S’entrà així en una següent fase en la què, amb la crisi i el dèficit com a pretext, les polítiques aplicades en el conjunt de la Unió Europea han buscat retallar els drets socials, infligir una derrota històrica als treballadors i reforçar els mecanismes de dominació de classe. Per als poders econòmics les regulacions socials que encara hi ha al vell continent són un fre per a la competitivitat internacional de l’economia europea i un molest pes a l’esquena del qual es volen desempallegar. Les mesures del govern Zapatero des de maig de 2010 i les retallades del govern de Mas, el “govern dels millors” (amb les tisores), s’inscriuen plenament en aquesta dinàmica general.

Arribarem al tercer aniversari de la crisi amb una sensació ambivalent. D’una banda, tenim la cruel constatació de la magnitud de la tragèdia i dels greus efectes socials d’un daltabaix econòmic que, lluny d’haver quedat enrere, amenaça amb agreujar-se amb l’acceleració de les turbulències financeres internacionals, en un context on les classes dominants manifesten una virulenta determinació de fer-nos pagar a tots el cost de la seva crisi. De l’altra banda, però, arribem a aquest punt amb l’encoratjadora evidència de que, finalment, la revolta social contra un estat de coses intolerable ha començat.

Efectivament, si el moviment del 15M ha transmès algun missatge, aquest és el de l’esperança, davant el desànim i el pessimisme, en la capacitat col·lectiva de canviar les coses i de poder ser subjectes actius, i no mers objectes passius de les necessitats del capital i la seva lògica del benefici i la competència. La indignació és, precisament, com senyalava Daniel Bensaïd, “el contrari de l’hàbit i la resignació”.

L’esperança que el moviment ha portat a aquells que volen “canviar el món de base” és directament proporcional a la inquietud que ha generat als grups dominants de la societat, abruptament interpel·lats per a un nou actor que desafia el seu monopoli sobre els assumptes col·lectius i la vida pública i qüestiona les definicions oficials de la crisi, que en presenten una visió unilateral i interessada.

El 15M i la política dominant representen dues lògiques diferents, irreconciliables. D’una banda, l’aspiració a la justícia social i una democràcia real en el sentit més ampli del terme, és a dir, a la capacitat de decidir sobre el propi destí. De l’altra, els dictats dels interessos empresarials i l’imperi del benefici privat. Ambdues marquen dues fulles de ruta antagòniques per a la nostra societat. El nostre futur serà molt diferent en funció de quina prevalgui.

En els seus tres mesos d’existència, el moviment ha comportat un fort procés de politització de la societat, de reinterès per als assumptes col·lectius i de reocupació social d’un espai públic usurpat quotidianament pels interessos privats. Ha significat un aprenentatge col·lectiu de l’exercici de la democràcia i l’autoorganització. Ens ha ensenyat a començar a “aprendre a desaprendre” per a desfer-nos de les idees hegemòniques sobre la realitat i ha contribuït a difondre un “sentit comú alternatiu”.

La marea d’indignació mobilitzada no ha assolit encara prou força per aturar les polítiques en marxa, si bé ha aconseguit algunes victòries concretes, tot i defensives, importants com la paràlisi de molts desnonaments i el debilitament de l’aplicació de les ordenances del civisme.

Tot plegat, no és pas un mal balanç per a un moviment que, agradi o no, està tot just començant a demostrar del què és capaç.

*Article de Josep Maria Antentas i Esther Vivas publicat a Público (ed. Catalunya), 03/09/2011.