Ofegar-se de fam

Diuen que la fam és un dèficit però jo dic el contrari i si volen acompanyar-me en un viatge de sofà els explico per què. Sí, només necessitem un lloc on seure, un ordinador i ja estem preparats per navegar sobre el mapa del món.
Per arribar a la nostra primera estació d'aquest viatge hem d'escriure en el cercador el nom de la ciutat de Lokutu i ens portarà a la República Democràtica del Congo, al mateix melic del continent africà. Amb l'opció de 'vista de satèl·lit' ens semblarà com si sobrevolessim la zona en globus aerostàtic o per què no, al cim d'una gran àguila gentil. Que bonica s'observa la ciutat delimitada a l'orient pel cabalós riu Congo o, com diuen en la llengua de l'ètnia 'bakongo', «el riu que s'empassa els altres rius»; i a l'oest de la línia fronterera és el color verd que fa vessar absolutament el mapa excepte per unes línies que són camins i carreteres.
El ratolí de l'ordinador ens permet còmodament perdre alçada i apareix una cosa que ens desconcerta ja que tota aquesta massa verda, que imaginàvem boscos o selves, adquireix una imatge geomètrica, monòtona, de cel d'una enorme rusc d'abelles. Què és aquesta invasió? Què cobreix tantes i tantes hectàrees d'aquesta terra d'enorme fertilitat? Vostès mateixos reconeixeran per la seva morfologia que són palmeres. Doncs sí, aquest bosc sense fi és un bosc de palma africana que les empreses multinacionals de l'agricultura, l'alimentació i la cosmètica s'han convertit en una epidèmia planetària per al seu benefici, ja que l'oli que s'extreu dels seus fruits -el més utilitzat a nivell mundial- està present en milers de productes de pastisseria industrial, galetes, cremes de formatge i de cacau per untar, margarines, precuinats, etc. I des de fa pocs anys també s'està convertint en combustible de cotxes i camions que irònicament ens anuncien com a biocombustibles quan en realitat, tots aquests quilòmetres de palmes com soldats en fila índia són un atemptat a la Terra que ens acull. És un fals bosc, és un bosc sense vida, només de palmes i poc més, és un desert verd, és un "bosc de silenci" que va escriure Galeano ja que ni ocells hi habiten, ni hi nien, ni hi piulen. Sense casa, s'han exiliat.

Com també han hagut d'emigrar -a la força moltes vegades- milers de camperoles i camperols quan aquestes plantacions van arribar per apropiar-se dels recursos naturals de la seva regió, dels nutrients del sòl, de les aigües del riu que s'empassa als altres rius, provocant així que ni elles i ni ells puguin produir el seu propi menjar.

La segona estació que els proposo és un visita de cortesia als que estan darrere d'aquests negocis. En aquesta ocasió anem a conèixer, gràcies als vídeos que ells allotgen a la seva pàgina web, a l'empresa Feronia i les seves plantacions de palma africana, uns quilòmetres cap al nord en aquest mateix país. Aquesta empresa que va comprar les plantacions a la multinacional de l'alimentació Unilever, i a la qual li ven l'oli de palma que collita, no amaga el propòsit -al contrari, en presumeix- de fer de la República Democràtica del Congo una gran potència agrícola a base de més i més monocultiu de palma africana. El que no explica en els seus vídeos és que les comunitats que van quedar encerclades o dins d'aquestes plantacions ja no tenen res i la seva vida és molt precària: invivible.

I aquest sobrevol el podríem perllongar per oceans de soja a Amèrica Llatina per satisfer els glopeig de la indústria càrnia, per mars de canya de sucre per cocacoles i falses promeses de felicitat o fins i tot per Guinea Bissau, on un empresari català va aconseguir terres per produir arròs.

Per això deia que parlar de 'fam' és amagar una realitat, és dissimular el resultat d'un espoli, d'un crim, d'una mutilació al dret de qualsevol poble de poder produir els seus aliments, generat per un sistema capitalista que, si amb borratxera de guanys obscens, només contempla produir més i més. I així, la mort de fam més freqüent dels nostres temps és ofegar-se en l'estret de Sicília.

Però no, acabem el nostre viatge a lloms d'una màquina del temps, per tornar a una data encara molt propera. Som a l'any 2009, al poble de Malindi al nord de Kenya, i gràcies a un vídeo que poden trobar en http://goo.gl/fCBc4i veurem el que significa assolir la sobirania alimentària. És potser, de totes les experiències que he pogut conèixer, i són moltes i sempre basades en què les gents camperoles puguin viure d'una cosa tan antiga i fonamental com alimentar la població que els envolta, la més il·lustrativa. Els agradarà el vídeo, tot és alegria, balls, rialles i, sobretot, no veuran fam per enlloc; només veuran dignitat. Perquè durant aquests anys el dret a poder pescar en els seus mars es va recuperar quan els que van ser cridats pirates van obrir pas, com Moisès, al fet que barracudes, tonyines i molts peixos fossin peixos per pescadors locals per alimentar la població local.

Pirates que van frenar que la Natura estigués sotmesa a interessos que només saben reproduir-se en caixes de cabals.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article