La reforma dels processos judicials laborals.

Acabada la legislatura, s’ha posat fi a un període d’importants reformes laborals iniciades l’any 2010, tanmateix és molt probable que el nou govern, sigui quin sigui el seu color polític (més en tot cas si és d’un vessant ideològic contrari al que fins ara ha governat) continuarà en aquest camí de modificacions de la legislació laboral: en espera de la lectura dels programes electorals, ja s’avancen propostes per modificar altre cop el règim de contractes laborals en general, i en particular els previstos per a joves, l’aprofundiment del canvi de model de la negociació col·lectiva entre empresaris i representants de treballadors per ubicar-la de forma preeminent en l’empresa, la modificació del sistema d’atribució de funcions als treballadors i el control de l’absentisme laboral, o les polítiques de formació permanent. Com ja he dit en altres ocasions en aquest bloc, sempre he considerat que la legislació laboral és una eina important per resoldre alguns dels problemes que poden afectar al mercat de treball, però la seva utilització no pot ser la única ni per descomptat constitueix la més influent per aconseguir-ho: en la meva opinió la millora del mercat de treball també requereix d’altres polítiques que incentivin la inversió en l’economia real (no financera), la diversificació dels sectors productius (no concentrats bàsicament en construcció i turisme), l’apreciació de les polítiques d’educació i formació al llarg de la vida de tota la població i la potenciació de la valoració del seu capital humà per les empreses.

En tot cas, en el marc de les reformes laborals empreses aquest mes de setembre, n’hi ha una de la que sorgirà una bona llei (està en espera de publicar-se al Butlletí Oficial de l’Estat): es tracta de la Llei reguladora de la Jurisdicció Social. S’ha de recordar que el conjunt de Jutges i Tribunals que conformen aquesta jurisdicció disposen, en termes generals, de la competència per conèixer judicialment els conflictes entre empresaris i treballadors i per tant són especialistes en matèria laboral i de Seguretat Social, i el que és més important, l’esperit que els guia quan coneixen d’un conflicte laboral és equilibrar, alhora de resoldre-ho, la posició desigual que ocupen empresaris i treballadors en una relació de treball.
Per descomptat, aquesta legislació sobre la Jurisdicció d’allò Social no afecta al dia a dia d’empresaris i treballadors sinó quan esdevé un conflicte laboral entre ambdós, però justament per això, és important que en aquests casos, les parts de la relació laboral coneguin amb certesa i seguretat a quin tribunal dirigir-se perquè solucioni els seus problemes, que el Jutge que rebi la reclamació judicial sigui una persona especialista en l’àmbit social que pugui conèixer de tots els fets que hagin concorregut en l’aparició del conflicte, i naturalment que ho faci amb agilitat, i en aquest sentit, crec que la iniciativa legal aprovada va per aquest camí.

Els principals eixos que conforme la nova regulació sobre la Jurisdicció d’allò Social són els següents:

1. Amb la nova llei, els Jutges d’allò Social coneixeran d’assumptes que fins ara eren competència d’altres tribunal, particularment de l’àmbit administratiu, així per exemple, els primers podran conèixer judicialment de totes aquelles accions que puguin exercitar els treballadors pels danys que tinguin la seva causa en accidents de treball o malalties professionals, o també la Jurisdicció Social rebrà les impugnacions que es facin contra les sancions administratives resoltes per l’Autoritat laboral per incompliments empresarials a la normativa laboral.

En aquest àmbit, cal mencionar de forma positiva que la Jurisdicció d’allò Social es configura com a garant per al compliment de les obligacions legals o derivades de convenis col·lectius  en matèria de prevenció de riscos laborals, tant respecte dels treballadors del sector públic o privat, com també dels funcionaris públics. A més, els Jutges Socials coneixeran i tutelaran, de forma específica, les situacions d’assetjament contra l’empresari o tercers vinculats en aquest per qualsevol títol, quan la vulneració dels drets fonamentals del treballador o treballadora tingui relació directa amb la seva prestació de serveis.

2. Com se sap, de forma general la legislació processal en l`àmbit laboral imposa que abans de fer la reclamació judicial s’intenti conciliar amb l’empresari la resolució del conflicte. Aquest acte de conciliació disposa d’uns terminis per portar-se a terme davant l’autoritat administrativa laboral ja que un cop passats pot exhaurir-se la possibilitat de que les parts puguin anar al Jutge. En aquest sentit, la futura llei atorga a aquests terminis major seguretat ja que estableix que un cop feta la sol·licitud de conciliació, es reprendran els terminis per posar la demanda judicial un cop transcorreguts quinze dies hàbils (excloent del còmput els dissabtes) des de la presentació de la petició de conciliació sense que aquesta s’hagi celebrat. En tot cas, afegeix la norma que passats 30 dies conforme a les idees anteriors sense que s’hagi fet l’intent de conciliació, el tràmit s’entendrà celebrat. La conclusió d’aquesta normativa és que s’intenta potenciar la conciliació atorgant més temps, alhora que les parts en conflicte han d’estar més atents en matèria de terminis.

3. Amb la nova legislació, els Secretaris judicial passen a ocupar importants funcions que fins ara venien atribuïdes al Jutge. L’objectiu seria “descarregar” de tasques de comprovació de l’adequació de les demandes laborals presentades davant els Jutges i atribuir-les als Secretaris. Així, conforme a la nova llei, aquests últims, dintre dels tres dies següents a la presentació de la demanda judicial, o bé resoldran la seva admissió a tràmit amb assenyalament de judici, o bé advertiran a les pars que corregeixin els defectes en que hagin incorregut en la seva confecció, o bé donaran avís als Jutges de la impossibilitat d’admetre la demanda per tractar-se d’un assumpte en el qual la Jurisdicció Social no és competent.

4. D’interès és la nova normativa relativa a l’acumulació d’accions o peticions judicials, és a dir, per exemple, en comptes de fer tantes reclamacions amb un mateix empresari quantes siguin els drets que els treballadors consideri vulnerats, es passa a facilitar que ara s’agrupin en una mateixa demanda judicial de forma que en un sol judici es vegin totes. D’aquesta forma, la futura normativa preveu que en reclamacions sobre accidents de treball o malalties professionals s’acumulin totes les pretensions de rescabalament de danys o perjudicis, així com també, i en determinats casos, quan el treballador interposi una acció sobre acomiadament, hi podrà acumular altres accions relatives a la percepció de retribucions econòmiques degudes per l’empresari.

5. La futura llei preveu més mecanismes d’acumulació de processos judicials quan aquests afecten a diverses persones però parteixen d’unes mateixes accions, amb el qual s’evita fer diversos judicis quan el rerefons és el mateix: així es passa a preveure que quan les demandes judicials es dirigeixin a més de deu “demandats”, aquests hauran de designar un representant comú, o també es preveu que la representació dels treballadors a l’empresa puguin representar en el judici als treballadors quan els interessos a debat corresponguin al conjunt del col·lectiu laboral.

6. També cal mencionar que en relació als anomenats recursos de cassació en unificació de doctrina, és a dir, els que s’interposen davant el Tribunal Suprem per sentències dictades pels Tribunals Superiors de Justícia de les Comunitats Autònomes quan aquests fan sentències contradictòries sobre un mateix supòsit, s’obre la possibilitat de que el Ministeri Fiscal interposi un d’aquests recursos tot i que no hi hagi aquella contradicció “quan es constati la dificultat de que la qüestió pugui accedir a la unificació de doctrina segons els requisits ordinàriament exigits o quan les normes qüestionades siguin de recent vigències o aplicació, per portar menys de cinc anys en vigor en el moment d’haver-se iniciat el procés en primera instància, i no existeixin encara resolucions suficients i idònies sobre totes les qüestions discutides...”.

3. Finalment, i tot i que no tingui res a veure amb la Jurisdicció d’allò Social, resulta de molt interès que en el Projecte de Llei que donarà lloc a la nova llei es contenen unes previsions sobre els anomenats “treballadors autònoms econòmicament dependents”. Com es recordarà, aquests tipus de treballadors per compte propi disposen d’una sèrie de drets laborals que solament podien gaudir si expressament feien constar la seva condició en un contracte signat amb el seu client o empresa per a la que treballen de forma preeminent. Doncs bé, amb la nova llei no serà necessari la signatura d’aquest contracte perquè un treballador sigui reconegut com a econòmicament depenent, tot i que en cas de no existir aquest contracte escrit aquest haurà de sol·licitar el reconeixement de la seva condició al Jutge d’allò Social.

En fi, he pretès oferir de forma simplificada una norma que aviat es publicarà de contingut molt ampli, però també molt important en l’àmbit de la jurisdicció. La llei dona instruments per aconseguir un millor funcionament de la justícia en matèria laboral, la qual cosa sembla que pot aconseguir-se al residenciar en la jurisdicció social gran part dels conflictes laborals existents. Esperem que no es produeixi un col·lapse en aquest àmbit. Els diferents agents intervinents en els processos judicials, començant pels Secretaris Judicials, hi tindran molt a dir.