Només sis nombres

(Versió extesa a 3500 caràcters de l'article publicat a "El Punt Avui" el 20-Des-16)
A ‘Només sis nombres’ (Just six numbers. Basic Books), Martin Rees, professor emèrit d’astrofísica a Cambridge, ens parla de com el nostre univers deu la seva existència a una combinació de sis nombres, i de com aquesta existència només pot ocórrer dins d’un interval extremadament reduït de valors per aquests sis nombres. Aquí, per raons d’espai, ens centrarem en el nombre Èpsilon (E). E defineix la fermesa amb la qual estan constituïts els nuclis dels àtoms, i té un valor de 0.007 per al nostre univers. Aquest valor representa la proporció d’energia que s’allibera quan dos àtoms d’hidrogen s’ajunten per a formar-ne un d’heli. Dit d’una altra manera, és una mesura de la força amb la què s’uneixen els nuclis dels àtoms: quanta més energia s’allibera en la creació del nucli, més fort és el lligam del nucli, i viceversa.
 
Tots els estels transformen hidrogen en heli (és la font de l’energia que després irradien), però només estels més grans que el nostre sol, amb temperatures més altes als seus nuclis, aconsegueixen successives transmutacions de l’heli cap a àtoms més pesats (carboni, oxigen, etc..) fins a arribar al ferro. Un cop es transmuta una quantitat suficient de ferro, les conseqüències són dramàtiques: la gravetat guanya la partida i col·lapsa el nucli de l’estel, que explota violentament en forma de supernova, ejectant cap a l’univers tots els seus àtoms constituents. És en aquest estadi d’explosió violenta que s’assoleixen temperatures prou elevades com per a crear quantitats reduïdes d’àtoms encara més pesats que el ferro dins la taula periòdica. Aquesta forja estel·lar, veritable pedra filosofal de transmutar àtoms, és la font de tots els elements de la taula periòdica disponibles a dia d’avui a l’univers, tots creats a partir de l’hidrogen primigeni. Nosaltres, els planetes i els estels d’avui, som en realitat aus fènix renascudes d’antigues explosions estel·lars. O, menys poèticament, som refregits galàctics.
 
Sí E baixés a 0.006, la força del lligam dels nuclis seria inferior i l’etapa intermèdia de la transformació d’hidrogen a heli no seria prou estable com per poder completar-la. I això implicaria que el nostre univers mai hagués pogut passar de l’hidrogen primigeni. Sí, per contra, pugés a 0.008, llavors la capacitat dels protons d’unir-se seria tant més gran què la d’ara, que s’haguessin unit tots molt abans de que pogués aparèixer cap estel. Així doncs, el valor d’E que possibilita l’aparició de l’univers com el coneixem, no es pot permetre pràcticament cap variació (de fet, no pot variar més d’un 4% del seu valor actual).
 
Rees explica també amb detall que els altres cinc nombres també tenen uns marges de variació igualment reduïts sobre els seus valors actuals, per tal que existeixi un univers com el que coneixem. I això condueix a l’eterna pregunta: com hem arribat precisament a aquest conjunt de valors tant especials, quan tots els altres ens portaven al desastre? Rees ens ofereix tres possibles respostes: a - algun esser superior ha creat aquest univers i n’ha ajustat els valors; b - per pur atzar i estem aquí de propina; i, la que ell defensa, c - hi ha una infinitud d’universos paral·lels diferents, en cadascun dels quals aquests nombres s’han manifestat amb diferents valors, moltíssims dels quals no hauran prosperat, i uns pocs que sí que ho hauran fet, i nosaltres tenim la xamba d’existir en un d’aquests. En qualsevol cas, aquesta és una pregunta per a la qual la ciència, si més no per ara, només pot aventurar hipòtesis, i la resposta queda fermament en el terreny de les creences personals.