Economia Blava

(Versió extesa a 3500 caràcters de l'article publicat a "El Punt Avui" el 09-Mai-17)
A “La economía azul” (Tusquets, 2011), Gunter Pauli ens presenta l’economia blava, en contraposició al que ell anomena economia vermella i economia verda. L’economia vermella és la tradicional, la que ens governa de forma majoritària i la que ens ha portat fins aquí. Una economia que pren a voluntat del planeta, de la humanitat i del medi ambient, sense cap intenció de retornar res. Davant d’aquesta, ha aparegut una nova economia verda que, amb tota la bona voluntat del món, ha intentat fer el mateix que la vermella, però substituint productes contaminants, per altres que ho són poc, o gens. Pauli explica la seva experiència en aquest sentit: ell treballava a una de les empreses que promovien l’oli de palma, biodegradable, com a substitut dels seus equivalents petroquímics per a la fabricació de sabons i detergents. Quan el desig social per uns productes menys contaminants va dur a tots els grans fabricants mundials de sabons a canviar a l’oli de palma, la conseqüència no desitjada d’aquest procés va ser que molts països, però particularment a Indonesia, es varen començar a cultivar amb palma enormes àrees, abans de selva, amb la consegüent amenaça a la biodiversitat, incloent-hi especies com l’orangutan.
 
Pauli postula que hem d’avançar cap a l’economia blava, que s’inspira en la natura, que acumula milions d’anys d’experiència a través de l’evolució: en el seu funcionament basat en cicles integrats i continus en els quals totes les especies involucrades intercanvien constantment nutrients i energia; en la seva absència de residus, car el residu d’una espècie és el nutrient d’una altra; en la seva capacitat de treballar només amb els materials a l’abast de la ma, sense components químics tòxics; en la seva capacitat de reciclar-ho tot; i, finalment, en un us molt més intensiu de la física, sempre disponible i amb unes lleis immutables, en comptes de la química, per a aconseguir els seus objectius.
 
Aquest darrer aspecte porta a poder substituir quelcom (un producte químic) per res (un resultat obtingut a partir dels principis de la física), amb la corresponent simplificació dels processos de fabricació i reducció en l’ús de materials. Entre molts d’altres, l’autor esmenta: la capacitat adhesiva dels peus del llangardaixos; la capacitat d’un escarabat de capturar aigua de l’aire del desert, basat en una intel·ligent combinació de zones hidròfobes i hidròfiles a les seves ales; o la capacitat de refrigeració de les zebres basat en la combinació de ratlles blanques i negres.
 
Un dels exemples d’economia blava esmentats al llibre gira al voltant del cafè. Entre la mata de cafè rebutjada un cop s’han recollit els grans de cafè i el marro de rebuig un cop s’ha preparat el cafè, del total de biomassa generat en el procés, se’n rebutja un 99,8% i només se n’aprofita un 0.2%. La proposta blava és aprofitar tota aquesta biomassa com a substrat sobre el qual fer-hi créixer bolets comestibles i, un cop recollit els bolets, aprofitar encara la biomassa restant per a fer pinso. Per tal d’evitar costos de transport, tots aquests reaprofitaments es fan allà on hi ha el rebuig, generant ingressos i llocs de treball addicionals en zones que, altrament, són monodependents del cafè i dels seus preus als mercats internacionals.
 
L’autor busca esperonar empresaris i inversors a emprendre iniciatives “blaves” i així, el llibre relaciona, en diferents graus de detall, fins a 100 iniciatives, algunes realitats en marxa, altres més incipients, d’una llista inicialment molt més àmplia. És doncs, un menú d’opcions obert a tothom, per a poder participar en el creixement que ens cal de l’economia blava.