Blog Salvador Garcia

Euro impossible?

Salvador Garcia — Tue, 30 Aug 2011 00:13:00 +0200

Els governs solen reaccionar tard i malament, per incapacitat, manca de valentia o les dues coses. Amb el nyap constitucional hem tingut un nou exemple: enlloc de fer reformes estructurals i reduir la despesa quan tocava ara es vol aprovar correcuita una reforma constitucional que teòricament fixa un objectiu d'estabilitat pressupostària que és només una declaració d'intencions que pot canviar una majoria absoluta de diputats al Congrés en qualsevol moment ("Notes sobre la reforma de la Constitució").

Amb la crisi a l'eurozona, el mateix: els PIIGS tenen greus problemes i no se solucionen. I potser ja és massa tard.

Fa 15 mesos especulava amb la hipòtesi de que Alemanya, per no haver de compartir moneda amb els PIIGS, abandonés l'euro ("L'euro, Grècia i Alemanya"). I fa pocs mesos suggeria que Grècia reestructurés el seu deute i abandonés l'euro ("Pla per Grècia: reestructuració del deute & sortida de l'euro"). Vaja, que fa temps que no tinc molta confiança en l'euro, i no crec que sigui cap bestiesa un escenari de futur amb una eurozona diferent a l'actual, amb estats que en deixen de formar part o amb dues eurozones amb monedes diferents.

I sobre això un article molt interessant al Financial Times de Wolfgang Münchau ("Even a joint bond might not save the euro"), on explica que sense eurobons alguns estats no podran sobreviure i alhora estats mai permetran eurobons (o que quan s'iniciï el procés per tenir eurobons, no hi haurà temps per implantar-los)

So, while I cannot see how Greece or Italy can remain in the eurozone indefinitely without a eurobond, I find it equally hard to see Germany, Finland and the Netherlands agreeing to it. So something will have to give.

Exagero? Potser la pregunta és una altra: quan de temps és sostenible la situació actual? Les retallades de despesa a Grècia són enormes però alhora insuficients per complir els objectius de dèficit, i potser tant els grecs com el FMI acaben dient "prou". Itàlia i Espanya aguanten perquè el Banc Central Europeu està comprant el seu deute públic. Merkel té molta pressió del seu propi partit per no cedir més davant els PIIGS. Finlàndia va demanar garanties addicionals a Grècia per deixar-li diners...

Tornant al principi: potser per l'euro ja és massa tard. No immediat, però massa tard.

Notes del pressupost 2011 de la Generalitat

Salvador Garcia — Fri, 03 Jun 2011 09:28:00 +0200

Acabo de llegir la proposta de pressupostos presentat pel Govern de la Generalitat i no per menys esperable estic menys preocupat: retallada draconiana i necessària de les despeses que potser seran insuficients per evitar la intervenció d'Espanya (recomano aquest document explicatiu del pressupost).

Les CCAA han de complir amb un objectiu de dèficit de l'1,3% del PIB o l'estat actuarà, i la Generalitat ha presentat un dèficit objectiu del 2,66%, és a dir, el doble. El Govern explica clarament que si l'estat pagués el Fons de Competitivitat i fos "lleial" el dèficit seria del 1,26% (pàgina 28), però de cara a l'estat, la Unió Europea i els inversors, Catalunya tornarà a aparèixer una altra vegada com el gran incomplidor. És a dir, situació prenyada: si no es retalla molt la despesa, Espanya ens intervé, i si la reduïm... potser també (de fet Salgado ja ha amenaçat). I si s'aprova i es compleix el nou pressupost (camí dolorós) d'aquí un any ens recordaran que vam incomplir l'objectiu de dèficit de l'estat del 1,3%.

Algunes dades del pressupost són esfereïdores:

El punt de partida que mostra el brutal increment de despeses del 2004 al 2010 (un 60%!) o l'increment del dèficit o el deute dels darrers anys (pàgina 6)
L'increment del 32% en la partida de pagament d'interessos (pàgina 10)
Les grans diferències entre pressupostos i liquidacions en interessos del deute (pàgina 11) o en els ingressos tributaris (pàgina 16)
Els compromisos de pagament per inversions efectuades amb pagament diferit (pàgina 34). I en especial la Línia 9, que si no es fa res (és a dir, si s'atura l'obra) caldrà pagar igualment 278€ milions, 472€ milions i 510€ milions els anys 2011, 2012 i 2013 (i anar pujant els anys posteriors)
12.152€ milions de necessitats d'emissió i refinançament del deute (pàgina 43, línia "Variació de passius financers" - per cert, no gaire lluny dels 12.800€ milions que jo preveia al desembre)
A més, a pesar del que diu la pàgina 14, aquests pressupostos no serveixen per lluitar contra la crisi econòmica, entre altres raons perquè la Generalitat no té recursos ni competències per fer-ho.

El Conseller Mas-Colell ha afirmat que "només amb unes finances sanejades es podrà garantir l'estat del benestar", ja que, si no, "tot explotarà i pagaran justos per pecadors". Quedem-nos amb la segona part de la frase: aquests pressupostos no van només de preservar l'estat del benestar sinó d'evitar el col·lapse financer de la Generalitat. I insisteixo, són uns pressupostos molt durs però potser insuficients, perquè apart de l’autorització de l’estat per emetre deute cal que algú compri aquest deute (12.000€ milions el 2011, uns 1.000€ milions de mitjana al mes). La intervenció d'Espanya és una amenaça, però la no-intervenció si no s'aconsegueixen aquests 12.000€ milions, també ("I si Espanya no intervé?").

Què fer? Recolzar i exigir:

Recolzar al Govern en el seu compromís de tenir unes finances equilibrades: algunes retallades són molt doloroses, però en molts casos només representen tornar a uns nivells de despesa de fa dos o tres anys, és a dir, gastar d’acord a les nostres possibilitats (pàgina 21)
Exigir al Govern que faci el que calgui (el que calgui!) per acabar amb l’espoli fiscal: sense espoli no caldria fer retallades i es podrien fer accions per combatre la crisi econòmica

Ni greix ni espoli

P.D. I totalment legítim que algú s’oposi al pressupost. Però si ho fa ha d’explicar (com a mínim) dues coses: la seva proposta de pressupost (que inclogui complir amb el 1,3% o 2,6% del dèficit) i explicar com s’aconseguiran els +12.000€ milions que necessita la Generalitat.

Espanya país ric; Xina i Estats Units països pobres

Salvador Garcia — Mon, 02 May 2011 09:26:00 +0200

Fa uns dies explicava com el Estats Units i Xina estan retallant i replantejant els seus nous trens d'alta velocitat, ja que no se'ls poden permetre en un entorn econòmic complicat com l'actual ("Trens d'alta velocitat a enlloc"). Pobres desgraciats.

Spain is different: l'estat acaba de licitar el nou AVE a Extremadura per valor de 3.829€ milions després de l'anunci del nou AVE a Galícia (6.000€ milions). País ric. És igual que cada vegada hi hagi un major consens que això de l'alta velocitat a enlloc no té sentit.

En un entorn extremadament complex i difícil com l'actual s'hauria de ser molt més curós amb els recursos públics.

10 manaments sobre l'ajust fiscal

Salvador Garcia — Wed, 07 Jul 2010 10:20:38 +0200

Interessant reflexió dels economistes Blanchard i Cottarelli sobre com ha de ser l'estratègia fiscal per aconseguir resultats a curt i a llarg termini: "Ten Commandments for Fiscal Adjustment in Advanced Economies". El tema és molt rellevant avui, ja que hi ha la discusió sobre si cal reduir la despesa pública quan encara no s'ha aconseguit la recuperació econòmica.

El problema que ens trobem és que estem a mig partit i aquests criteris s'haurien d'haver seguit des del principi. No ha estat així, es va començar gastant i malbarant recursos a punta pala... i ara s'ha hagut de frenar en sec. Tan de bo s'hagués seguit una estratègia clara, coherent i consistent, amb un horitzó a mig i llarg termini, des del principi. Si s'hagués seguit una estratègia no s'hagués fet primer els xecs nadons, els 400€, el Pla E... i al cap d'un temps retallar la inversió pública i els sous dels funcionaris.

L'article és llarg i recomanat. Et deixo amb els 10 principis i amb alguns comentaris meus sobre com s'ha fet a l'estat espanyol:

Commandment I: You shall have a credible medium-term fiscal plan with a visible anchor (in terms of either an average pace of adjustment, or of a fiscal target to be achieved within four–five years).

No es va definir un pla a mig termini, és a dir, en quin moment s'anava a compensar els dèficits fiscals actuals

Commandment II: You shall not front-load your fiscal adjustment, unless financing needs require it.

Commandment III: You shall target a long-term decline in the public debt-to-GDP ratio, not just its stabilization at post-crisis levels.

El mateix, no hi havia un pla de reducció a llarg termini, ja que es tenia la premisa de que el deute públic espanyol era molt baix (i de fet ho és comparat amb altres països, però això no volia dir que hi havia "barra lliure")

Commandment IV: You shall focus on fiscal consolidation tools that are conducive to strong potential growth.

Es van malbaratar recursos públics amb activitats que no generaran creixement a futur, com el Pla E

Commandment V: You shall pass early pension and health care reforms as current trends are unsustainable.

S'està començant a fer ara, per pressió externa, tot i que fa temps que existeixen dubtes sobre la seva viabilitat futura

Commandment VI: You shall be fair. To be sustainable over time, the fiscal adjustment should be equitable.

S'està combatent prou el frau fiscal? És la pujada de l'IVA justa, tenint en compte que és un impost regressiu?

Commandment VIII: You shall strengthen your fiscal institutions.

Europa segurament demanarà a futur donat el vist-i-plau dels pressupostos públics abans de que aquests s'aprovin

Commandment IX: You shall properly coordinate monetary and fiscal policy.

Commandment X: You shall coordinate your policies with other countries.

*****

En conclusió, es podia haver fet millor (!) i amb una perspetiva de mig i llarg termini. Aplicar aquests principis ara implica assolir consolidació fiscal, però a costa de créixer menys.

És una situació prenyada: si es retalla la despesa pública es posa en perill la recuperació econòmica. I si no es retalla, el govern espanyol no aconseguirà els diners necessaris per pagar aquestes despeses.

Però de fet retallar o no retallar no és una opció pel govern espanyol: ha de fer el que li digui Merkel i companyia.

La retallada (i reestructuració) que ve

Salvador Garcia — Wed, 16 Jun 2010 11:03:25 +0200

No sóc gaire bo fent prediccions, especialment sobre el futur (!). Dit això penso que ve una nova retallada/reestructuració a la grega, molt gran, d’un dia per l’altre.

Fa dies que corren rumors sobre si Espanya s’acollirà al fons europeu de 750.000€ milions per la seva dificultat de fer front als seus venciments de deute i per la incapacitat de pagar el seu dèficit actual (aquests rumors venen, curiosament o no, d’Alemanya). Rumors insistents, i en el mercats financers de vegades els rumors s’acaben convertint en realitat (només cal escampar un rumor, cert o no, de què algú no pot pagar, per a què ningú li deixi diners). O rumors amb fonament sòlid que serveixen de fet per pressionar (en aquest cas, al govern espanyol).

Els rumors tenen implicacions molt importants: augmenta el cost del deute de l’estat i de totes les administracions públiques, augmenta el cost d’assegurança d’Espanya davant el seu possible impagament, i empreses molt grans i solvents es veuen incapaces d’aconseguir diners en els mercats a l’associar-se l’empresa a Espanya mentre que empreses similars menys solvents d’altres països sí que poden aconseguir aquests diners.

A tot això s’afegeix que Alemanya ha fet una gran retallada de despesa pública (pujant el llistó pels estats menys solvents) i Grècia ha patit una retallada del seu ràting, estenent la desconfiança cap a Espanya.

Conclusió? Hi torno, no sóc bo fent prediccions, però crec que la situació actual, combinació de pressió dels mercats i d’Europa (bàsicament d’Alemanya), portarà a Espanya a un nou ajust radical per demostrar que pot reduir significativament el seu dèficit. Té sentit: els inversors només volen deixar diners a Espanya si veuen que Espanya els pots retornar, i Espanya només ho pot demostrar si es compromet a baixar molt el seu dèficit públic. I com a ZP no se’l creu ningú a enlloc, no serveix que digui “baixaré el dèficit”, ho ha de demostrar de forma immediata.

Què farà? Algunes opcions (ja sigui per evitar la "intervenció exterior" -com va passar amb l'anterior retallada- o com a resposta a la "intervenció exterior" -com va fer Grècia-, o simplement per complir amb la demanda de Brussel·les de baixar més el dèficit públic). Algunes opcions:

Reforma de les pensions, allargant l'edat de jubilació i canviant la forma de càlcul de les pensions
Privatitzar les empreses públiques privatitzables, com AENA
Copagament en la sanitat pública (com per cert molts estats europeus)
Reduir el número de municipis (com Grècia)
Amnistia fiscal per repatriar capitals en paradisos fiscals (com va fer Itàlia, mesura tremendament injusta per tots els que paguem els impostos quan toca)
Pujar i recuperar impostos (com el de Patrimoni)
Instaurar peatges en autovies
Disminuir el número de funcionaris (com Grècia)
Tancar o reestructurar significativament empreses públiques deficitàries, com Televisió Espanyola
Eliminar ministeris públics (tan de bo)
Forçar a autonomies i ajuntaments a reduir més les seves despeses
Congelar encara més inversions públiques
Eliminar subvencions a empreses, en especial les relacionades amb les energies renovables
Apart de demostrar que pot retornar els deutes, Espanya ha de demostrar que pot créixer, i per això ha de fer mesures estructurals potser doloroses però tremendament necessàries, com la reforma laboral. I que aquesta reforma i moltes altres són necessàries ho veuen fins i tot els sindicats, que volen convocar vaga general a finals de setembre enlloc de fer-ho immediatament, que és el que farien si volguessin de veritat parar les mesures.

Hi ha qui dirà que és injust que els “mercats” i Europa dictin les mesures a realitzar, que això ho hauria de fer el govern. Bé, no comparteixo aquest argument: el govern s’està endeutant molt i molt ràpid, i el que diuen els mercats és “nosaltres no et financem la festa” o “et seguim finançant la festa si tu hi poses seny”. I el que diu Europa és que estar a l’euro requereix responsabilitat, i que el que estava fent Espanya estava tenint conseqüències negatives per la resta de països (i tenen raó). I la situació de les finances públiques no és culpa ni dels mercats ni d’Europa, sinó de la incompetència del govern d’aquí. Ah, i sort que estem a Europa i amb l'euro, ja que sinó ZP no hagués reaccionat mai i haguèssim anat al col·lapse.

El pitjor de tot és que no s’han pres mesures quan tocava, i ara que s’han fet s’han pres tard i malament: per exemple tots estarem d’acord que cal reformar el sector públic, però la mesura correcta no és baixar el sou a tots els funcionaris, sinó mantenir el sou a molts i reduir significativament el número de funcionaris en algunes administracions (no té sentit que a Catalunya el 8% de la població sigui funcionària mentre que a Espanya la mitjana sigui del 12%).

La part positiva? Potser que moltes mesures per fi s’aplicaran, i que les administracions públiques redueixin el seu dèficit reduirà l’efecte crowding out, és a dir, que les entitats financeres i els mercats financers limiten la seva activitat creditícia a famílies i empreses perquè s’estimen més prestar al govern. Dit això costa trobar la part positiva, perquè una contracció tan bèstia de la despesa pública ens evita caure a l’abisme però perllonga la crisi econòmica, i perquè eliminar molta despesa pública pot ser eficient, però parar inversions necessàries per augmentat la competitivitat de l’economia és dolent a llarg termini.

En fi, més els propers dies, setmanes i mesos. Bé, de fet un dels "moments de la veritat" per Espanya és aquest juliol, quan cal refinançar molts venciments de deute. Tic-tac, tic-tac.

Contra la pujada d'impost sobre la renda que es planteja el tripartit

Salvador Garcia — Fri, 28 May 2010 12:56:06 +0200

Moments complicats, moments de sacrifici: el tripartit es planteja pujar els impostos a les rendes altes. En la meva opinió, com deia fa uns dies, una acció en el sentit equivocat. Alguns arguments:

Si volen que "paguin més els que més tenen", que actuïn sobre altres impostos (p.e. successions)

Tot el que sigui gravar les rendes del treball desincentiva que la gent treballi més i generi més riquesa. De fet fa uns dies proposava menys IRPF, societats i IVA, i més capital, successions i patrimoni. Ah, i sobretot, combatre el frau fiscal (que segons algunes estimacions arriba al 22% del PIB) ("Quins impostos?")

Un major impost sobre el treball que a la resta de l'estat suposarà un incentiu pels professionals més ben pagats marxar de Catalunya. I per les empreses catalanes, haver de pagar més per igualar el sou net que un professional guanyaria a altres parts de l'estat. I per les empreses (especialment multinacionals) un incentiu (més) per triar altres comunitats de l'estat (p.e. Madrid) per establir-se, per la mateixa raó que abans, perquè a Catalunya hauria de pagar més per poder oferir el mateix sou net. I per molts catalans que viuen fora i volen tornar a Catalunya, haver de renunciar encara a més sou (molts catalans renuncien a sou i oportunitats quan tornen a Catalunya)

I, sobretot, no ho oblidem, és injust que a Catalunya paguem més impostos que a la resta de l'estat, cornuts i pagar el beure: actualment (espoli fiscal) ja paguem molt més del que rebem (40% vs. 30% del PIB), i ara no només rebrem menys, sinó que a sobre pagarem molt més.

P.D. Si el que es vol és perpetuar l'espoli, expulsar a gent qualificada i aprovar mesures demagògiques, doncs enhorabona, anem bé

P.D. Sacrificis, d'acord: que pleguin els que ens han portat a aquesta situació, els que ens han enfonsat no poden ser els mateixos que ho solucionin

Quins impostos?

Salvador Garcia — Fri, 21 May 2010 11:13:19 +0200

La complicadíssima situació actual està obligant (i obligarà) al govern espanyol a pujar impostos. Sóc dels que estan a favor d'un estat petit i eficient, amb pocs impostos... però alguns impostos hem de tenir.

Quins impostos cal pujar? L'ideal seria no pujar cap i tendir a baixar-los, ja que paguem moooooooolts impostos. És un tema de percepció, paguem molt més del que rebem: els catalans paguem el 40% del PIB en impostos i, després de l'espoli fiscal (10% del PIB), ens retornen el 30% del PIB en despesa i inversions públiques, impostos de país socialdemòcrata i serveis de país liberal. I pitjor, tenim la percepció que malbaraten diners públics, com els Plans E i altres Zapaterades desastroses. És a dir, és justa la percepció de que paguem massa impostos, o de que abans de pagar més impostos cal millorar com aquests recursos es gasten.

Dit això, si calgués pujar els impostos, quins pujaria? Sense tenir en compte criteris d'eficiència (que fa que malauradament els impostos més justos siguin els que tenen menys capacitat recaptatòria), jo em basaria en els següents principis:
Igualtat d'oportunitats
Gravar el "tenir"
No gravar el "produir"
Per això estic a favor de pujar/recuperar els impostos de successions, patrimoni i capital, i de no pujar (i algun dia baixar) els impostos de la renda i de societats (i potser compensar una baixada en societats a canvi d'una pujada en el de dividends). I, això sí, mantenint sempre la progressivitat, i per exemple no pujar l'IVA (una mesura extremadament injusta i regressiva), i també fer totes les bonificacions i exempcions que calguin en successions, patrimoni i capital per no perjudicar les rendes baixes i mitjanes, per exemple posant mínim exempts.

No hem de penalitzar el fruit del nostre treball, hem d'afavorir que la gent treballi i produeixi. I sobre la riquesa acumulada i els seus rendiments, això sí, pagar impostos. I si et regalen res (successions), igualtat d'oportunitats, que tributi. O dit d'una altra forma, qui ha de pagar més impostos, el que treballa o el que rep un regal (tot i que sigui un regal "just", ja que és el que els pares deixen als fills)? I qui ha de pagar més, el que ingressa per treballar o el que ingressa per no fer res (tot i que el qut tingui sigui fruit d'un treball anterior)?

Això va contra l'eficiència, ja que els impostos "més justos" (o "menys injustos") són els que tenen menys capacitat recaptatòria. I per això tenim un IVA tan alt, i per això es paguen molts més impostos per treballar que per rendiment de capital.

Doncs això, menys IRPF, societats i IVA, i més capital, successions i patrimoni. Ah, i sobretot, combatre el frau fiscal (tercer punt del Manifest Comunista (abolició del dret d'herència), però també amb un concepte que per mi és fonamental (i per mi molt liberal, o de com entenc jo el liberalisme): igualtat d'oportunitats.

I l'euro?

Salvador Garcia — Tue, 18 May 2010 09:55:49 +0200

Amb tot el que està passant, una pregunta que té tot el sentit: què passarà amb l'euro? Doncs no pinta gaire bé.

Al respecte un article del professor Niall Ferguson aparegut a Newsweek "The End of the Euro" que conclou així:

Europe now faces a much bigger decision than whether to bail out Greece. The real choice is between becoming a fully fledged United States of Europe, or remaining little more than a modern-day Holy Roman Empire, a gimcrack hodgepodge of "variable geometry" that will sooner or later fall apart.

És a dir, que o bé Europa tendeix cap a una veritable unió fiscal, o tard o d'hora l'euro s'acabarà. De fet algunes propostes que es van fer fa unes setmanes i que segur que tornaran amb força, com que els estats han d'enviar els seus pressupostos a Europa abans de ser aprovats, van en aquesta direcció: unió de veritat, evitar que cap estat vagi cap el desastre i arrossegui tota la Unió Europea.

Sobre que l'euro acabi desapareixent també en parla en aquest article de Bloomberg "Euro Breakup Talk Increases as Germany Loses Proxy", on s'explica que l'euro va servir per disciplinar els estats en el moment d'inici, pensant que mantindrien aquesta disciplina a futur (i sense eines per evitar que cap estat es desmadrés), i de fet l'euro era i és sobretot un instrument polític per unir Europa.

What was conceived as a club for Europe’s strongest economies was expanded for political reasons, leaving the currency union with minimal powers to police deficit spending and no safety net for dealing with countries, like Greece, that veer toward default.

“There was no discussion of that at all, of a crisis mechanism,” said Niels Thygesen, a retired Copenhagen University economics professor who served on the 1989 group led by European Commission President Jacques Delors that mapped out the path to the euro. “It was believed that if countries adhered more or less to prudent budgetary policies, that would not or could not happen.”

I sobre la capacitat de disciplinar els estats, el mateix article explica:

Spain, France and Germany have scoffed at a May 12 EU Commission proposal for more coordination of taxing and spending plans before they are voted on by national parliaments. The commission also urged more “expeditious” enforcement of the deficit rules, without calling for tougher fines on violators.

“The old idea that you discuss with peers your budgetary plans before they’re announced is very difficult to implement,” said Jean Pisani-Ferry, a Maastricht-era EU economic adviser who now runs the Bruegel research institute in Brussels. “It runs up against the politics.”

I més. Una altra veu respectada que també pensa que això de l'euro té risc que desaparegui és Paul Volcker (antic President d ela Reserva Federal Americana). I entre altres diu:

“The essential element of discipline in economic policy and in fiscal policy that was hoped for” has “so far not been rewarded in some countries.”

És a dir, situació prenyada: la solució passa per evitar dèficits descontrolats a futur, però sense instruments clars de com fer-ho.

Què passarà? Ni idea, òbviament, però mantinc la hipòtesi que vaig fer el 5 de maig ("L'euro, Grècia i Alemanya")

Una hipòtesi, que potser avui és una bestiesa, però temps al temps: fa uns mesos s'especulava que es podria fer fora a Espanya (i a altres PIIGS) de l'euro. Potser acaba passant a l'inrevés: que Alemanya decideixi que el millor és marxar ella, és a dir, tornar al marc. Una bestiesa? Segurament, però no oblidem que Alemanya ajuda a Grècia amb condicions molt severes, per convenciment, per pressió popular, i perquè té restriccions sobre com pot ajudar a altres països, i el Tribunal Constitucional alemany s'haurà de pronunciar sobre els ajuts que es donin a Grècia. I que ara és Grècia, demà qui sigui... i que Alemanya potser conclou que tot plegat no li surt a compte (tot i que la sortida de l'euro provocaria grans pèrdues a Alemanya, ja que sense Alemanya l'euro es depreciaria, i Alemanya té i tindrà molts deutors en euros).

És a dir, que Alemanya arribarà a la conclusió que això de l'euro no li surt a compte i que el més fàcil, més que fer fora a tots els PIIGS, és més fàcil que marxi ella. Una bestiesa? Segurament, però menys bestiesa que fa 10 dies, quan ho vaig escriure i quan Alemanya només havia ajudat a Grècia.

En fi, més els propers dies, segur.

Treballar: més potser, millor segur

Salvador Garcia — Mon, 17 May 2010 09:26:47 +0200

Via Economix, comparació de les hores treballades per any a tot el món.

A Espanya es treballa menys hores que a la mitjana de l'OCDE, però més que a altres veïns que estan molt millor que nosaltres. No es tracta de treballar més hores (que també), sinó de treballar millor, més productives, més racional, començant pels propis horaris laborals. I sobretot, des de l'administració pública no posar traves al treball.

I com a exemple de que treballar més no és (només) la solució, compara Grècia i Alemanya: Grècia, quasi rècord mundial d'hores treballades, Alemanya a la cua. Productivitat, canvi en el model productiu, eficiència, absentisme...

Money talks: Alemanya i els Estats Units manen

Salvador Garcia — Thu, 13 May 2010 07:30:19 +0200

"Qui paga mana" diem els catalans, "money talks" els americans, no sé com es diu en alemany.

ZP fa el que fa perquè l'obliga Alemanya i després de la trucada d'Obama.

Té dret a imposar aquestes mesures Alemanya? Fixeu-vos quina és l'aportació d'Alemanya al pla de rescat de l'euro (Grècia, Espanya i altres PIIGS), via blog de Paul Kedrosky (mira el gràfic adjunt).

I els Estats Units? Doncs també col·laboren, via Fons Monetari Internacional: aquest any els Estats Units van aprovar contribuir 100.000$ milions al FMI, que serveix en part per pagar aquest fons de rescat europeu.

Vaja, que Alemanya i els Estats Units s'hi juguen molt. I per tant poden imposar condicions, i els que reben les ajudes poden decidir acceptar o no les ajudes. Ah, i el problema i el culpable no són qui imposen les condicions, sinó els que ens han portat fins aquí.

P.D. Aquí tothom imposa condicions menys els catalans, que any rere any contribuim a la salvació d'Espanya via espoli fiscal...

Corrupció i crisi (i algunes notes sobre cap a on anem - o no)

Salvador Garcia — Tue, 11 May 2010 07:41:52 +0200

Via el sempre interessant blog de Felix Salmon, un gràfic interessant que relaciona la corrupció i el tipus d'interès que han de pagar els estats europeus pel seu deute (tipus d'interès pre-anunci de la mega-ajuda europea).

No es paga més (només) per ser corrupte, sinó perquè ser corrupte et porta una pràctiques econòmiques insostenibles i també perquè es té menys credibilitat quan es diu que vols redreçar la situació (transparència!).

A qui deixaries diners, a una persona o empresa corrupta o a una que no ho és? A un que té credibilitat en complir el que diu o a un que acostuma a mentir? A llarg termini, quina empresa anirà millor, una que enganya o una que no? Si Zapatero et diu "no pateixis", què és el primer que penses?

Doncs això, més corrupció = més cost del deute. I de forma similar, menys credibilitat = més cost del deute. O relacionat amb la transparència, credibilitat i honestedat, una reflexió del sempre genial Salvador Cardús, "Dir la veritat al poble" (i als inversors i a tothom). Sobreendeutament, dèficit... d'acord. Però, sobretot, credibilitat.

P.D. Això del mega-ajut europeu és brutal, encara ho estic paint. Entre moltes reflexions, l'article de Wolfgang Münchau publicat al Financial Times: "The eurozone must take responsibility or it will split".

I have heard the suggestion that this may be part of a German game plan to forge a small “core Europe” with Germany at the centre. I am not so sure but whether by design or accident, it would do lasting damage.

I still hope that EU leaders choose integration over division, but what they are saying is not consistent with what I am hoping for. “Whatever it takes” sounds good. But I fear it is a lie.

(La música de fons no està massa lluny de "L'euro, Grècia i Alemanya"...)

Grècia, Espanya i el "lio" que ve

Salvador Garcia — Wed, 28 Apr 2010 07:22:32 +0200

Segueixo amb molta preocupació el que està passant a Grècia i les implicacions que això pot tenir en d'altres estats d'Europa, especialment a Espanya. S&P ha retallat el ràting de Grècia i el considera "bo escombreria", i també ha baixat la qualificació de Portugal. Grècia necessita ajuda financera urgent però Alemanya amb bon criteri diu que, abans d'ajudar-la, Grècia s'ha de comprometre a corregir la seva situació financera, vaja, que s'ha de comprometre a fer els deures per poder retornar els diners (i by the way també que deixi de mentir sobre les seves finances). Si fa suspensió de pagaments, encara que sigui pactada, tindria un efecte descomunal. Però no se'n pot sortir gratis, seria un mal exemple per altres països i pels ciutadans: "endeuta't el que vulguis, gasta el que vulguis, viu per sobre de les teves possibilitats, no diguis la veritat sobre la teva situació financera, i si un dia tens problemes... no passa res, algú pagarà la factura". Els alemanys, per sort, diuen que per aquí no passen.

Efecte contagi, Grècia afecta a Portugal, que en 3 setmanes ha de refinançar ~5.000€ milions. Li han baixat el rating i haurà de pagar un preu bastant elevat pel seu deute... això si el tema Grècia no empitjora i afecta encara més a Portugal. Flight to quality, els inversors tendiran a invertir en estats més segurs, abandonant els estats que tenen més risc. I especuladors apostant contra Grècia i Portugal.

I Espanya? Espanya no és Grècia, cert. Els problemes de Grècia són molt més greus, però Espanya és molt més gran. És a dir, Europa potser pot "aguantar" una Grècia amb molts problemes, però no una Espanya amb problemes, tot i que en tingui menys que Grècia. Els efectes ja s'estan notant, entre la situació financera espanyola i el "mirall grec", Espanya té un diferencial de 110 punts (1,1%) respecte el deute alemany, i Espanya ha de refinançar 225.000€ milions aquest 2010 (30.000€ milions el juliol). Venen mesos moguts. Schroders explica que els problemes són Grècia i Portugal i, en menor mesura, Espanya. Però això, després de Grècia i Portugal, ve...

Espanya no és Grècia, però s'hauria de començar a plantejar un pla dràstic de reducció de despesa pública i de disminució del dèficit públic amb el compromís de retornar al límit del 3% del PIB. I reformes estructurals de veritat. I enviar un missatge clar als mercats financers, amb el repte de credibilitat internacional per explicar que aquest pla va seriosament (que no preguntin als catalans, que els direm la veritat i que el govern espanyol (quasi) sempre enganya).

Vaja, venen setmanes interessants i mogudes (un dia clau és el 19 de maig, quan Grècia ha de refinançar 8.500€ milions; les properes setmanes, els propers dies, seran clau, tot i que hi ha qui diu que potser per Grècia ja és massa tard).

Ah, i què podem fer? Una cosa sobretot: el que depèn de nosaltres, que és pencar, i molt. Treball, treballar.

P.D. Suposo que aniré escrivint d'aquest tema, escrits curts. Estic preocupat

P.D. Aquest tema ens afecta a tots. Cal que l'economia es recuperi i per això cal estabilitat financera a Espanya i a Europa. I si Espanya ha de pagar més pel seu deute, això vol dir diners que no es poden dedicar a altres coses. I si Espanya té problemes, els tindrem tots els seus ciutadans

P.D. El problema d'Espanya no és Grècia, però Grècia no ajuda. El problema d'Espanya és l'excés d'endeutament del sector privat (tema que em preocupa molt), els dèficits públics i el deute públic creixent, la incapacitat de fer reformes estructurals, els 4 milions d'aturats... i en resum la seva capacitat de recuperar-se de la crisi i, sobretot, de com ho farà. Més en futurs escrits

P.D. Millor sense Espanya, no?

6 de febrer: Dia de l'Espoli

Salvador Garcia — Sat, 17 Apr 2010 13:45:04 +0200

A Catalunya paguem massa impostos i aviat en pagarem més. Massa, sobretot comparat amb el que rebem a canvi. Hi ha qui diu que en paguem pocs comparats amb altres estats europeus, com els països nòrdics, però aquesta comparació té trampa: hem de comparar què paguem i què rebem, i la diferència deprimeix. I la raó no és només la ineficiència del nostre sector públic, és sobretot a causa de l’espoli fiscal.

Com explica el Professor Ros Hombravella a Catalunya paguem impostos de país socialdemòcrata i rebem serveis de país liberal, o dit d’una altra forma, paguem en impostos el 40% del PIB i, i després de l’espoli del 10% cada any, només es reverteix a la societat catalana el 30%. I ara, amb l’increment de l’IVA, pitjor: pujar l’IVA no és només injust amb els més desfavorits, ja que és un impost molt regressiu, sinó que l’increment d’ingressos per l’estat servirà... per augmentar el dèficit fiscal. Sempre ha estat així, per què ara hauria de ser diferent?

Paguem massa impostos. De fet de mitjana a l’Estat espanyol es treballa 129 dies, fins el 9 de maig, només per pagar impostos. Per això el 9 de maig es coneix com el Dia de l’Alliberament Fiscal a l’Estat espanyol, és a dir, el dia a partir del qual el que guanyem treballant és per nosaltres. Però mentre que a la resta de l’estat aquests impostos que es paguen els ciutadans els acaben recuperant (en alguns llocs, amb escreix) a Catalunya paguem uns impostos que no ens retornen. Així els catalans, apart de treballar fins el 9 de maig només per pagar impostos, treballem de franc per Espanya fins el 6 de febrer, 37 dies de l’any, per contribuir a l’espoli fiscal, per pagar uns impostos que no ens retornaran ni a nosaltres ni als nostres. Si fóssim independents podríem dedicar aquests 37 dies a pagar els mateixos impostos per tenir millors serveis públics, a no pagar impostos i augmentar la nostra renda disponible... o a fer vacances i quedar-nos igual que ara, això sí, amb un mes més de vacances (tot i que a priori sona bé tenir un mes més de vacances jo ho descartaria: crec que per sortir de la crisi justament el que hem de fer és treballar més i millor).

Fins el 6 de febrer treballant per Espanya... I posats a celebrar derrotes (o a recordar derrotes pensant en la gran victòria), per què no fixem el 6 de febrer com el Dia de l’Espoli? Ens podríem inspirar en el Tea Party americà i fer accions reivindicatives. El Tea Party va ser un moviment de protesta a Boston contra el govern britànic el 1773 pels impostos que havien posat sobre el te i aquesta acció va ser un element clau en la revolució americana. Una guspira, entre altres, que nosaltres també podríem fer.

6 de febrer, Dia de l’Espoli: no estic entre els creatius, que algú proposi què fer. Jo m’apunto.

"Una nova generació d'empresaris vol fer sentir la seva veu"

Salvador Garcia — Thu, 08 Apr 2010 09:27:40 +0200

Jordi Plana, economista i impulsor de la plataforma Implica't, creu que "el país aniria millor" amb nous empresaris en els organismes que representen l'empresariat català.

Sens dubte, nous temps, nova gent, relleu generacional a entitats de la societat civil. Primera estació: Cambra de Comerç.

Més informació a http://implicat.org. I, sobretot, implica't!

El sou del President de la Generalitat

Salvador Garcia — Fri, 26 Mar 2010 10:11:44 +0100

El sou dels polítics es presta a mooooolta demagògia, inclòs entre els propis polítics. Recordo ara fa un any o dos que no sé perquè estava a casa al migdia i vaig veure una estona el programa de l'Albert Om. Parlaven del sous dels polítics, i hi havia el Felip Puig, la Montserrat Nebrera i un parell de polítics més que no recordo. La Montserrat Nebrera explicava com ella havia perdut sou dedicant-se a la política, la diputada d'Iniciativa donava a entendre que el sou no era per tirar cohets... i Felip Puig deia que el sou era molt correcte, i que en cap cas s'hauria de pujar en un entorn de crisi econòmica. No s'ho creia ni ell, però va quedar de conya davant de tothom. Uns mesos després vam descobrir que Felip Puig tenia un sobresou a través d'una empresa de consultoria (91.000€ l'any 2008), que el propi Duran Lleida qüestionava. Més enllà de cert conflicte d'interessos de ser ex-conseller d'Obres Públiques, polític actiu i dedicar-se a l'assessorament urbanístic, el cert és que Felip Puig no pensa que els polítics estan ben pagats, o que almenys ell està ben pagat.

Artur Mas diu una cosa similar a Felip Puig: que el sou del President de la Generalitat hauria de ser més alt però que ell se'l baixarà. Demagògia, again. Recomano un article del professor Antonio Cabrales al respecte: "¿Bajar el sueldo de los políticos? No, subirlos y que rindan cuentas", o una proposta de Reagrupament de pur sentit comú: que els polítics tinguin el mateix sou que abans de dedicar-se a la política, de forma que ningú guanyi ni perdi per fer política, i que els sous s'ajustin a la vàlua de la gent.

Doncs això, sense demagògia.