http://blogs.jornal.cat// http://www.jornal.cathttp://www.jornal.cat/img/contingut/logo.png Tue, 31 Aug 2010 10:00:45 +0200 ca http://blogs.jornal.cat/esther-vivas/bloc/que-mengem http://blogs.jornal.cat/esther-vivas/bloc/que-mengem Tue, 31 Aug 2010 10:00:45 +0200 http://blogs.jornal.cat/esther-vivas/bloc/que-mengem
L’ús de colorants, edulcorants, emulsionants y saboritzants són una pràctica habitual a l’hora de processar els aliments que consumim. Als Estats Units, i a través de la ingesta de menjar, es calcula que cada ciutadà pren anualment 52 quilos d'additius, fet que genera creixents dosis d'intolerància i al·lèrgies als mateixos. L'ingredient artificial que més problemes genera és la sacarina, el més estès de tots, junt amb la cola i la cafeïna.

Segons una investigació realitzada a la Universitat de Southampton, el 2007, per encàrrec de l'Agència d'Estàndards Alimentaris del Regne Unit, la barreja de colorants artificials alimentaris amb el benzoat de sodi, un conservant utilitzat en gelats i rebosteria, produiria un augment de la hiperactivitat en infants. Com assenyalava el professor Ruperto Bermejo, expert en colorants alimentaris de la Universitat de Jaén, la solució passa per substituir els colorants artificials per d’altres de naturals, però "per a la indústria, el cost dels colorants naturals és molt més elevat que el dels sintètics". Una vegada més els interessos econòmics prevalen per sobre les necessitats i el benestar de les persones.

I és que unes poques empreses monopolitzen cada un dels trams de la cadena agroalimentària, des de les llavors, passant pels fertilitzants fins a la distribució dels aliments. La distància entre el pagès i el consumidor s’ha anat allargant en els darrers anys, amb la conseqüent pèrdua d’autonomia per part del productor i la creixent mercantilització del menjar. Unes poques empreses acaben determinant allò que mengem: què, com, quan i on s’elaboren els aliments i quin preu es paga pels mateixos tant en l’origen, al pagès, com en destí, al supermercat.

El dret a decidir en les polítiques agrícoles i alimentàries no està avui garantit. Cal reivindicar el dret dels pobles a la sobirania alimentària, l’accés de la pagesia a l’aigua, la terra i les llavors, a poder escollir aliments lliures de transgènics. Només així la nostra seguretat alimentària serà una realitat.

*Esther Vivas és coautora de Del campo al plato (Icaria ed., 2009).
***Article publicat a El Punt, 09/08/2010.


]]> http://blogs.jornal.cat/esther-vivas/bloc/la-sobirania-alimentaria-es-una-alternativa-real http://blogs.jornal.cat/esther-vivas/bloc/la-sobirania-alimentaria-es-una-alternativa-real Wed, 28 Jul 2010 17:37:54 +0200 http://blogs.jornal.cat/esther-vivas/bloc/la-sobirania-alimentaria-es-una-alternativa-real
Esther Vivas és membre del Centre d’Estudis sobre Movimiments Socials de la Universitat Pompeu Fabra i membre de la Xarxa de Consum Solidari. Josep M. Antentas és professor de sociologia de la UAB. Tots dos són autors de diverses publicacions sobre sobirania alimentària, cadenes de distribució i deute extern. Han escrit plegats Resistencias globales. De Seattle a la crisis de Wall Street. La setmana passada van participar al III Campus per la Pau, en una taula rodona sobre sobirania alimentària.

Avui dia, podem parlar d’una crisi alimentària mundial?
E.V.: Sí, però en part, és una crisi silenciada. Estem en una crisi del sistema capitalista que té varies facetes, econòmica, financera, climàtica, ecològica i també alimentària. Avui al món, una de cada sis persones, més de mil milions de persones, passen gana, malgrat que mai en la història s’havien produït tants aliments com ara. La producció d’aliments des dels anys 60 s’ha multiplicat per tres, mentre que la població mundial s’ha duplicat. Per tant, d’aliments n’hi ha, però no tothom hi pot accedir i això genera una crisi alimentària muda. L’any 2007-08 hi va haver una pujada molt important dels preus, que va aguditzar aquesta crisi i va fer que els aliments es convertissin en inaccessibles per a àmplies capes de la població.

Què va motivar aquest augment dels preus dels aliments?
E.V.: Hi va haver una gran inversió en agrocombustibles. El fet d’invertir en la producció de cereals per a combustible verd o alternatiu va entrar en competència amb els cereals per a l’alimentació. Evidentment, qui va sortir guanyant va ser l’empresa privada. També hi va haver una creixent inversió especulativa en matèries primeres que va ser un altre dels factors que va generar l’augment dels preus.

Com afecta aquesta crisi al Nord?
E.V.: Al Nord no va tenir efectes comparables als del Sud. Aquí, destinem un 20% dels nostres ingressos a l’alimentació, i al Sud entre un 60 i un 80%. Per tant, si el preu dels cereals es duplica, al Sud, hi haurà gent que no podrà menjar. El que sí cal assenyalar és que a casa nostra, aquestes polítiques agrícoles i agroalimentàries tenen efectes com la desaparició de la pagesia i de models tradicionals d’alimentació productius.

Com és que en un planeta que és capaç de produir aliments per tothom hi ha gent que passa gana?
E.V.: Bàsicament perquè l’accés a la producció dels aliments, a la terra, les llavors, l’aigua… ha estat cada cop més privatitzat i posat en menys mans. Hi ha hagut una usurpació del dret a produir, distribuir i consumir aliments. La cadena que vincula el productor amb el consumidor s’ha anat allargant cada cop més i cada tram de la cadena és monopolitzat per unes poques multinacionals, que acaben imposant els seus interessos privats per damunt de les necessitats alimentàries de les persones. I en aquest context d’allargament de la cadena, el pagès i la pagesa han perdut autonomia.

L’agricultura ecològica tradicional podria alimentar el món?
E.V.: Molt sovint, des dels estaments oficials es diu que no i que cal una nova revolució verda, més agricultura intensiva, transgènica … però s’ha demostrat que el model d’agricultura industrialitzat, intensiu i deslocalitzat genera fam al món i és el que ens ha dut a l’actual crisi alimentària. Hi ha diferents estudis, de la Universitat de Michigan, de Miguel Altieri, o Eduardo Sevilla Guzmán, per exemple, que posen de manifest que l’agricultura orgànica, ecològica, pot ser igual o més productiva que la industrialitzada.
I també hi va haver un informe d’un panell internacional, l’ IAASTD, en el qual hi participava el Banc Mundial i diferents organismes de les Nacions Unides, experts internacionals i representants d’organitzacions socials que va arribar a la conclusió que l’agricultura ecològica garantia la seguretat alimentària molt més que no pas l’agricultura transgènica, i que demostrava que podia ser igual de productiva. Aquest informe, però, va tenir molt poca difusió. La sobirania alimentària és una alternativa real, i el que falta és voluntat politica per tal d’implementar aquestes propostes.

Quina és la situació de l’estat espanyol en la producció de transgènics?
E.V.: És capdavanter en la producció de transgènics a Europa. Hi ha varietats de blat de moro que han estat prohibides en altres països europeus, on hi ha moratòria sobre els seus cultius, que aquí sí s’estan produint. Catalunya i Aragó son les regions europees on es produeixen més transgènics. Hi ha diferents investigacions, per exemple una de la Plataforma Transgènics Fora, que posen de manifest que la coexistència entre producció transgènica i producció convencional ecològica és impossible, i que hi ha contaminació a través de la polinització. Per tant, el que calen són polítiques clares en relació als transgènics. L’any passat, Som lo que sembrem va recollir més de 100.000 firmes per demanar una Inicitiva Lesgislativa Popular exigint una moratòria del cultiu de transgènics, i quan va arribar al Parlament de Catalunya, el 2 de juliol, el Parlament ho va vetar. Mesos després, es va saber que els informes que havien assessorat els parlamentaris havien estat elaborats bàsicament per la indústria agroalimentària.

Per què sorgeix el concepte de Sobirania Alimentària en resposta al de Seguretat Alimentària?
E.V.: El concepte de Seguretat alimentària vol dir que tothom pugui menjar, i els seus principis són molt lloables. El problema és que el concepte ha estat instrumentalitzat per empreses privades i institucions internacionals que l’utilitzen per justificar l’exportació dels excedents de productes agrícoles totalment subvencionats per Europa i els Estats Units, als països del Sud. Gràcies a les subvencions, allà poden vendre aquests productes per sota del seu preu de cost, generant competència deslleial amb la producció autòctona. Això el que ha fet és generar més inseguretat alimentària, perquè ha acabat amb models agrícoles tradicionals d’aquests països. La sobirania alimentària inclou el concepte de seguretat alimentària, però va més enllà, perquè implica recuperar el control de les polítiques agràries i alimentàries.

Quan els aliments passen a convertir-se en una mercaderia més?
J.M.A.: La lògica del sistema capitalista és la producció de mercaderies, i el sistema ha anat penetrant en diversos àmbits de la societat, entre ells, el de la producció de l’alimentació. En termes històrics, hi ha hagut una progressiva substitució de l’agricultura tradicional per l’agricultura capitalista i aquesta evolució ha arribat a la seva màxima expressió i acceleració en les últimes dècades, en el marc de la globalització i de les polítiques neoliberals. Progressivament, el model alimentari ha passat a estar dominat per empreses capitalistes que tenen el control dels diversos trams de la cadena i hi ha hagut una despossessió del control del procés de fabricació dels aliments per part dels camperols. Això fa que al final la producció de l’alimentació estigui lligada a una lògica mercantil: es produeix i distribueix de la manera que dóna més benefici.

Es pot garantir el dret a l’alimentació?
J.M.A.: Les empreses agroalimentàries han acabat adquirint un pes molt important en la nostra societat, i tenen poder per influir en les polítiques públiques. Avui dia, les polítiques que fan els estats obeeixen als interessos del sector. Per aconseguir polítiques que canviïn les coses cal la mobilització i l’organització de la gent per forçar el poder polític a actuar en aquest sentit. Cal un canvi de paradigma del model agroalimentari, en el qual el centre siguin les necessitats alimentàries de les persones i el respecte al medi ambient, i no les necessitats econòmiques de les empreses del sector.

Quines són les alternatives al model actual?
J.M.A.: Des de fa anys, la proposta que ve a expressar aquesta necessitat de canvi és la de la sobirania alimentària, que ve defensada pel moviment camperol Via Campesina. D’una banda, cal l’acció col·lectiva per fer front a les polítiques actuals i per intentar impedir que s’apliquin. Per exemple, quan hi ha acords en el marc de l’OMC o es signa un acord de lliure comerç entre estats cal mobilitzar-se perquè no tirin endavant. D’altra banda, també és útil intentar començar a impulsar petites iniciatives alternatives pràctiques. Per exemple les cooperatives de consum. Sempre tindran el límit que arriben a poca gent, però es tracta d’anar-les enfortint. A Catalunya, l’any 2000 només hi havia 10 cooperatives de consum i ara n’hi ha 130. Es tracta de generalitzar aquestes experiències, però també sent conscient que no n’hi ha prou només amb això.

*Entrevista realitzada per Yolanda Sànchez de la Coordinadora d’ONG Solidàries de Girona.
]]> http://blogs.jornal.cat/esther-vivas/bloc/per-cada-lloc-de-treball-que-crea-un-supermercat-sen-destrueix-un-i-mig http://blogs.jornal.cat/esther-vivas/bloc/per-cada-lloc-de-treball-que-crea-un-supermercat-sen-destrueix-un-i-mig Thu, 15 Jul 2010 18:03:06 +0200 http://blogs.jornal.cat/esther-vivas/bloc/per-cada-lloc-de-treball-que-crea-un-supermercat-sen-destrueix-un-i-mig
Esther Vivas (Sabadell, 1975) és activista i autora de diversos llibres i publicacions sobre moviments socials i consum responsable. Ha participat activament en el moviment antiglobalització i antiguerra a Barcelona, així com en diferents edicions del Fòrum Social Mundial, el Fòrum Social Europeu i el Fòrum Social Català. Actualment estudia temes de sobirania alimentària i comerç just.

Hem aprofitat la seua presència a les I Jornades d’Agrobiologia a Ulldecona, celebrades el passat octubre, per entrevistar-la.
Has vingut a les Terres de l’Ebre a parlar sobre Crisi i Sobirania Alimentària. Podries explicar una mica estos conceptes?
La sobirania alimentària es planteja com una alternativa a la crisi alimentària actual. Avui malgrat que es produeixen més aliments que mai en la història… una de cada sis persones al món passa gana. Com s’explica? Doncs perquè si no tens diners per pagar el preu d’aquests aliments no menges. Les polítiques neoliberals que s’han vingut aplicant en els darrers trenta anys (deute extern, liberalització comercial a ultrança, privatització dels serveis públics, etc.) han condemnat als països del Sud a una espiral de dominació i de pobresa. A casa nostra s’ha portat a terme una creixent privatització dels serveis públics, especulació amb el territori, deslocalització empresarial i desaparició de la pagesia local i familiar. Avui poc més de l’1% de la població activa a Catalunya és pagesa i la seva renta disminueix any rere any, situant-se en un 55% de la renta general.

És en aquest context on es planteja recuperar la nostra sobirania alimentària: el dret a decidir d’on ve i com s’ha produït allò que mengem; a controlar les polítiques de producció agrícola; a poder menjar aliments lliure de transgènics, cultivats localment, donant suport a una pagesia de proximitat que tingui accés a la terra, a l’aigua, a les llavors.

Una de les pràctiques que defenses és l’agricultura ecològica. Podries explicar-nos en què consistix? ¿Què li diries a un pagès ampostí que mai s’ha plantejat de cultivar d’esta manera -o que sí ho ha fet i no ho ha vist molt clar per motius pràctics o econòmics- per animar-lo a esta postura?
Quan parlem de producció agrícola alternativa fem servir el concepte d’agroecologia que implica apostar per una agricultura respectuosa amb al territori, amb la pagesia familiar i el medi ambient. Es tracta d’una aproximació social i ecològica.

Per animar a la gent a produir ecològic, cal assenyalar cap a on ens ha portat el model dominant d’agricultura intensiva, industrial, petrodependent, deslocalitzada… ens ha conduït a una crisi alimentària i del món pagès sense precedents. Cal, doncs, una alternativa que passa per una producció agroecològica i per una distribució i comercialització de proximitat, establint relacions directes entre els productors i els consumidors, a través de grups i cooperatives de consum, mercats de venda directa, etc. I cal dir que aquests models alternatius i auto-gestionats cada cop tenen més demanda i bona acollida. De fet, avui en dia es pot dir que la demanda de producció agroecològica supera l’oferta!

Una polèmica que ha aparegut a Amposta darrerament és la possible instal·lació d’un hipermercat Carrefour. Des de l’Ajuntament i el grup promotor es justifica esta implantació dient que aportarà llocs de treball i riquesa al poble en un context de crisi econòmica i atur; des d’altres sectors, però, es considera que això perjudicarà el petit comerç de la ciutat i els agricultors locals, ja de per si prou malmesos. Com a persona que ha estudiat este tipus de relacions i que pot aportar dades al respecte, quina seria la teua opinió? Són este tipus de projectes una bona alternativa a l’atur i la crisi?
Varis estudis demostren que el model de gran distribució (supermercats, hipermercats, cadenes de descompte) té un impacte molt negatiu en tots els actors que participen en la cadena de producció agroalimentaria (pagesia, treballadors, consumidors, etc.) així com en el medi ambient i en el comerç local.

Hem de tenir en compte que, segons varis informes, per cada lloc de treball que crea un supermercat se’n destrueixen un i mig, a la vegada que es tracta de treballs precaris amb jornades i horaris irregulars que generen serioses dificultats per conciliar la vida laboral amb la social i familiar.

Pel que fa al comerç local, en els darrers trenta anys, en la mesura que aquest model de gran distribució s’imposava en els nostres pobles i ciutats, el petit comerç tendia a desaparèixer. Si l’any 1998 existien a tot l’Estat 95 mil tendes, el 2004 tan sols en quedaven 25 mil. Amb el que això implica de pèrdua d’economies locals i de formes de relacions socials i veïnals.

*Entrevista realitzada per Oriol Fuster Cabrera.
]]> http://blogs.jornal.cat/esther-vivas/bloc/la-vaga-general-sha-demmarcar-en-una-estrategia-de-mobilitzacio-a-llarg-termini http://blogs.jornal.cat/esther-vivas/bloc/la-vaga-general-sha-demmarcar-en-una-estrategia-de-mobilitzacio-a-llarg-termini Fri, 25 Jun 2010 18:36:39 +0200 http://blogs.jornal.cat/esther-vivas/bloc/la-vaga-general-sha-demmarcar-en-una-estrategia-de-mobilitzacio-a-llarg-termini Entrevista a Esther Vivas a Terrassa Respon

Com veus les retallades d'en Zapatero?
Són un intent clar de transferir el cost de la crisi a les i els assalariats i anuncien l'entrada en una fase més dura de les mesures anti-crisis. Des de l'esclat de la crisi, malgrat la retòrica inicial, l'objectiu dels governs i de les institucions internacionals ha estat mantenir intacte l'actual model econòmic, fent només alguns canvis cosmètics útils des del punt de vista del propi funcionament del sistema. Les retallades socials de Zapatero mostren com la socialdemocràcia no té cap agenda pròpia de sortida a la crisi diferenciada de la dreta, més enllà de gestionar els interessos del gran capital.

I la postura dels sindicats?
Els grans sindicats practiquen una política de concertació que fomenta passivitat i resignació. Representen un tipus de sindicalisme molt institucionalitzat i burocratitzat, que no fomenta ni la participació interna, ni la mobilització social. La convocatòria de vaga del dia 8 és positiva, i indica un cert canvi d’actitud, però caldrà empènyer per baix per aconseguir arrencar una mobilització més sostinguda. Amb una protesta de tràmit, d’un sol dia, no n’hi ha prou per aturar les retallades socials ni la política actual.

Podem parlar de vaga general?
La vaga general és necessària. Però no es tracta de convocar una vaga d’un dia, de forma administrativa, i l’endemà seguir fent el de sempre. La vaga s’hauria d’emmarcar en una estratègia a llarg termini, amb l’objectiu de recuperar un sindicalisme combatiu, intentant fomentar la participació i difondre uns valors i una consciència anticapitalista.
Fins ara la resposta social a la crisi ha estat dèbil. Hi ha molt malestar d’una banda, però també hi ha desànim, temor i escepticisme sobre el fet que la lluita sigui útil per canviar les coses. Per això és molt important organitzar una resposta clara front a les retallades de Zapatero. Calen victòries concretes que mostrin la utilitat de l’acció col.lectiva.

Com definiries l'esquerra anticapitalista?
És aquella esquerra que vol canviar el món de base i que defensa una perspectiva de ruptura amb l’actual sistema econòmic, vinculant-ho amb la lluita contra la destrucció del medi ambient i contra qualsevol tipus d’opressió per raons de gènere, ètnia, nacionalitat o opció sexual. Entre tots i totes tenim el repte de construir una alternativa anticapitalista a Catalunya que avui està per fer i que només serà possible a partir de la confluència de gent i organitzacions diverses.

Personalment, com valores las consultes sobre la independència de Catalunya?
Són una resposta al fracàs de la reforma estatutària i al model d’Estat sorgit de la Constitució de 1978. Desafien el marc legal constitucional, que nega el dret a l’autodeterminació, i des d’aquest punt de vista la seva celebració és positiva. Al mateix temps el problema de les consultes és que sectors independentistes de dretes hi han jugat un rol molt significatiu, intentant capitalitzar-les. És important evitar qualsevol dinàmica “d’aliança patriòtica” en nom de la sobirania nacional amb sectors empresarials i de dretes que estan també entorn de les consultes. Més que en la consigna d’independència, on cal posar èmfasi és en la necessitat de trencar amb la Constitució espanyola, reivindicar el dret a decidir i defensar una República catalana que pugui decidir lliurement la seva relació amb els pobles ibèrics i d’Europa. I lligar la lluita contra l’opressió nacional amb la lluita contra l’actual sistema econòmic, contra l’opressió de gènere, de gais, lesbianes i transexuals, contra la destrucció del mediambient i, ara més que mai, contra la xenofòbia.

]]> http://blogs.jornal.cat/esther-vivas/bloc/cal-canviar-aquest-sistema-agroalimentari-i-es-pot-fer http://blogs.jornal.cat/esther-vivas/bloc/cal-canviar-aquest-sistema-agroalimentari-i-es-pot-fer Mon, 14 Jun 2010 17:27:44 +0200 http://blogs.jornal.cat/esther-vivas/bloc/cal-canviar-aquest-sistema-agroalimentari-i-es-pot-fer Entrevista a Esther Vivas a la revista La Terra d’Unió de Pagesos.

- Quina és la recepta per frenar els abusos a la pagesia per part de la gran distribució i de l’agroindústria?
Cal reivindicar el dret dels pobles a la sobirania alimentària, recuperar el control de l’agricultura i l’alimentació, que els recursos naturales (la terra, l’aigua i les llavors) estiguin en mans dels pagesos, que poguem decidir menjar aliments lliures de transgènics, que la nostra alimentació no estigui determinada pels interessos de quatre multinacionals, amb el beneplàcit de governs i institucions internacionals.

Com fer-ho? Cal denunciar la lògica del model agroalimentari que ens ha conduït a la crisi actual del món pagès i a la crisi alimentària, on una de cada sis persones al món passa gana quan mai en la història s’havien produït tans aliments com avui, i prendre consciència que cal i que es pot canviar aquest sistema. A partir d’aquí, hem de mobilitzar-nos, sortir al carrer i reivindicar aquest dret: que es portin a terme lleis que donin suport a l’agricultura familiar pagesa, a les pràctiques agroecològiques, que es prohibeixin els transgènics.

- Quins són els canals que hauria d’utilitzar el pagès per promoure un consum responsable?
Es fonamental promoure els circuits curts de comercialització, la relació directe entre pagès i consumidor, i evitar intermediaris. Experiències en aquesta direcció són els mercats pagesos, els grups i les cooperatives de consum, la venda en explotacions, en menjadors col.lectius, entre d’altres.

El diferencial mig entre el preu de venda d’un producte en origen i en destí és d’un 400% i la gran distribució és qui s’emporta aquest benefici. El pagès rep cada dia menys diners per allò que ven, mentre que els supermercats, els intermediaris, continuen fent negoci. Cal una Llei de màrges comercials que sigui justa i promoure els canals directes de comercialització.

- Quins elements intervenen en què el perfil del consumidor de productes de qualitat i proximitat no sigui més extès?
Sovint no ens aturem a pensar d’on prové allò que mengem, com ha estat elaborat, en quines condicions... És fonamental donar a conèixer la lògica del model agroalimentari que avantposa els interessos econòmics empresarials a les nostres necessitats alimentàries i al respecte al medi ambient. Malalties com les vaques boges, la grip aviar... són fruit d’un determinat sistema agroalimentari intensiu, agroexportador, deslocalitzat. Una dinàmica que ha provocat l’empobriment de la pagesia familiar arreu del món i que és generadora de canvi climàtic. Cal desenmascarar aquesta lògica i presentar les alternatives.


]]> http://blogs.jornal.cat/esther-vivas/bloc/la-resistencia-davant-la-crisi http://blogs.jornal.cat/esther-vivas/bloc/la-resistencia-davant-la-crisi Sun, 30 May 2010 21:01:13 +0200 http://blogs.jornal.cat/esther-vivas/bloc/la-resistencia-davant-la-crisi
La situació és força contradictòria. El neoliberalisme està completament desacreditat i la crisi ha obert espai per a un discurs i per a un “sentit comú”, en l’accepció gramsciana del terme, anticapitalista, però les polítiques dominants aprofundeixen les retallades socials. Al mateix temps, la deslegitimiació del neoliberalisme i l’augment de la credibilitat de l’anticapitalisme coexisteix amb un fort arrelament social de l’individualisme, el consumisme, la privatització de la vida social i la despolitització.

Hi ha un biaix molt gran entre el descrèdit de l’actual model econòmic i la seva traducció en acció col·lectiva. Les respostes a la crisi, sobretot als centres de treball, són limitades, defensives, de poc abast i, la majoria, han acabat amb derrotes. Aquesta dinàmica, cal dir-ho, es veu afavorida per la política de concertació dels grans sindicats, que fomenta passivitat i resignació. La convocatòria de mobilitzacions després de l’ajust anunciat per Zapatero indiquen un cert canvi d’actitud, però caldrà empènyer per baix per anar cap a una vaga general i una confrontació sostinguda.

Les reaccions dels treballadors, en escenaris com l’actual, poden estar dominades per la por i l’egoisme o per la solidaritat i la ràbia front a la injustícia. Poden orientar-se cap a opcions progressistes o girar-se cap a alternatives reaccionàries. No hi ha cap automatisme entre malestar i mobilització social, i encara menys, mobilització en sentit solidari.

La resposta social a la crisi no ha estat, fins ara, proporcional al descrèdit de l’actual model econòmic. De conflictes i resistències n’hi ha hagut, i algunes de rellevants, però han tingut una base social limitada i dificultats per a transcendir els sectors militants organitzats i més actius. Les tendències a la fragmentació predominen per sobre les tendències a la unificació de les lluites, sense que cap d’elles actuï com a element centralitzador i catalitzador que permeti arrencar un nou cicle de mobilitzacions. Falten victòries que facin de revulsiu i permetin iniciar un període ascendent d’acumulació de forces, demostrar la utilitat de l’acció col·lectiva, augmentar les expectatives d’allò possible, vèncer l’escepticisme o la por i, contribuir, com assenyala el sociòleg Luc Boltanski, a “socialitzar la rebeldia i a socialitzar la idea que la realitat és inacceptable”.

Malgrat la retòrica entonada amb força, al començament del semestre, per part del govern Zapatero i la majoria dels seus homòlegs que el pitjor de la crisi ja havia passat i que la llum al final del túnel es començava a veure, la veritat és ben diferent. La crisi econòmica s’ha transformat en crisi social. Estem al final del principi, no al principi del final. Les turbulències de la zona euro i l’esclat de Grècia així ho mostren. L’ajust anunciat suposa l’entrada en una nova fase d’enduriment dels intents de transferir el cost de la crisi als assalariats.

Les dinàmiques dels moviments socials són sempre imprevisibles. Cal no ser fatalistes, ni arribar a conclusions prematures respecte a la feblesa de la reacció social i menys ara que l’anuci de les retallades pot fer que es mogui la situació. Estem encara en una primera etapa d’una crisi de llarg recorregut i és necessari defugir de lectures massa impressionistes de la realitat. Sense voluntat d’establir comparacions històriques, no està de més recordar, per exemple, que després del crack de 1929 el moviment obrer nord-americà tardà més de quatre anys en respondre, passar a l’ofensiva i sacsejar la vida política i social del país.

Convé evitar tant els optimismes exagerats com els pessimismes paralitzants. A l’igual que Saïd el pessoptimista, el personatge de la novel·la de l’escriptor palestí Emile Habibi, ni optimistes ni pessimistes, els activistes socials hauríem de romandre simplement “pessoptimistes”.

Josep Maria Antentas i Esther Vivas són autors de Resistencias Globales. De Seattle a la crisis de Wall Street (Editorial Popular)
Article aparegut a Público (edició de Catalunya), 18/05/2010.


]]> http://blogs.jornal.cat/esther-vivas/bloc/supermercats-sense-fronteres http://blogs.jornal.cat/esther-vivas/bloc/supermercats-sense-fronteres Tue, 18 May 2010 19:20:46 +0200 http://blogs.jornal.cat/esther-vivas/bloc/supermercats-sense-fronteres
És el que s’ha vingut a anomenar la teoria del “rellotge de sorra” o “de l’embut”. A Europa, per exemple, en un extrem de la cadena trobem a uns tres milions de productors i a l’altre 160 milions de consumidors, enmig 110 grups monopolitzen la relació entre ambdós. Aquests últims acaben determinant a quin preu es paga el producte al pagès i a quin preu nosaltres el paguem al ‘súper’. Segons el sindicat agrari COAG, el diferencial mig entre el preu en origen d’un producte i en destí es situa en un 500%, amb el conseqüent empobriment de la pagesia familiar i la seva desaparició. A Catalunya, poc més de l’1% de la població activa treballa de pagès/a.

Aquest model té un impacte molt negatiu en el petit comerç. En la mesura que els supermercat s’han anat imposant, el comerç tradicional s’ha vist obligat a tancar les portes. Si a l’Estat espanyol l’any 1998 hi havia 95 mil tendes, al 2004 tan sols en quedaven 25 mil. En l’àmbit laboral, el treballador/a està sotmès a ritmes de producció intensos, tasques repetitives i a poca autonomia de decisió, que comporten malalties com l’estrès, l‘esgotament, etc.

Davant les crítiques rebudes, la gran distribució dissenya estratègies de marketing empresarial i de responsabilitat social corporativa introduint productes de comerç just i ecològics als seus prestatges, creant fundacions i intentant-se dotar d’una imatge “equitativa i solidària”. Però malgrat aquestes pràctiques, la lògica dels supermercats és l’antítesi de la defensada pels moviments socials del comerç just, l’agroecologia o el consum responsable.

La voracitat de la gran distribució no té límits. Avui, amb la saturació dels mercats del Nord i una creixent classe mitja al Sud, els supermercats miren cap a noves quotes de mercat en aquests països. El “sense fronteres” arriba a la gran distribució. Una manera més de fer negoci.

*Esther Vivas és autora de Supermercados, no gracias (Icaria editorial, 2007).
**Article publicat a El Punt, 08/05/2010.
]]> http://blogs.jornal.cat/esther-vivas/bloc/el-sud-li-deu-al-nord http://blogs.jornal.cat/esther-vivas/bloc/el-sud-li-deu-al-nord Wed, 24 Mar 2010 13:16:53 +0100 http://blogs.jornal.cat/esther-vivas/bloc/el-sud-li-deu-al-nord
Una suma que augmenta dia a dia. Si prenem els diners transferits per aquests països des dels anys 80 fins a l'actualitat, observem com el total inicial del deute ha estat pagat amb escreix, deu vegades més, però, paradoxalment, estan cinc cops més endeutats. És el que el moviment contra el deute ha anomenat “l'espiral del deute”, una lògica de dependència Sud-Nord que aporta importants beneficis tant a institucions internacionals com nacionals. L'any 2005, per exemple, els països del Sud van transferir al Nord en concepte de pagament del deute gairebé 551 mil milions de dòlars, cinc vegades el que els països del Nord els van donar com Ajuda Oficial al Desenvolupament, uns cent mil milions de dòlars.

L'aniversari, aquests dies, dels deu anys de la Consulta Social per l'Abolició del Deute Extern, que va tenir lloc el 12 de març del 2000, i que va mobilitzar a milers de persones a tot l'Estat espanyol i que va recollir un milió de vots contra el pagament del deute, ens recorda que avui, com abans, és necessari seguir exigint l'anul•lació incondicional d'aquest deute il•legítim. A la vegada que cal reivindicar la fi de les condicionalitats imposades per les Institucions Financeres Internacionals i exigir el pagament d'un deute ecològic, social i històric que els països del Nord tenen amb el Sud, fruit de segles d'expoli dels seus recursos naturals.

El moviment contra el deute extern porta més de deu anys denunciant l'impacte del pagament d'aquest deute en les poblacions més desfavorides dels països del Sud i d’aleshores ençà ha aconseguit molt i molt poc alhora. En el terreny simbòlic, s'han fet avanços importants: s’han deslegitimat les institucions internacionals i se les ha identificat, juntament amb els països membres del G8, com les màximes responsables de la situació d'endeutament actual; s’ha situat la qüestió del deute a l'agenda política; i s’ha sensibilitzat a àmplies capes de la població sobre el seu impacte en els pobles del Sud.

Pel que fa a fites concretes, el balanç és molt més feble. Malgrat les declaracions de bones intencions realitzades a diferents cimeres internacionals, els països del G8 pràcticament no han realitzat accions concretes de condonació. A la cimera de Colònia, juny 1999, els caps d'estat dels països més rics del planeta es van comprometre a anul•lar el 90% del deute bilateral i multilateral dels 42 països més endeutats. Però, malgrat aquestes afirmacions, les xifres del comunicat oficial, setanta mil milions de dòlars, equivalien tan sols a un 3% del deute total dels països del Sud. En reunions anteriors, els líders del G8 ja havien realitzat promeses en la mateixa direcció: a la cimera de Nàpols, 1994, van prometre l'anul•lació del 67% del deute; a la cimera de Lió, 1996, del 80%; i, posteriorment, a la cimera de Gleneagles (Escòcia), 2005, van arribar a prometre la cancel•lació del 100%. Però les dades parlen per si soles: des de 1999 el deute global dels 42 Països Pobres Altament Endeutats lluny de reduir-se ha seguit augmentant.

Aquesta contradicció, entre promeses i realitat, posa de relleu l'interès dels països del G8 per seguir sent creditors d'aquest deute i mantenir un mecanisme permanent de transferència de riquesa del Sud als capitalistes del Nord. Els països que ocupin una posició geoestratégica rellevant o que es mostrin més dòcils seguiran rebent mesures de reducció del deute, però que no els serviran per a alliberar-se del pes neoliberal. El deute és un clar exemple de la dominació Nord-Sud i les elits polítiques i econòmiques no renunciaran fàcilment a ella.

Però s'han obert oportunitats polítiques pel moviment contra el deute. A l’Amèrica Llatina, governs com el d'Hugo Chávez a Veneçuela, Evo Morales a Bolívia i Rafael Correa a Equador han portat a terme unes polítiques de ruptura parcial amb l'imperialisme i el neoliberalisme, retornant a l'Estat un major pes de regulador social i augmentant el control públic sobre els recursos naturals, recuperant el concepte de sobirania nacional. En concret, els passos donats per governs com el de Correa a Equador són exemples de que és possible dir “no” al pagament del deute, com va fer en el seu moment Argentina després de la crisi del 2001. La denúncia dels deutes odiosos i il•legítims i la suspensió del pagament dels mateixos és un acte legítim que tot govern sobirà hauria d’estar disposat a fer a favor dels seus pobles.

Esther Vivas és autora de En pie contra la deuda externa (El viejo topo, 2008).

]]> http://blogs.jornal.cat/esther-vivas/bloc/cap-a-una-alianca-per-la-sobirania-alimentaria-dels-pobles http://blogs.jornal.cat/esther-vivas/bloc/cap-a-una-alianca-per-la-sobirania-alimentaria-dels-pobles Mon, 15 Mar 2010 21:39:09 +0100 http://blogs.jornal.cat/esther-vivas/bloc/cap-a-una-alianca-per-la-sobirania-alimentaria-dels-pobles
En paraules de Paul Nicholson, del sindicat agrari EHNE i de La Vía Campesina: "L'Aliança per la Sobirania Alimentària dels Pobles vol ser un moviment social. No estem fent una nova organització ni plataforma. Volem donar suport a les activitats que es donen en l’àmbit local, no substituir ni construir una proposta política d'acció entorn de la sobirania alimentària a mig i a llarg termini".

La trobada va servir per intercanviar experiències, dotar-se d'un marc de coordinació i de treball estatal emfatitzant l'autonomia local, i acordar algunes temàtiques clau com la lluita contra els transgènics o la Política Agrària Comuna (PAC) entre altres temes, alhora que es van assumir algunes dates importants de mobilització com el 17 d'abril, jornada internacional de lluita camperola, i una pròxima trobada a l'hivern del 2010.

Un moviment des de la base

Des del seu llançament a finals del 2008, al 6è Fòrum per un Món Rural Viu organitzat per Plataforma Rural, s'han anat creant, poc a poc i amb ritmes diferents, xarxes i espais a diversos territoris de l'estat espanyol amb l'objectiu de construir aquesta aliança “de baix a dalt". Uns marcs de treball que en cada lloc s'han dotat d'un model organitzatiu propi i han establert unes prioritats en funció de les seves realitats locals, encara que hi ha un element comú: tots comparteixen la voluntat de sumar en un mateix espai pagesia, grups de consum, ecologistes, ONG, feministes, col·lectius de comerç just, apostant per la creació de "solidaritats" entre el camp i la ciutat i per la construcció de la sobirania alimentària des de l’àmbit local.

Però quines són les perspectives de futur d'aquest procés? Hem d'assenyalar que el llançament mateix d'aquesta iniciativa és un pas endavant molt important per consolidar la construcció de xarxes a favor de la sobirania alimentària. Així mateix, el pes donat al treball i a la coordinació local és fonamental per a la consolidació i l'arrelament d'una iniciativa d'aquestes característiques, però sense oblidar la coordinació estatal i la perspectiva global que dóna el marc de La Vía Campesina.

Un altre element és la voluntat de crear "moviment social" donant suport a iniciatives ja existents, com marcs de treball i d’intercanvi entre productors i consumidors. És necessari un moviment social ampli i combatiu centrat en la mobilització a favor de la sobirania alimentària, en un context de crisi alimentària global i d'empobriment de la pagesia familiar tradicional, donant un pes específic a les aportacions feministes, ja que la lluita per la sobirania alimentària, vist el paper de la dona al camp i al sistema alimentari, requereix d'una perspectiva antipatriarcal.

Un altre repte és la coordinació tant territorial, entre els diferents nuclis, com sectorial, entre les xarxes que participen a l'Aliança (ecologistes, comerç just, dones, camperols, consumidors), establint convergències amb altres moviments socials.

Les resistències a favor de la sobirania alimentària dels pobles a l'estat espanyol han començat a donar els seus primers passos, però queda molt de camí, discussions, debats i aportacions. El repte no és gens fàcil, però l'escenari que planteja l'actual context polític, social, econòmic, alimentari, mediambiental urgeix de fer propostes d'aquest tipus.

La primera llavor: Nyéléni

Aquest procés s'emmarca en la crida internacional de La Vía Campesina a crear xarxes regionals a favor de la sobirania alimentària. Aquesta proposta va sorgir del Fòrum Internacional per la Sobirania Alimentària de febrer del 2007 a Mali, amb el nom de Nyéléni, en honor a una camperola maliana. Un fòrum en què van participar més de 500 representants d'organitzacions camperoles, pescadors, pastors, consumidors... de més de vuitanta països i que va ser impulsat per La Vía Campesina juntament amb altres moviments socials com la Marxa Mundial de Dones, el Fòrum dels Pobles Pescadors i Amics de la Terra, entre d'altres.

* Esther Vivas és membre de la Xarxa de Consum Solidari i participa en el procés de l'Aliança per la Sobirania Alimentària dels Pobles.
**Article publicat a Diagonal, núm. 121.
*** Més info a: http://www.esthervivas.wordpress.com

]]> http://blogs.jornal.cat/esther-vivas/bloc/viure-sense-supermercats http://blogs.jornal.cat/esther-vivas/bloc/viure-sense-supermercats Wed, 03 Mar 2010 18:22:54 +0100 http://blogs.jornal.cat/esther-vivas/bloc/viure-sense-supermercats
Alguns impactes

La concentració empresarial en cada un dels trams de la cadena agroalimentària va a més i el sector de la distribució no n'és una excepció. La dinàmica a Europa, per exemple, apunta a una tendència ascendent. A Suècia, tres cadenes de supermercats controlen el 95,1% de la quota de mercat, a Dinamarca tres cadenes monopolitzen el 63,8%, i a Bèlgica, Àustria i França unes poques companyies dominen més del 50%. Cada dia tenim menys portes d'accés als aliments, a la vegada que el productor té menys opcions d'arribar a nosaltres. El poder de la indústria agroalimentària és total i la nostra alimentació ha quedat supeditada als seus interessos econòmics.

Aquest model de distribució al detall, que s'ha generalitzat en els darrers cinquanta anys a l'Estat espanyol, comporta un empobriment generalitzat de l'activitat pagesa, l'homogeneïtzació d'allò que consumim, la precarització dels drets laborals tan en els seus centres comercials com en aquells que els proveeixen, la pèrdua del comerç local, la promoció d'un model de consum insostenible i irracional. Vegem algunes xifres.

El diferencial entre el preu en origen d'un producte (pagat al pagès) i en destí (el que paguem en un 'súper') és una mitja del 490%, segons xifres del sindicat camperol COAG, però en alguns aliments aquest pot arribar a superar amb escreix el 1.000%, com és el cas de les patates, els tomàquets, els cogombres o les pastanagues. Mentre, la gran distribució es qui s’emporta el benefici. Aquesta situació comporta un creixent empobriment de la població pagesa, amb una disminució anual de la seva renta del 26% en els darrers cinc anys. Amb aquestes dades no ens hauria de sorprendre que cada tres minuts a Europa desaparegui una explotació camperola, segons dades de La Vía Campesina, ja que els petits productors no poden competir amb l’agroindústria.

En l’àmbit laboral, el treballador està sotmès a ritmes de treball intensos, tasques repetitives i poca autonomia de decisió, que comporten malalties com l’estrès, l‘esgotament, els dolors crònics a l’esquena i cervicals, etc. A més, els horaris laborals altament flexibles, en funció dels interessos productius de l’empresa, dificulten la conciliació de la vida laboral amb la social i familiar, fent que el treballador arribi a perdre fins i tot el control sobre el seu temps lliure.

L’impacte en el petit comerç és devastador. Si l’any 1998 hi havia a l’Estat espanyol 95 mil tendes, al 2004 aquesta xifra s’havia reduït a 25 mil. El comerç tradicional d’aliments ha patit una erosió constant i imparable des dels anys 80, arribant a ser a dia d’avui quasi residual.

Alternatives

Però, podem viure sense supermercats? Els grups i les cooperatives de consum agroecològic, la compra directa al pagès, el comerç local, les cistelles a domicili, anar al mercat són algunes opcions alternatives que impliquen un model de comercialització de proximitat, establint una relació directa i solidària entre el pagès/el camp i el consumidor/la ciutat. Es tracta d’opcions de compra que van en augment. Si abans de l’any 2000 a Catalunya tan sols existien deu grups de consum ecològic, avui en dia aquesta xifra arriba quasi al centenar.

Aquesta acció col.lectiva en l’àmbit del consum és fonamental per començar a canviar dinàmiques i arribar a més gent. Sovint se’ns parla del nostre poder individual com a consumidors, però malgrat que l’acció individual aporta coherència i és demostrativa, per si sola ben poques coses podrà canviar. La perspectiva política és clau. Per exemple, jo puc formar part d’una cooperativa de consum i optar per la compra d’aliments ecològics, però si no es prohibeixen els transgènics hi haurà dia en que tant l’agricultura convencional com l’ecològica estarà contaminada, fruit d’una coexistència impossible. Per tant, cal mobilitzar-nos, sortir al carrer i exigir que volem unes polítiques agrícoles i alimentàries que garanteixin un consum saludable, respectuoses amb la natura i que tinguin en compte els drets de la pagesia i els treballadors.

La lògica capitalista que impera en l’actual model agrícola i alimentari és la mateixa que afecta a d’altres àmbits de les nostres vides: la privatització dels serveis públics, l’especulació amb la vivenda, la deslocalització empresarial, la precarietat laboral. Canviar l’actual sistema agroalimentari implica un canvi radical de paradigma. I per fer-ho l’acció política i la creació d’aliances amb d’altres actors socials (camperols, treballadors, ecologistes, feministes...) és imprescindible.

Esther Vivas és coautora del llibre Supermercados, no gracias (Icaria editorial, 2007). Article publicat a La Directa, núm. 171.
]]> http://blogs.jornal.cat/esther-vivas/bloc/on-son-les-pageses http://blogs.jornal.cat/esther-vivas/bloc/on-son-les-pageses Thu, 18 Feb 2010 13:25:52 +0100 http://blogs.jornal.cat/esther-vivas/bloc/on-son-les-pageses
I es que la crisi de la pagesia, del comerç local, dels mercats... no ve d’ara, ja fa anys que s’arrossega. I a les pageses se les ha fet fora de les places. Quants dels que hi havia aleshores encara queden? Molt pocs.

Paradoxalment, en molts d’aquests mercats antics, avui “modèlicament” reformats, els hi han col.locat algun que altre “súper”, símbol de modernitat. Miratge dels temps que corren? Curiós. Precisament, un dels principals responsables de la present crisi del model agrícola i alimentari, els supermercats, avui ocupen, i fins substitueixen, el que van ser els espais de compra habituals, i de socialització (no ho oblidem!), de les nostres famílies.

I prenem nota: tot dirigit sota la batuta d’aquells que ostenten el poder, a les institucions, i enarboren la bandera del progrés, instant al bé comú, que, en canvi, només beneficia a una minoria. Ciutats per viure, créixer i conèixer o ciutats aparador, per anar de botigues, mirar i comprar. Sembla que alguns, els de dalt, ho tenen molt clar.

Aquest proper dissabte, pagesos i pageses ens convoquen a sortir al carrer, a una manifestació a Barcelona [11h a Pl. Catalunya], exigeixen “preus justos al camp i a la ciutat”. I es que el diferencial mig entre el preu pagat en origen, a la pagesia, i en destí, el que paguem nosaltres al supermercat, és de quasi un 500%. En alguns productes, com les patates, els tomàquets i les pastanagues, el diferencial supera el 1000%. I són aquestes grans cadenes de distribució al detall, les que s’emporten el benefici.

A Catalunya poc més de l’1% de la població activa és pagesa i la seva renda no fa res més que disminuir. Aleshores, cal preguntar-nos: si la pagesia desapareix, en mans de qui està la nostra alimentació? Qui decideix allò que mengem? Multinacionals com Monsanto, Cargill, Kraft, Nestlé, Carrefour o Mercadona acaben decidint què, com i quan consumim.

La pagesia està en crisi, el món rural està en crisi, la pesca tradicional està en crisi i, no ho oblidem, les treballadores i els treballadors estem en crisi. I mentre alguns surten guanyant amb la crisi, n’hi ha d’altres com nosaltres, els de baix, que la paguem.

Avui a Sant Antoni, a Barcelona, surto al carrer. El mercat està en obres. Al diari diuen que en faran un de més gran i millor, amb supermercat inclòs, igual que el de Santa Caterina.... o com fa uns anys van fer amb el Mercat Central a Sabadell. Però no diuen res de tots aquells i aquelles que han hagut de plegar, dels que s’han quedat pel camí. Històries de perdedors? Tot es repeteix i jo em pregunto: on són les pageses?

Esther Vivas és coautora dels llibres “Del campo al plato” i “Supermercados, no gracias”. Article publicat a La Directa, núm.172.

http://www.esthervivas.wordpress.com

]]> http://blogs.jornal.cat/esther-vivas/bloc/forum-social-catala-no-estem-soles http://blogs.jornal.cat/esther-vivas/bloc/forum-social-catala-no-estem-soles Mon, 01 Feb 2010 19:18:16 +0100 http://blogs.jornal.cat/esther-vivas/bloc/forum-social-catala-no-estem-soles
En un període d’intensificació de les polítiques neoliberals, de dificultat per contrarestar i invertir la seva lògica i de transformar el malestar social enfront la crisi en mobilització col.lectiva, el fet de trobar-se, constatar que “no estem soles”, debatre i plantejar alternatives, s’ha demostrat com una necessitat imperant en el present Fòrum Social Català.

Orfes de campanyes amb autèntica capacitat aglutinadora i de coordinació i/o visualització unitària de les resistències de casa nostra a la globalització capitalista, el Fòrum Social Català, malgrat els seus límits, es constata com un espai capaç de permetre la convergència i la trobada periòdica de la major part dels moviments i les organitzacions socials catalanes crítiques amb l’actual ordre de coses.

A diferència dels inicis del “moviment antiglobalització”, el període actual es caracteritza per la fragamentació i la dispersió de les lluites i per la dificultat de trobar campanyes que permetin una convergència real de les mateixes. Malgrat que és important destacar la multiplicació d’experiències locals que per si mateixes intenten plantejar una alternativa a la lògica del sistema, desde lluites contra l’especulació, grups de consum crític, passant per mitjans de comunicació alternatius, centres socials, cooperatives de treball, etc., és igual d’imprescindible trobar campanyes, espais de convergència, que ens permetin colpejar conjuntament. Si un altre món no és possible sense l’auto-organització dels sectors populars des de baix i a l’esquerra, tampoc ho serà sense una convergència real i àmplia de les lluites.

Amb aquesta 2a edició, el Fòrum Social Català es consolida com un espai ampli de trobada, discussió i debat, caracteritzat per la pluralitat i la radicalitat en les formes i en els continguts i com un punt de convergència ineludible de les resistències locals a la globalització. La crisi, en majúscules, ha estat la temàtica central del fòrum que ha denunciat l’impacte de la crisi en àmplies capes de la població a casa nostra i ha assenyalat la responsabilitat política d’aquelles que detenen el poder en connivènica amb els interessos empresarials.

I el procés?

Però enfront la consolidació del “fòrum-esdeveniment”, cal destacar una certa debilitat del “fòrum-procès”. En aquesta darrera edició, la participació en l’organització ha estat menor, que en el 1er Fòrum Social Català de gener del 2008, i el nucli de persones i entitats encarregades de tirar endavant el seu disseny i organització s’ha vist significativament reduït, tant en número com en diversitat d’organitzacions participants.

L’efecte novetat del 1r Fòrum Social Català ha passat i això s’ha deixat sentir en l’organització d’aquesta darrera edició i explicaria, en part, la menor presència d’entitats i persones en les assemblees preparatòries. De la mateixa manera, podríem dir que ha prevalgut una certa sensació del “deixar fer”, “les coses ja rutllen”, “ja hi ha una dinàmica”, que explicaria com, malgrat la voluntat de participar en el “fòrum-esdeveniment”, la presència en la seva organització hagi estat inferior. El Fòrum Social Català ha esdevingut una data marcada en vermell al calendari, on no s’hi pot faltar, però fins que aquesta no arriba l’agenda de les organitzacions i moviments socials catalans passa per d’altres convocatòries.

Algunes dificultats

El Fòrum Social Català va concloure, com és habitual, amb l’Assemblea de Moviments Socials, que es celebra un cop finalitza el fòrum, i que és l’espai de mobilització i de crida a l’acció per als propers mesos. Unes 300 persones van participar a l’assemblea, on representants de lluites i campanyes van exposar les principals dates de mobilització per aquest període, centrat en les protestes contra la presidència espanyola de la Unió Europea i amb una data clau, del 4 al 7 de juny, quan es celebrarà la cimera de caps d’estat de la zona euromediterrània a Barcelona.

Però malgrat l’èxit del Fòrum Social Català i l’Assemblea de Moviments Socials, consolidar espais de trobada en el temps d’amplis sectors socials s’ha demostrat una tasca molt difícil. Les dificultats per passar de les convergències puntuals, com en els fòrums, a les convergències duradores mostren els límits del període, on malgrat la intensificació de les polítiques neoliberals i l’agudització de la crisi, la capacitat de resposta és extremadament feble. La campanya contra l’Europa del Capital, la Crisi i la Guerra, en els propers mesos, hauria de servir per intentar aglutinar, en la mesura del possible, les lluites i les resistències.

La incapacitat del sistema capitalista per respondre a les necessitats de la humanitat i del planeta és una realitat innegable, només cal veure l’impacte de la crisi econòmica, ecològica i alimentària; així mateix les conseqüències d’aquesta crisi múltiple a casa nostra en amplis sectors socials no és pot amagar: a l’Estat espanyol, més del 25% de la població activa en atur, “nous pobres” segons informes de Càrites, etc. El “moviment antiglobalització” va guanyar la batalla de la legitimitat, però hi ha un combat pendent de victòria: el de les idees (malgrat la crisi ideològica neoliberal els valors capitalistes segueixen estan arrelats en el pensament col.lectiu) i el del convenciment que aquest sistema es pot canviar, que és possible obtenir victòries, i que encara no és massa tard per fer-ho.

Esther Vivas participa a l'assemblea organitzadora del Fòrum Social Català.
http://esthervivas.wordpress.com
]]> http://blogs.jornal.cat/esther-vivas/bloc/compte-enrere-cap-al-forum-social-catala http://blogs.jornal.cat/esther-vivas/bloc/compte-enrere-cap-al-forum-social-catala Wed, 27 Jan 2010 00:22:15 +0100 http://blogs.jornal.cat/esther-vivas/bloc/compte-enrere-cap-al-forum-social-catala
És en aquesta gran diversitat de grups i en la seva capacitat per treballar conjuntament on rau l'èxit del Fòrum Social Català. Totes les activitats estan organitzades per més d'una entitat amb l'objectiu de generar sinergies i teixir xarxes. Cal destacar entre aquestes, els seminaris proposats per diferents organitzacions estudiantils i de professors sobre la situació de l’educació en el context de crisi, el convocat per organitzacions ecologistes sobre els conflictes ambientals a Catalunya, el d’entitats veïnals contra l’especulació immobiliària, l'assemblea de dones o els de la Campanya contra l'Europa del
Capital, la Crisi i la Guerra amb l’objectiu de mobilitzar per la presidència espanyola de la Unió Europea, entre d’altres.

En aquesta ocasió, el Fòrum Social Català compta amb activitats prèvies significatives i descentralitzades com el Fòrum Social Català-Comarques Gironines o el Fòrum Català de Teologia i Alliberement a Barcelona, ambdós celebrats per primera vegada, i que han tingut lloc el cap de setmana anterior.

Però el procés cap al 2n Fòrum Social Català fa mesos que va començar, el març del 2009, amb l'organització d'assemblees que han permès establir les bases per a la seva celebració. Però malgrat l'interès de les organitzacions promotores per posar més èmfasi en el "fòrum procés" que en el "fòrum esdeveniment", moltes entitats s'han sumat a darrera hora amb la voluntat de participar a l'encontre però restant al marge del procés organitzatiu.

Aquest fet tampoc hauria de sorprendre davant d'un mapa de les resistències molt fragmentat en campanyes sectorials i en d'altres amb voluntat unitària però amb serioses dificultats per actuar com a marcs amplis d'acció i de referència més enllà dels seus nuclis promotors, com la campanya El clima no està en venda (en motiu de la cimera del clima a Copenhaguen), la campanya Que la crisi la paguin els rics o Enlazando Alternativas (per la cimera euro-llatinoamericana de la presidència espanyola de la Unió Europea), entre d'altres.

El Fòrum Social Català s'emmarca en el procés del Fòrum Social Mundial i es celebra cada dos anys, alternant-se amb l'edició de l'esdeveniment internacional. El 1er Fòrum Social Català es va portar a terme el gener del 2008, coincidint amb la primera jornada descentralitzada del Fòrum Social Mundial, i va reunir a uns quatre mil participants sent tot un èxit d'assistència i d'organització, amb un molt bon clima de treball tant abans com durant l'esdeveniment. En aquesta ocasió, malgrat que el procés preparatori va començar abans, s'ha comptat amb la participació de menys persones i col.lectius, amb una major involucració en les darreres setmanes i sovint lligat a l'organització dels seminaris en el fòrum.

Ara queda per veure quina serà l'assistència al 2n Fòrum Social Català, les propostes que sortiran dels seminaris, el calendari de treball de l'Assemblea de Moviments Socials, que es celebrarà diumenge 31 al migdia. El compte enrere ja ha començat.

Esther Vivas participa a l'assemblea organitzadora del Fòrum Social Català.
]]> http://blogs.jornal.cat/esther-vivas/bloc/copenhaguen-el-capital-destrueix-el-clima http://blogs.jornal.cat/esther-vivas/bloc/copenhaguen-el-capital-destrueix-el-clima Sun, 24 Jan 2010 23:24:22 +0100 http://blogs.jornal.cat/esther-vivas/bloc/copenhaguen-el-capital-destrueix-el-clima
El fracàs de Copenhaguen posa en evidència un fet molt clar: el capitalisme no pot resoldre la crisi ecològica global que ell mateix ha creat. Frenar el canvi climàtic requereix modificar de base l’actual model de producció, distribució i consum, i no simples mesures superficials. Les solucions a la crisi ecològica passen per tocar el moll de l’os de l’actual model. Perquè no canviï el clima, cal canviar el sistema. El capitalisme verd, l’opció que les elits mundials intenten promoure (força maldestrament, tot s’ha de dir), és una fal·làcia que té molt poc a veure amb la lluita per a la justícia climàtica i social.

Durant la Cimera Mundial del Clima hem vist en acció dues lògiques confrontades: la del benefici a curt termini pròpia del capital i representada pels principals governs del planeta, i la de la justícia climàtica i la defensa de la humanitat i la vida, promoguda pels manifestants i pels participants al KlimaForum, la contra-cimera alternativa. Càlcul egoista d’una banda i defensa dels interessos col·lectius de l’altra.

Precisament, la vitalitat de les mobilitzacions a Copenhaguen, i el seu ampli ressò, han estat l’aspecte més positiu de la cimera. Aquestes marquen un cert retorn de les protestes internacionals front a l’actual model de globalització, justament poc després del desè aniversari de les mobilitzacions a Seattle contra l’Organització Mundial del Comerç (OMC) que van significar la irrupció pública del que va anomenar-se moviment “antiglobalització”. La protesta d’ambdues cites ha tingut una lògica diferent. A Seattle es buscava bloquejar les polítiques d’una institució, l’OMC, la legitimitat de la qual es qüestionava. A Copenhaguen, en canvi, s’intentava forçar l’adopció de mesures reals front al canvi climàtic. Però darrere d’ambdues rau la mateixa preocupació: la imperiosa necessitat d’un canvi de model econòmic i social. Encara més necessari avui que fa deu anys.


Aritcle de Josep Maria Antentas i Esther Vivas publicat a El Triangle.

]]> http://blogs.jornal.cat/esther-vivas/bloc/qui-decideix-allo-que-en-mengem-1 http://blogs.jornal.cat/esther-vivas/bloc/qui-decideix-allo-que-en-mengem-1 Tue, 05 Jan 2010 11:08:57 +0100 http://blogs.jornal.cat/esther-vivas/bloc/qui-decideix-allo-que-en-mengem-1
En aquest context, qui decideix allò què en mengem? La resposta està clara: un grapat de multinacionals de la indústria agroalimentària, amb el beneplàcit de governs i institucions internacionals, acaben imposant els seus interessos privats per sobre de les necessitats col·lectives. Davant d'aquesta situació, la nostra seguretat alimentària està greument amenaçada.

La suposada “preocupació” per part de governs i institucions com el G8, G20, Organització Mundial del Comerç, etc., davant de l'augment del preu dels aliments bàsics i del seu impacte sobre les poblacions més desafavorides, que van mostrar durant l'any 2008 a les cimeres internacionals, no ha fet sinó mostrar la seva profunda hipocresia. L'actual model agrícola i alimentari els reporta importants beneficis econòmics, sent utilitzat com instrument imperialista de control polític, econòmic i social respecte als països del Sud global.

Com assenyalava el moviment internacional de La Via Campesina, al final de l'última reunió de la FAO a Roma a mitjans de novembre: “L'absència dels caps d'estat dels països del G8 ha estat una de les causes principals del fracàs total d'aquesta cimera. No es van prendre mesures concretes per a erradicar la fam, detenir l'especulació sobre els aliments o frenar l'expansió dels agrocombustibles”. Així mateix, apostes com el Partenariat Global per a l'Agricultura i la Seguretat Alimentària i el Fons Fiduciari per a la Seguretat Alimentària del Banc Mundial, que conten amb el suport explícit del G8 i del G20, apunten en aquesta direcció, deixant la nostra alimentació, una vegada més, en mans del mercat.

De totes maneres, la reforma del Comitè de Seguretat Alimentària (CSA) de la FAO és, segons La Via Campesina, un pas endavant en la direcció “de democratitzar” les decisions entorn l'agricultura i l'alimentació: “almenys aquest espai respecta la regla bàsica de la democràcia, això és, el principi d'un “país, un vot” i atorga un nou espai a la societat civil”. Encara que està per veure la capacitat d'incidència real del CSA.

Monopolis

La cadena agroalimentària està sotmesa, durant tot el seu recorregut, a una elevada concentració empresarial. Si comencem pel primer dels trams, les llavors, veurem com deu de les majors companyies (com Monsanto, Dupont, Syngenta, Bayer…) controlen, segons dades del , la meitat de les seves vendes. Les lleis de propietat intel·lectual, que donen a les companyies drets exclusius sobre les llavors, han estimulat encara més la concentració empresarial del sector i han erosionat de base el dret camperol al manteniment de les llavors autòctones i la biodiversitat.

La indústria de les llavors està íntimament lligada a la dels pesticides. Les majors companyies de llavors dominen també aquest altre sector i, freqüentment, el desenvolupament i comercialització d'ambdós productes es realitzen plegats. Però en la indústria dels pesticides el monopoli és encara superior i les deu empreses meś grans controlen el 84% del mercat global. Aquesta mateixa dinàmica s'observa també al sector de la distribució d'aliments i en el del processament de beguda i menjar. Es tracta d'una estratègia que va en augment.

La gran distribució, igual que d'altres sectors, compta amb una alta concentració empresarial. En Europa, entre els anys 1987 i 2005, la quota de mercat de les deu majors multinacionals de la distribució significava un 45% del total i es pronosticava que aquesta podria arribar a un 75% en els propers 10-15 anys. A països com Suècia, tres cadenes de supermercats controlen al voltant del 95,1% de la quota de mercat; i a països com Dinamarca, Bèlgica, Estat espanyol, França, Holanda, Gran Bretanya i Argentina, unes poques empreses dominen entre el 60% i el 45% del total. Les megafusions són la dinàmica habitual. Aquest monopoli i concentració permet un fort control a l'hora de determinar què consumim, a quin preu, de qui procedeix, com ha estat elaborat.

Fer negoci amb la fam

En plena crisi alimentària, les principals multinacionals de la indústria agroalimentària anunciaven xifres rècord de guanys. Monsanto i Du Pont, les principals companyies de llavors, declaraven una pujada dels seus beneficis del 44% i del 19% respectivament en el 2007 en relació amb l'any anterior. En la mateixa direcció apuntaven les dades de les empreses de fertilitzants: Potash Corp, Yara i Sinochem, que van veure pujar els seus beneficis en un 72%, 44% i 95% respectivament entre el 2007 i el 2006. Les processadores d'aliments, com Nestlé, assenyalaven també un augment dels seus guanys, així com supermercats com Tesco, Carrefour i Wal-Mart. Mentre milions de persones en el món no tenien accés als aliments."

Esther Vivas.
Article publicat a Diagonal, nº 115.

+ info: http://esthervivas.wordpress.com

]]>