Ocupació digna, sí; 65 hores, no

La proposta de modificació de l’actual Directiva europea d’ordenació del temps de treball, acordada al juny pels Ministres de Treball de la Unió Europea (UE) i que està pendent d’aprovació pel parlament Europeu, suposa un pas més en el procés de flexibilització de les relacions laborals i d’erosió de les garanties socials de les i els treballadors europeus. Contra aquest greu retrocés, aquest 7 d’octubre, s’ha portat a terme una jornada de mobilització convocada a diversos països de la UE.

La nova “Directiva de les 65h”, com és coneguda, permet allargar la jornada laboral fins a 60 o 65h, accentua la flexibilització i distribució irregular i afavoreix els pactes individuals entre empresa i treballador/a per a fixar-ne la durada, desgastant així la negociació col•lectiva i impulsant la individualizació de les relacions laborals. L’augment de la jornada és sinònim de més riscos laborals, problemes de salut, i majors dificultats en la tan cacarejada conciliació entre la vida laboral i la familiar i personal.

El seu contingut entronca amb la lògica neoliberal de la integració europea, amb la política d’ocupació derivada de l’Estratègia de Lisboa aprovada l’any 2000 i amb l’esperit de la fallida Constitució Europea i del posterior Tractat de Lisboa el qual, per cert, inclou l’essencial del contingut d’aquella. D’aprovar-se, les mesures previstes afectaran previsiblement, en primera instància, als segments més febles de les i els assalariats, com precàries i precaris i immigrants. Un mercat de treball amb altes taxes d’atur i de precarietat com el de l’Estat espanyol patirà, particularment, l’aplicació de la Directiva.

Els sistemes de protecció social i les regulacions del mercat de treball existents en els països de la UE són un obstacle per a les classes dominants en la seva lluita per a una posició hegemònica i competitiva dintre de l’economia global. Per això, les reformes neoliberals i la pressió sobre el món del treball assalariat i sobre les bases de l’anomenat “model social europeu” s’intensifiquen, buscant la reducció dels costos laborals, el desmantellament dels sistemes de protecció social i la sobre-explotació de les i els treballadors. El context actual de crisi econòmica accelerarà encara més aquesta dinàmica. La Directiva del Retorn, la de “la Vergonya”, que penalitza a la població immigrant n’és un clar exemple.

La jornada de mobilització d’aquest 7 d’octubre, amb aturades de 5 a 15 minuts en els centres de treball, sorgeix a instàncies de la Confederació Europea de Sindicats (CES) i s’emmarca en la Jornada Mundial pel Treball Digne impulsada per la Confederació Sindical Internacional (CSI). Tradicionalment, la CES, que agrupa als grans sindicats del continent, ha mantingut una frustrant postura de “suport crític” a la lògica de la integració europea, com va quedar palès en el debat sobre el projecte de “Constitució Europea”. Només s’ha oposat a iniciatives concretes considerades “excessives” com el primer projecte de la Directiva Bolkestein, de liberalització dels serveis públics. Per aquesta raó, la decisió de la CES d’oposar-se a la “Directiva de les 65h” i de convocar una jornada de mobilització és positiva, encara que molt insuficient. Aquest hauria de ser només l’inici d’una campanya real sostinguda contra la Directiva i no només una jornada simbòlica sense continuïtat. Però per a això caldrà empènyer des de baix, com ja saben gran part dels moviments socials i sindicalistes combatius que també han sortit al carrer.

El combat contra les 65 hores és molt defensiu, intenta parar una gran retrocés i una reducció dels drets conquistats. Però convé recordar que en comptes d’ampliar la jornada, el que necessiten les i els treballadors europeus n’és la seva reducció. No volem 65 hores, sinó 35 hores... o menys!

Poques han estat les Directives regressives que han aconseguit parar-se en la història de la UE. Entre elles la de la liberalització dels serveis portuaris, rebutjada pel parlament Europeu després d’una intensa mobilització dels treballadors del sector, incloent una “eurovaga” el gener de 2003 que va implicar més de 20.000 treballadors portuaris i una “euromanifestació” davant del Parlament a Estrasburg el març del mateix any. La nova versió revisada de la Directiva va ser bloquejada altra vegada el gener de 2006 al no comptar amb suports suficients a la eurocàmara, davant de la qual es van congregar de nou milers de treballadors, que van acompanyar la protesta amb aturades en els principals ports de la UE. El missatge que es deriva de l’èxit dels portuaris sembla clar: articular les resistències i donar una resposta mobilitzadora i coordinada a escala europea a les reformes neoliberals és el camí a traçar i a aprofundir. Per contra, adaptar-se resignadament a les mesures liberalitzadores només condueix a una pèrdua continuada de drets.

En el recent Fòrum Social Europeu celebrat en Malmö (Suècia), malgrat els seus límits i els impassos en els quals està sumit, es van aprovar noves iniciatives de coordinació dels moviments socials oposats a la globalització neoliberal, entre elles la voluntat de realitzar una trobada alternativa el pròxim març de 2008 a Brussel•les, en ocasió de la cimera de caps d’Estat. Esperem que aquestes campanyes ajudin a seguir avançant cap a aquesta “altra Europa possible” i necessària que tant s’allunya dels interessos empresarials.


*Josep Maria Antentas és professor de sociologia de la UAB i Esther Vivas és membre del Centre d’Estudis sobre Moviments Socials (CEMS)-UPF. Article aparegut a Público, 07/10/08.