La imminent reforma de la negociació col•lectiva.

La propera reforma en matèria laboral que el Govern espanyol preveu portar a terme de forma imminent és la de la negociació col·lectiva (possiblement, el proper dia 19, tot esperant que els sindicats i la patronal arribin a un acord). S’ha de recordar que aquesta qüestió és transcendental en matèria de relacions laborals ja que els convenis col·lectius, ja siguin de sector productiu, ja siguin d’empresa, que són fruit de la negociació entre empresaris i sindicats, regulen les condicions de treball (sobre tot de salaris i jornada) d’uns 7.000.000 de  treballadors a Espanya.

S’ha de recordar que en l’Acord tripartit adoptat pel Govern i els agents socials i patronals del mes de febrer es preveuen algunes línies d’aquesta reforma, a la concreció de les quals ha corregut també la Fundació FEDEA, coneguda per elaborar en el marc de les actuals reformes alguns manifestos d’un centenar d’economistes, la qual ha proposat també una sèrie de mesures per aquesta en concret, la de la negociació col·lectiva.

1. En l’Acord Econòmic i Social del mes de febrer totes les parts es comprometien a “racionalitzar i vertebrar” millor els convenis col·lectius (s’hauria d’entendre dels que són d’àmbit superior a una empresa com els de sector, ja siguin de caràcter estatal, autonòmic o provincial), potenciant alhora la negociació “en l’àmbit de l’empresa”. De fet, alhora de concretar això la Fundació FEDEA ja ha manifestat la necessitat de potenciar els convenis col·lectius d’empresa de forma que aquests puguin concórrer, o el que és el mateix, apartin l’aplicació que pugui derivar-se d’un conveni superior.

La defensa per FEDEA d’aquest argument es realitza per potenciar la possibilitat de les empreses de deslligar-se dels salaris o les clàusules d’augment d’aquests previstes en convenis superiors als d’una empresa. El debat que està obert no ha de fer oblidar, en tot cas, que en la darrera reforma de la legislació laboral del mes de setembre de l’any 2010 ja s’acullen instruments d’interès per les empreses per despenjar-se dels salaris previstos en altres convenis de sector que els hi siguin aplicables o fins i tot de modificar el que les pròpies empreses hagin acordat amb els seus representants anteriorment, de forma principal a través de l’acord amb aquests mateixos.

D’altra banda, també s’ha de dir que com preveu l’Acord assolit al mes de febrer, la competència per estructurar l’aplicació dels diferents convenis col·lectius que s’aprovin havia de correspondre a la negociació col·lectiva portada a terme a nivell sectorial, d’àmbit estatal o en el seu defecte de Comunitat Autònoma, acordada per les organitzacions empresarials i sindicals més representatives. S’haurà de veure com es concreta en la futura reforma legislativa aquesta atribució, tant entre convenis de sector productiu a nivell estatal com a nivell de Comunitats Autònomes, i quines mesures de concurrència arbitren pels convenis que s’hagin d’aprovar d’àmbit empresarial.

2. L’Acord del mes de febrer també establia la necessitat de pactar la inclusió en els convenis de mesures que afavorissin la necessària “flexibilitat interna” de les condicions de treball, això si amb una major participació dels representants dels treballadors com a forma de garantir la seva eficàcia.

S’haurà de veure com s’articula aquest compromís, encara que FEDEA ja hagi apostat per la necessitat d’incloure en els convenis col·lectius compromisos de sotmetre les discrepàncies entre les dues parts a procediments d’arbitrals imparcials. Aquesta proposta té possibilitats de ser presa en consideració ja que en la reforma laboral de l ‘any 2010 ja es va apostar per aquesta possibilitat, però sempre que vingués autoritzada per convenis d’àmbit superior a l’empresa on hi hagin aquests conflictes.

3. Al’Acord del mes passat també es feia referència a dinamitzar els processos negociadors, el que pot dir la modificació del sistema actual “d’ultra-activitat” d’un conveni col·lectiu, el que significa que quan aquest acaba la seva vigència, les seves clàusules normatives (les pròpies condicions de treball pactades) continuen tanmateix vigents fins a l’adopció d’un altre conveni, cosa que afavoreix a la part sindical en la seva negociació ja que sempre pot partir del que s’havia pactat anteriorment i que encara s’aplica en el moment de negociar. FEDEA proposa mantenir aquesta clàusula però amb un termini màxim d’un  any. S’haurà de veure si això pot concretar-se així o en canvi només valdrà per algunes condicions de treball i no pels salaris, que podrien anar incrementant-me segons la carestia de la vida.

4. De fet, l’últim punt fort de la reforma serà si l’augment dels salaris dels treballadors es lliguen a la inflació, com actualment es fa de forma majoritària, a la productivitat o als beneficis de l’empresa. Per descomptat que és en aquest punt on les parts estan mes allunyades. Mentre que per FEDEA no s’han d’incloure clàusules de revisió salarial automàtica, mentre que pels sindicats s’haurien d’augmentar els salaris previstos en convenis col·lectius en la mateixa quantia que l’Índex de Preu al Consum i complementàriament fer participar als treballadors amb complements específics d’acord amb els beneficis de l’empresa.

Possiblement lligar salaris també a productivitat serà una qüestió que s’inclourà en la reforma, però per ser eficaç haurà de definir quins tipus de convenis poden establir aquesta vinculació i sobre tot definir que s’entén per productivitat i com es mesura, tot partint del principi de reforçar les garanties previstes a la Constitució perquè els treballadors disposin d’una remuneracions suficients i a que les empreses puguin adaptar-se al seu entorn