La resistència davant la crisi

Un any i mig després del crack de Wall Street i en plena presidència espanyola de la Unió Europea (UE), la situació de les resistències i els moviments socials catalans està marcada per una tèbia resposta front la crisi. Així ho mostren, les fins ara dèbils mobilitzacions durant aquest semestre europeu. Enrera queda l’optimisme que va envair a gran part dels moviments en el moment de l’ensorrament financer, marcat per un visible desconcert de les classes dominants.

La situació és força contradictòria. El neoliberalisme està completament desacreditat i la crisi ha obert espai per a un discurs i per a un “sentit comú”, en l’accepció gramsciana del terme, anticapitalista, però les polítiques dominants aprofundeixen les retallades socials. Al mateix temps, la deslegitimiació del neoliberalisme i l’augment de la credibilitat de l’anticapitalisme coexisteix amb un fort arrelament social de l’individualisme, el consumisme, la privatització de la vida social i la despolitització.

Hi ha un biaix molt gran entre el descrèdit de l’actual model econòmic i la seva traducció en acció col·lectiva. Les respostes a la crisi, sobretot als centres de treball, són limitades, defensives, de poc abast i, la majoria, han acabat amb derrotes. Aquesta dinàmica, cal dir-ho, es veu afavorida per la política de concertació dels grans sindicats, que fomenta passivitat i resignació. La convocatòria de mobilitzacions després de l’ajust anunciat per Zapatero indiquen un cert canvi d’actitud, però caldrà empènyer per baix per anar cap a una vaga general i una confrontació sostinguda.

Les reaccions dels treballadors, en escenaris com l’actual, poden estar dominades per la por i l’egoisme o per la solidaritat i la ràbia front a la injustícia. Poden orientar-se cap a opcions progressistes o girar-se cap a alternatives reaccionàries. No hi ha cap automatisme entre malestar i mobilització social, i encara menys, mobilització en sentit solidari.

La resposta social a la crisi no ha estat, fins ara, proporcional al descrèdit de l’actual model econòmic. De conflictes i resistències n’hi ha hagut, i algunes de rellevants, però han tingut una base social limitada i dificultats per a transcendir els sectors militants organitzats i més actius. Les tendències a la fragmentació predominen per sobre les tendències a la unificació de les lluites, sense que cap d’elles actuï com a element centralitzador i catalitzador que permeti arrencar un nou cicle de mobilitzacions. Falten victòries que facin de revulsiu i permetin iniciar un període ascendent d’acumulació de forces, demostrar la utilitat de l’acció col·lectiva, augmentar les expectatives d’allò possible, vèncer l’escepticisme o la por i, contribuir, com assenyala el sociòleg Luc Boltanski, a “socialitzar la rebeldia i a socialitzar la idea que la realitat és inacceptable”.

Malgrat la retòrica entonada amb força, al començament del semestre, per part del govern Zapatero i la majoria dels seus homòlegs que el pitjor de la crisi ja havia passat i que la llum al final del túnel es començava a veure, la veritat és ben diferent. La crisi econòmica s’ha transformat en crisi social. Estem al final del principi, no al principi del final. Les turbulències de la zona euro i l’esclat de Grècia així ho mostren. L’ajust anunciat suposa l’entrada en una nova fase d’enduriment dels intents de transferir el cost de la crisi als assalariats.

Les dinàmiques dels moviments socials són sempre imprevisibles. Cal no ser fatalistes, ni arribar a conclusions prematures respecte a la feblesa de la reacció social i menys ara que l’anuci de les retallades pot fer que es mogui la situació. Estem encara en una primera etapa d’una crisi de llarg recorregut i és necessari defugir de lectures massa impressionistes de la realitat. Sense voluntat d’establir comparacions històriques, no està de més recordar, per exemple, que després del crack de 1929 el moviment obrer nord-americà tardà més de quatre anys en respondre, passar a l’ofensiva i sacsejar la vida política i social del país.

Convé evitar tant els optimismes exagerats com els pessimismes paralitzants. A l’igual que Saïd el pessoptimista, el personatge de la novel·la de l’escriptor palestí Emile Habibi, ni optimistes ni pessimistes, els activistes socials hauríem de romandre simplement “pessoptimistes”.

Josep Maria Antentas i Esther Vivas són autors de Resistencias Globales. De Seattle a la crisis de Wall Street (Editorial Popular)
Article aparegut a Público (edició de Catalunya), 18/05/2010.