament d'ajudes agrícoles o fins i tot pel negoci de l'extinció dels mateixos incendis, lideraria aquest col·lectiu de cremes provocades per íntimes ànsies del capital .

Pero també, i això és preocupant, els incendis sense llumí creixen en la mesura que s'expandeix aquest capitalisme que salta totes les tanques que tantes persones no tenen permís per traspassar. Com explica Ramon P. Yelo al número 24 de la revista Sobirania Alimentària en un article que analitza els focs de l'hivern passat a Cantàbria, "la configuració actual del paisatge té les seves arrels en l'activitat agroramadera tradicional" i aquesta panoràmica en tot just 50 anys ha canviat de manera dràstica en la mesura que l'agricultura que era cultura i manteniment s'ha transformat en un negoci sense més.

Les petites parcel·les o terrasses de policultius al nord peninsular, combinades amb prats i boscos de pi o carballo; els camps d'ordi o blat que són marees en terres de secà; o els murs de pedra seca delimitadors de puzles agrícoles mediterranis són, efectivament, les majors obres d'art col·lectiva de la humanitat, com vaig escoltar i no recordo a qui. Però on habitaven vells boscos ara tenim monocultius d'eucaliptus d'encesa fàcil; on pasturava el bestiar que neteja el bosc ara tenim ampolles de refrescs, cartrons i altres despulles de barbacoes; on es conreaven horts ara s'aixequen rotondes i polígons; però, sobretot, on teníem persones camperoles treballant diàriament, en vides arrelades en una comunitat, en petits pobles amb les finestres obertes i atentes a qualsevol fumera, ara tenim buits.

Buits que es poden comptabilitzar ja que el suposat avanç de la modernització de l'agricultura ha fet que aquesta perdés el seu pes econòmic, social i cultural en els nostres territoris, sent actualment la seva contribució al Producte Interior Brut d'un exigu 2,5% i la població activa agrària, que fa trenta anys suposava el 20% del total, no arriba al 4% sense deixar de baixar.

Buits que són l'oxigen que alimenta un mal foc i que si som capaços d'omplir-tornant als pobles, recuperant una agricultura camperola, acurada i local que sigui la base de la nostra alimentació, tindrem en marxa la millor política de prevenció d'incendis possible. Lleis de la química.