Així doncs, el nostre home decideix demanar al veí que li deixi el martell.
Però, de cop té un dubte:
- I si no me’l vol deixar?
- Ara que hi penso, ahir, em va saludar una mica distret. Potser tenia pressa.
- Però, potser la pressa no és més que una excusa i en realitat té alguna cosa en contra meva.
- Què pot ser?
- Jo no li he fet res; alguna cosa se li haurà ficat al cap.
- Si algú em demanés que li deixés una eina, jo li deixaria de seguida.
- Per què no ho fa ell també?
- Com pot algú negar-se a fer un favor tan senzill a un altre?
- Gent com aquesta t’amarguen la vida!
- I després, encara s’imaginarà que depenc d’ell.
- Només perquè té un martell.
- Això ja és massa!
Així que el nostre home surt precipitadament cap a la casa del veí, toca el timbre, s’obre la porta i, abans que el veí tingui temps de dir-li ‘bon dia’, el nostre home crida furiosament:
- Ja es pot quedar amb el seu martell, imbècil!’
Fragment de “El arte de amargarse la vida” de Paul Watzlawick
La còlera és una emoció amb un grau d’elaboració cognitiva considerable a resultes d’un seguit d’avaluacions psicològiques, quasi instantànies, que ens permeten apamar certes qualitats dels esdeveniments que ens han ofès:
- Quant indesitjables han estat?
- Quin grau d’intencionalitat els hi hem atribuït? La gama de matisos és gegantina.
- Han estat fets amb intenció de perjudicar o ha estat una actuació involuntària?
- Hi ha hagut desajust de reciprocitat? En la parella, posem per cas, cadascú té la seva pròpia representació del que és reciprocitat i tendim a creure, en la majoria de les ocasions, que fem més que l’altre.
Aquests indicadors, junts a d’altres, com per exemple, la correlació de forces, s’empren per avaluar el grau de l’ofensa i si engegar un esclat de còlera ens interessa, o no.
La còlera, una vegada arribat l’estímul que l’activa, té un component d’elaboració important en base a diàlegs interns, això ens proporciona bones eines per gestionar-la.
El relat del martell ens ajuda a entendre com el diàleg que engega el protagonista esperona la còlera fins fer-lo esclatar insultant el veí innocent.
Paul Watzlawick, a “El arte de amargarse la vida”, ens presenta un seguit d’estils d’afrontament de determinades situacions i ens facilita la reflexió sobre la multitud de camins que podem emprar per malmetre’ns la vida i conrear la infelicitat.
En comptes d’aconsellar-nos per aconseguir la felicitat, ens convida a llaurar-nos la dissort, segurament amb l’objectiu de proporcionar-nos un mirall que ens ajudi a descobrir els paranys on acostumen caure i d’alimentar-nos la vessant rebel.
Article publicat a Sophia Blasco. Coaching personal
Altres articles sobre Gestió Emocional
Crèdits: la fotografia és "Wait for me" de Josep Ma. Rosell, publicada al Flickr
Sophia Blasco Castell, assessora i coach personal
[email protected]
657 825 188
Al Twitter Al Google + A LinkedIn
Receptes per Viure Bé!
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari