'Trumpada'

(Versió extesa a 3500 caràcters de l'article publicat a "El Punt Avui" el 13-Jun-17)
L’1 de Juny, Trump va anunciar que els EUA abandonarien el tractat de París contra l’escalfament global. No cal dir que això és una molt mala nova, com a declaració d’intencions dels EUA respecte l’escalfament global, corroborada per moltes altres decisions de Trump, com la de posar un notori negacionista de l’escalfament global com a director de l’agència de protecció mediambiental. Altrament, la repercussió pràctica de la retirada serà pràcticament nul·la, pel fet de que l’acord de París era simplement la suma dels compromisos de reducció d’emissions que cada país havia decidit emprendre lliurement i unilateral, i perquè l’acord no conté cap mecanisme de sancions per als incomplidors. Per tant, cada país pot fer el que vulgui, tant a dins com a fora de l’acord.
 
La bona nova inesperada d’aquest anunci és que ha galvanitzat a l’acció tant a la Xina com a la Índia, els emissors de CO2 número 1 i 3 a nivell mundial que, davant la retirada dels EUA, han declarat públicament la intenció de mantenir, o fins i tot augmentar, els seus esforços de reducció d’emissions. Si en les properes setmanes no apareixen altres països que també decideixen retirar-se, potser el balanç de la retirada pot acabar de ser positiu, com a crida a l’acció a una gran part de la comunitat internacional.
 
Però si la permanència a dins de l’acord tenia tant poca repercussió pràctica, perquè ha decidit Trump retirar-se’n, malgrat l’onada de descrèdit, crítiques i antipatia vers als EUA que això ha generat a la resta del món? I la resposta és que Trump ha venut la retirada fonamentalment com la rectificació d’un tractat que empitjorava la competitivitat dels EUA, fent una picada d’ull als votants del partit republicà.
 
Ara mateix, els EUA són un país esqueixat per la meitat entre dues maneres d’entendre el món i la vida cada cop més oposades i irreconciliables. I una d’aquestes meitats, la dels votants republicans, viu, respira i s’alimenta exclusivament del relats difosos per la caverna amplificadora dels negacionistes de l’escalfament global. Que aquests relats estiguin completament desconnectats del consens científic, els és irrellevant (la revista National Geographic va arribar a qualificar el partit republicà com el partit anticiència). El partidisme dels republicans ha arribat a un punt en el què sembla que tot s’hi val, amb tal de defensar els seus i colpejar als altres.
 
Com a mostra, el recent cas de Greg Gianforte, que va guanyar una cadira al congrés a Montana el passat 25 de Maig, després de que el dia abans hagués agredit a un periodista del diari anglès The Guardian. No content amb això, Gianforte va emetre un comunicat a on girava els fets i penjava la llufa al reporter. Malauradament per a ell, hi havia un equip de televisió que va gravar tot l’incident.
 
Com que més d’un terç de l’electorat ja havia votat per correu, i possiblement no tothom que va votar el 25 es va assabentar dels fets a temps, no podem saber quin hauria sigut l’impacte dels fets si haguessin passat a més distància de les votacions. El què sí sabem és que un cop ja es sabia que havia guanyat, i davant dels de la seva corda, va demanar per primer cop perdó pel fet i per haver mentit. I el públic li contestava cridant “Estàs perdonat!”.
 
I aquesta és la veritable mala noticia d’aquest anunci d’en Trump: que per a una gran fracció dels EUA sembla que agredir i mentir està totalment justificat, si és fa per la causa. Trump només és el vehicle triat per a comunicar al món quines són les prioritats i els objectius dels votants republicans. Si no fos ell, hauria sigut un altre. Trump és l’anècdota en pinxo. El que és substantiu és la mar de fons.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article