Un camp amb wifi

Imaginem per un moment, explica Carlos Espín, què prodigiós seria que els arbres, perennes o caducs, mil·lenaris o recent brotats, fruiters o ornamentals, gegants o minúsculs, tots, fossin productors d'ones wifi.

Teixos, salzes, avets, llimoners i castanyers; oliveres i figueres, la fantàstica ceiba, tots serien considerats éssers sagrats, temples que defensaríem amb les nostres millors energies i les més bones cures.

Els boscos, per decret popular, serien declarats espais d'Utilitat Pública.

Per amplificar la cobertura wifi, ampliaríem la cobertura arbòria plantant, quina cosa més meravellosa, arbres als patis de veïns, als carrers de pobles i ciutats, prop dels llocs de treball, en els marges de les carreteres i les autopistes.

Amarats de la fantàstica tasca de repoblació de connexió internet, no dubtaríem a enderrocar edificis i polígons que només fan que ocupar espai. I de rebot, en poc temps acabaríem amb la desforestació, recuperaríem biodiversitat i el perill del canvi climàtic seria cosa del passat.

* * *

Imaginem per un moment els nostres petits pobles rurals amb els seus carrers empedrats amb la més polida ceràmica, impol·luta d'excrements d'animals o cagades d'orenetes, amb balcons florejats per geranis de plàstic perpetu i només el tènue silenci de les càmeres fotogràfiques, que a cada clic guardarien com a record aquestes imatges en retines de metall, distraurien del silenci arribat sense canalla molestant.

Imaginem a la meitat dels nostres pobles rurals envoltats de fabuloses pistes d'esquí i el mercadeig chic associat a aquesta o altres activitats esportives; i, a l'altra meitat, disfressada de paradisos per al més idíl·lic i romàntic lloc d 'escapades amb encant'. Segur que llavors grans multinacionals, sponsoritzant els pobles -Sant Vicenç de Nestlé o Vila Campofrío- els rescatarien del seu ancestral oblit.

Però, com bé sabem, els arbres no produeixen wifi. I és una llàstima, conclou Carles, ja que els arbres són senzillament aquests verticals espècimens que ens donen fruits que són menjar; fusta i ombra que són habitada i refugi; i oxigen que, respirat, és vida.

I hauríem de saber quins estúpids prodigis no són les fórmules que els nostres pobles requereixen. Els pobles són moltes coses, llocs amb història, llibres vius de saviesa ... però sobretot la seva privilegiada relació amb la naturalesa els fa idonis per a la producció d'aliments sobre la base del treball, esforç i gaudi de part de la seva població. És aquí on s'han de forjar complicitats i suports: Alimentem-nos dels nostres pobles perquè segueixin sent pobles sense més.