Menjar 'made in Xina'

Em van convidar a participar en un debat amb el següent títol: En el futur ¿què menjarem? El primer que vaig pensar és que en el present ja hi ha molta gent, massa, que no menja o menja malament. Després d'arrufar el nas em va preocupar que no volguessin abordar el debat des del punt de vista de si menjarem insectes o, com els astronautes, pastilles de colors. Finalment vaig pensar en la tesi que avui preocupa i mobilitza moltes persones: en el futur menjarem el que ara es menja als Estats Units. I llavors el que se'm va rebregar va ser l'estómac, pensant en una dieta d'hamburguesa a base d'ingredients d'allà, amb les condescendents normatives sanitàries d'allà i que, amb el Tractat de l'Lliure Comerç entre Europa i els EUA (el TTIP ), inundaran els mercats d'aquí, a preus rebentats. Un escenari preocupant per qüestions de salut però sobretot perquè provocaria la desaparició de la petita agricultura que ens queda en els nostres territoris. Però encara que aquest escenari és molt probable, pensant-hi detingudament crec que igual que en el vestir, igual que en qüestions de tecnologia, el futur de la nostra alimentació serà "made in China". I als EUA també.

L'expansió agrària de la Xina avança amb tres estratègies. La primera, molt coneguda, és la política de control de terres a tercers països. Aquests acaparaments de terres han estat denunciats per moltes organitzacions; la primera que va parlar amb aquesta terminologia, la fundació GRAIN, ja comptabilitza 61 casos en 31 països que sumen un total de 3.325.000 hectàrees acaparades o en procés de ser-ho.

Jian Zhon Yin, un dels nous rostres del negoci agroalimentari a la Xina.

A aquesta estratègia de control de terres foranes s'afegeix una altra basada en l'adquisició de grans empreses agroalimentàries de qualsevol lloc del món. Segons els càlculs de GRAIN, la inversió agrícola xinesa en aquest capítol, en els últims deu anys, ja va depassar els 43.000 milions de dòlars. Un exemple molt representatiu és el de Shuanghui International, subsidiària de WH Group, que el 2013 va absorbir l'empresa productora de porcs més gran del món, Smithfield Foods, dels Estats Units i antiga propietària de Campofrío. Recentment la corporació estatal COFCO (Xina National Cereals, Oils and Foodstuffs Corporation Group), la fabricant, processadora i comercialitzadora d'aliments més gran de la Xina, va adquirir accions que li donen el control de dues de les principals empreses de distribució de grans i oleaginoses del món: Nidera d'Holanda i Noble de Singapur. Actualment també diverses companyies xineses estan fent ofertes per adquirir la companyia australiana S.Kidman & Co, que posseeix 11 milions d'hectàrees en granges de bestiar.

En tercer lloc, és molt significatiu el suport del govern xinès per reconvertir ràpidament la seva agricultura tradicional i de petita escala en una gran potència agroramadera. Un pas previ per aconseguir-ho és que la terra que ara està en mans camperoles passi a mans d'unes poques corporacions. En concret, i segons el ministeri d'Agricultura xinès, els drets d'ús (ja que la venda de terres no està permesa) d'una quarta part del total de terres camperoles, 25 milions d'hectàrees, ja han estat transferits a companyies com la mateixa COFCO o a l'empresa financera estatal CITIC.

L'impuls del govern xinès per desenvolupar grans empreses en el sector agroalimentari amb capacitat d'actuació tant al seu territori com fora és molt important però té una particularitat: la seva expansió i posicionament en el mercat global s'està aconseguint establint aliances amb altres grans empreses transnacionals de l'alimentació i amb el suport de fonts financeres internacionals. Abans anomenàvem a CITIC i COFCO, i són un bon exemple: la primera té pactes ferms amb la corporació de llavors i plaguicides Bayer CropScience per utilitzar els seus productes a les noves terres conquerides. En el cas de COFCO, observem que, a més d'una aliança amb el gegant de llavors Pioneer, també està construint grans granges industrials de porcs amb fons de KKR, una marca de capitals d'inversió amb seu als EUA. Que, en aquest rosari d'aliances, també té una societat amb el principal productor de lactis xinès, Xina Modern Dairy, per a la construcció d'megagranges lleteres.

Analitzant tot això, la pregunta que ens hem de fer és: ¿tant de control de terres i de corporacions i tanta mobilització de capitals per alimentar la seva pròpia població? Efectivament, les necessitats de seguretat alimentària d'un país amb tanta població i desitjosa de menjar molta carn són moltes però tot sembla pensat per a molt més: per prendre els comandaments del sistema alimentari corporatiu globalitzat. I implementar produccions agrícoles industrials i intensives que, com dèiem al principi pot portar-nos a que en el futur l'alimentació per a tot el planeta depengui de tres, quatre o cinc corporacions controlades des de la Xina.