Una altra agricultura per un altre clima

L'actual model de producció agrícola i ramadera industrial contribueix a aprofundir en la crisi ecològica global amb un impacte directe en la generació de canvi climàtic. Encara que a primera vista no ho sembli, l’agroindústria és una de les principals fonts d'emissió de gasos d'efecte hivernacle.

Així ho ha posat de manifest la campanya No et mengis el món, en el marc de les mobilitzacions d'aquests dies en motiu de la reunió de les Nacions Unides a Barcelona sobre canvi climàtic, prèvia al crucial cimera de Copenhaguen (COP15) al desembre on ha d'aprovar-se un nou tractat que substitueixi al de Kyoto.

Segons la campanya, entre un 44 i un 57% de les emissions de gasos d'efecte hivernacle són provocades per l'actual model de producció, distribució i consum d'aliments. Una xifra resultat de sumar les emissions de les activitats estrictament agrícoles (11-15%), de la desforestació (15-18%), del processament, transport i refrigeració dels aliments (15-20%) i dels residus orgànics (3-4%).

I és que no podem oblidar els elements que caracteritzen aquest sistema de producció d'aliments: intensiu, industrial, kilomètric, deslocalizat i petrodependent. Anem al detall. Intensiu, perquè porta a terme una sobre-explotació dels sòls i dels recursos naturals que acaba generant l'alliberament de gasos d'efecte hivernacle per part de boscos, camps de cultiu i pastures. A l'avantposar la productivitat, per davant de la cura del medi ambient i la regeneració de la terra, es trenca l'equilibri mitjançant el qual els sòls capturen i emmagatzemen carboni, contribuint a l'estabilitat climàtica.

Industrial, perquè consisteix en un model de producció mecanitzat, amb ús d’agroquímics, monocultius, etc. La utilització de grans tractors per a llaurar la terra i processar el menjar contribuïx a l'alliberament de més CO2. Els fertilitzants químics utilitzats en l'agricultura i en la ramaderia moderna generen una important quantitat d'òxid nitros, una de les principals fonts d'emissió de gasos d'efecte hivernacle. Així mateix, la crema de boscos, selves... per a convertir-los en pastures o monocultius acaba afectant greument a la biodiversitat i contribueix a l'alliberament massiu de carboni.

Kilomètric i petrodependent, perquè es tracta d'una producció de mercaderies deslocalizada a la recerca de la mà d'obra més barata i de la legislació mediambiental més laxa. Els aliments que consumim recorren milers de quilòmetres abans d'arribar a la nostra taula amb el consegüent impacte mediambiental. Es calcula que en l'actualitat, la major part dels aliments viatgen entre 2.500 i 4.000 quilòmetres abans de ser consumits, un 25% més que en 1980. Ens trobem davant una situació totalment insostenible on, per exemple, l'energia per a enviar uns enciams d'Almeria a Holanda és tres vegades superior a la utilitzada per a conrear-les, alhora que consumim aliments que provenen de l'altra punta del món quan molts d'aquests es conreen també a nivell local.

La ramaderia industrial és un altre dels principals generadors de gasos d'efecte hivernacle i la seva expansió ha significat una major desforestació amb un 26% de la superfície terrestre dedicada a pastures i el 33% a la producció de gra per a pinsos. Els seus percentatges d'emissió equivalen al 9% de les emissions de CO2 (principalment per desforestació), el 37% de les de metà (per la digestió dels ruminants) i el 65% de l'òxid nitros (pel fem).

Aquest model d'alimentació kilomètrica i viatgera, així com l'alt ús de agroquímics derivats del petroli, implica una forta dependència dels recursos fòssils. En conseqüència, en la mesura que el model productiu agrícola i ramader industrial depèn fortament del petroli, la crisi alimentària, la crisi energètic i la crisi climàtica estan íntimament relacionades.

Però malgrat aquestes dades, podem parar el canvi climàtic i l'agricultura camperola, local i agroecològica, com indica el centre d'investigació GRAIN, pot contribuir de forma determinant a fer-ho possible. Es tracta de retornar a la terra la matèria orgànica que se li ha tret, després que la revolució verda hagi esgotat els sòls amb l'ús intensiu de fertilitzants químics, pesticides, etc. Per a fer-ho, cal apostar per tècniques agrícoles sostenibles que poden augmentar gradualment la matèria orgànica de la terra en un 2% en un període de cinquanta anys, restituint el percentatge eliminat des de la dècada dels 60.

És necessari apostar per un model de producció diversificat, incorporant camps i adob verd, integrant de nou la producció animal en el cultiu agrícola, amb arbres i plantes silvestres, així com promoure circuits curts de comercialització i la venda directa en mercats locals. Amb aquestes pràctiques, es calcula que seria possible capturar fins a 2/3 de l'actual excés de CO2 de l'atmosfera. El moviment internacional de La Via Camperola ho té clar quan assenyala que “l'agricultura camperola pot refredar el planeta”.

Així mateix, cal denunciar les falses solucions del capitalisme verd al canvi climàtic com l'energia nuclear, els agrocombustibles o d’altres, així com els lobbies empresarials que busquen mercantilizar el tractat de Copenhaguen. Des de diferents moviments socials s'exigeix “justícia climàtica”, front els mecanismes de mercat incorporats en el protocol de Kyoto i que tindran continuïtat a Copenhaguen. Una justícia climàtica que ha d'anar de la mà de la “justícia social”, lligant la lluita contra la crisi ecològica global amb el combat contra la crisi econòmica que afecta a amplis sectors populars, sobre la base d'una perspectiva anticapitalista i ecosocialista. Perquè el clima no canviï, cal canviar el món.

*Esther Vivas és autora “Del campo al plato” (Icaria editorial, 2009). Article publicat a Público, 03/11/09.