Davant la crisi alimentària, quines alternatives?

La crisi alimentària ha deixat sense menjar a milers de persones arreu del món. A la xifra de 850 milions de famolencs, el Banc Mundial n'afegeix cent més, fruit de la crisi actual. El "tsunami" de la fam no té res de natural, sinó que és fruit de les polítiques neoliberals imposades sistemàticament durant dècades per les institucions internacionals.

Però davant aquesta situació, quines alternatives es plantegen? És possible un altre model de producció, distribució i consum d'aliments? És viable a nivell mundial? Abans d'analitzar aquestes qüestions, és important assenyalar algunes de les principals causes estructurals que han generat aquesta situació.

En primer lloc, la usurpació dels recursos naturals a les comunitats és un dels factors que expliquen la situació de fam al món. La terra, l'aigua, les llavors... han estat privatitzades, deixant de ser un bé públic i comunitari. La producció d'aliments s'ha desplaçat de l'agricultura familiar a l'agricultura industrial i s'ha convertit en un mecanisme d'enriquiment del capital. El valor fonamental del menjar, alimentar-nos, ha derivat en un caràcter mercantil. Per aquest motiu, malgrat que en l'actualitat existeixen més aliments que mai, les persones no hi tenim accés tret que paguem uns preus cada dia més elevats.

Si els camperols no tenen terres amb què alimentar-se ni excedent per vendre, en mans de qui queda l'alimentació mundial? En poder de les multinacionals de l'agroalimentació que controlen tots els passos de la cadena de comercialització dels productes d'origen a fi. Però no es tracta només d'un problema d'accés als recursos naturals sinó també de model de producció. L'agricultura actual podria definir-se com a intensiva, "drogo" i "petro" dependent, quilomètrica, deslocalitzada, industrial... En definitiva, l'antítesi d'una agricultura respectuosa amb el medi ambient i les persones.

Un segon element que ens ha conduït a aquesta situació són les polítiques neoliberals aplicades des de fa dècades en nom d'una major liberalització comercial, privatització dels serveis públics, transferència monetària Sud-Nord (a partir del cobrament del deute extern), etc. L'Organització Mundial del Comerç (OMC), el Banc Mundial (BM), el Fons Monetari Internacional (FMI), entre d'altres, han estat alguns dels seus principals artífexs.

Aquestes polítiques han permès l'obertura dels mercats del Sud i l'entrada de productes subvencionats, especialment de la Unió Europea i dels Estats Units, que venent-se per sota del seu preu de cost, i per tant a un preu inferior al del producte autòcton, han acabat amb l'agricultura, la ramaderia, el tèxtil... local. Aquestes polítiques han transformat els cultius diversificats a petita escala en monocultius per a l'agroexportació. Països que fins fa pocs anys eren autosuficients per alimentar les seves poblacions, com Mèxic, Indonèsia, Egipte, Haití... avui depenen exclusivament de la importació neta d'aliments. Una situació que s'ha vist afavorida per una política de subvencions, com la Política Agrària Comuna (PAC) de la Unió Europea, que premia l'agribussiness per sobre de l'agricultura familiar.

En tercer lloc, hem d'assenyalar el monopoli existent en la cadena de distribució dels aliments. Megasupermercats com Wal-Mart, Tesco o Carrefour dicten el preu que es paguen els productes al camperol/proveïdor i el preu de compra al consumidor. A l'Estat espanyol, per exemple, el diferencial mig entre el preu en origen i en destí és d'un 400%, sent la gran distribució qui s'emporta el benefici. Per contra, el camperol cada vegada cobra menys per allò que ven i el consumidor paga més car el que compra. Un model de distribució que dicta què, com i a quin preu es produeix, es transforma, es distribueix i es consumeix.

Propostes

Però, existeixen alternatives. Davant la usurpació dels recursos naturals, cal reivindicar la sobirania alimentària: que les comunitats controlin les polítiques agrícoles i d'alimentació. La terra, les llavors, l'aigua... han de ser retornades als camperols perquè puguin alimentar-se i vendre els seus productes a les comunitats locals. Això requereix una reforma agrària integral de la propietat i de la producció de la terra i una nacionalització dels recursos naturals.

Els governs han de donar suport a la producció sostenible i a petita escala, no per una mistificació d’"allò que és petit" o per formes ancestrals de producció, sinó perquè aquesta permetrà regenerar la terra, estalviar combustibles, reduir l'escalfament global i ser sobirans respecte a la nostra alimentació. En l'actualitat, som dependents del mercat internacional i dels interessos de l'agroindustria i la crisi alimentària és resultat d'això.

La relocalització de l'agricultura en mans de la pagesia familiar és l'única via per garantir l'accés universal als aliments. Les polítiques públiques han de promoure una agricultura autòctona, sostenible, orgànica, lliure de pesticides, químics i transgènics i per a aquells productes que no es conreïn en l'àmbit local cal utilitzar instruments de comerç just a escala internacional. És necessari protegir els agro-ecosistemes i la biodiversitat, greument amenaçats pel model d'agricultura actual.

Davant les polítiques neoliberals cal generar mecanismes d'intervenció i de regulació que permetin estabilitzar els preus del mercat, controlar les importacions, establir quotes, prohibir el dúmping, i en moments de sobre producció crear reserves específiques per quan aquests aliments escassegin. A nivell nacional, els països han de ser sobirans a l'hora de decidir el seu grau d'autosuficiència productiva i prioritzar la producció de menjar pel consum domèstic, sense intervencionismes externs.

En aquesta mateixa línia, s'han de rebutjar les polítiques imposades pel BM, el FMI, l'OMC i els tractats de lliure comerç bilaterals i regionals, així com prohibir l'especulació financera, el comerç a futurs sobre els aliments i la producció d'agrocombustibles a gran escala per elaborar "petroli verd". És necessari acabar amb aquells instruments de dominació Nord-Sud com és el pagament del deute extern i combatre el poder les corporacions agroindustrials.

Davant el monopoli de la gran distribució i el supermercadisme, hem d'exigir regulació i transparència en tota la cadena de comercialització d'un producte amb l'objectiu de saber què mengem, com s'ha produït, quin preu s'ha pagat en origen i quin en destí. La gran distribució té efectes molt negatius en la pagesia, els proveïdors, els drets dels treballadors, el medi ambient, el comerç local, el model de consum... Per aquest motiu hem de plantejar alternatives al lloc de compra: anar al mercat local, formar part de cooperatives de consum agroecològic, apostar per circuits curts de comercialització... amb un impacte positiu en el territori i una relació directa amb els qui treballen la terra.

Cal avançar cap a un consum conscient i responsable ja que si tot el món consumís, per exemple, com un ciutadà nord-americà serien necessaris cinc planetes terra per a satisfer les necessitats de la població mundial. Però el canvi individual no és suficient si no va acompanyat d'una acció política col·lectiva basada, en primer lloc, en la construcció de solidaritats entre el camp i la ciutat. Amb un territori despoblat i sense recursos no hi haurà qui treballi la terra i en conseqüència no hi haurà qui ens alimenti. La construcció d'un món rural viu ens incumbeix també als que vivim a les ciutats.

I en segon lloc és necessari establir aliances entre diferents sectors afectats per la globalització capitalista i actuar políticament. Una alimentació sana no serà possible sense una legislació que prohibeixi els transgènics, la deforestació no s’aturarà si no es persegueixen les multinacionals que exploten el medi ambient... i per tot això és important una legislació que es compleixi i que avantposi les necessitats de les persones i de l'ecosistema al benefici econòmic.

Un canvi de paradigma en la producció, la distribució i el consum d'aliments només serà possible en un marc més ampli de transformació política, econòmica i social. La creació d'aliances entre els oprimits del món: camperols, treballadors, dones, immigrants, joves... és una condició indispensable per avançar cap a aquest "altre món possible" que preconitzen els moviments socials.


*Article publicat a América Latina en Movimiento (ALAI), nº433.