Llei catalana de canvi climàtic

(Versió extesa a 3500 caràcters de l'article publicat a "El Punt Avui" el 22-Ago-17)
El 28 de Juliol, el Parlament va aprovar la llei catalana de canvi climàtic, amb l’objectiu de contribuir a mitigar l’escalfament global. Vist el seu contingut, i suposant que s’implementi tal i com està redactada, sense sabotatges jurídics del Constitucional, la meva conclusió seria que és una llei certament positiva. Alhora, però, molt lluny de la llei que realment ens caldria.
 
El primer aspecte positiu de la llei és simplement la seva existència: és una molt bona noticia que, en un context d’aparent apatia respecte l’escalfament global, s’hagi aprovat aquesta llei, que no és només bones paraules, i que torna a posar l’escalfament global al centre del debat polític al nostre país. La llei detalla impostos per als cotxes i furgonetes depenent de les seves emissions de CO2 per km, i estableix la creació de dos impostos més, un d’ells sobre les emissions industrials de CO2, a concretar l’any 2018 amb sengles lleis específiques. El redactat obliga a la Generalitat a preparar pressupostos quinquennals d’emissions, amb mesures concretes per a assolir els objectius fixats, i amb indicadors del grau d’assoliment.
 
També explicita que s’han de prendre mesures per a recuperar les reserves d’aigua subterrànies com a reserva estratègica; que, energèticament, hem de fer la transició cap a un model basat exclusivament en energies renovables i amb zero emissions de CO2; que s’han de tancar les nuclears abans del 2027; que les universitats han d’impulsar el coneixement del canvi climàtic; i que s’ha d’impulsar la sensibilització envers les qüestions ambientals en tot el sistema educatiu català, començant per l’educació primària. Potser la mesura que tindrà més impacte en el dia a dia, és que estableix que tots els edificis construïts a partir del gener del 2020 han de tenir un consum d’energia gairebé nul, incloent-hi també les necessitats de calefacció i refrigeració.
 
Com hem dit però, la llei fa molt curt respecte al què realment ens caldria. Les dues principals mancances estan associades: la primera és que el efecte dissuasiu de tots els impostos contemplats és, en realitat, tant suau com per a ser considerat inexistent (per exemple, quan la taxa sigui màxima, representarà un recàrrec de 7,24 cèntims d’euro per les emissions equivalents a les d’un litre de benzina). Certament un incentiu, però certament insuficient. A British Columbia, a on es varen implementar uns impostos equivalents el 2008, les emissions per persona varen baixar un 9% del 2008 al 2010, i després es varen estabilitzar.
 
La segona és que, ara mateix, aquests impostos són addicionals als existents, i aquest és l’argument més poderós dels que objecten contra gravar les emissions: que reduiran la competitivitat de la nostra indústria i el nostre país, a banda de representar un cost addicional per als ciutadans. Això es demoleix ben fàcilment a base de retornar cada any a empreses i ciutadans, amb reduccions d’impostos i transferències de diners, tot el que s’hagi recaptat amb aquests impostos, tal i com ho fan cada any a British Columbia. D’aquesta manera, la càrrega impositiva total no es mou, la competitivitat no s’altera, els grans emissors són penalitzats i aquells que viuen vides frugals en CO2 veuen una entrada anual neta de diners. Amb aquesta neutralitat, els impostos es poden apujar sense por fins als nivells dissuasius que realment ens calen per a reduir les nostres emissions a la velocitat necessària.
 
La llei té altres mancances molt notables, entre les quals l’insuficient èmfasi en la difusió i l’educació, que no podem abordar per falta d’espai

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article