http://blogs.jornal.cat// http://www.jornal.cathttp://www.jornal.cat/img/contingut/logo.png Wed, 15 Apr 2009 09:33:37 +0200 ca http://blogs.jornal.cat/carlus/bloc/si-no-ens-mata-el-dengue-ho-fara-el-farmaceutic http://blogs.jornal.cat/carlus/bloc/si-no-ens-mata-el-dengue-ho-fara-el-farmaceutic Wed, 15 Apr 2009 09:33:37 +0200 http://blogs.jornal.cat/carlus/bloc/si-no-ens-mata-el-dengue-ho-fara-el-farmaceutic
Fins fa poc, per aquestes latituds, aquesta era una malaltia de pobres i ningú parlava del tema, senzillament no era notícia. Fa uns dies, la portada d’un dels diaris més llegits, titulava la notícia així: “Primera víctima del dengue, autóctona de la Ciudad de Buenos Aires”. Fa dies que l’aparició del mosquit revolucionari és noticia per haver gosat atacar la classe mitjana i alta.

Ara tothom parla i intenta salvar-se de la picadura mortal. Pensant-ho fredament aquest també és un terrorisme, un terrorisme que ve directament de la natura. El mosquit viu amb tu, pot aparèixer en qualsevol moment i un no pot estar les 24 hores alerta amb el mata-mosquits a la mà. Però els que tenim nens petits a casa volem protegir-los d’alguna manera. La primera opció que se'ns presenta és anar a la farmàcia a comprar repel.lent pels mosquits.

Això és el que vaig fer ahir, just quan es pon el sol, diuen que és l’hora que el mosquit surt a xuclar sang. Agafo unes monedes del cendrer de l'entrada i vaig a la farmàcia de la cantonada. Un parell d’ampolles “Off crema, no graso, repelente de insectos con aloe vera, 60 gr.” per sort són les últimes que queden i vaig a la caixa a pagar. Després de 45 minuts de cua tipus Rússia abans de la Perestroika, demano el preu i m’adono que no he portat suficient. Li pregunto al farmacèutic quan val cada ampolleta i diu que han pujat de preu. “Que han pujat de preu!!” és un acudit del senyor de la bata blanca. Han augmentat un 60% el seu valor només en una setmana. Li dic que no tinc ni per una que si li puc pagar després i el "perla" diu que no i tot seguit aixeca la veu per dir "¿quién sigue?". La senyora del costat li demana repel.lent per mosquits i el molt desgraciat li diu “esta de suerte, solo me quedan estas dos”.

Ara, penso, m’agradaria poder comprar un repel.lent per la estupidesa humana per repel.lir als fills de puta que fan que la meva vida sigui molt més complicada del que ja és.

Torno a casa emprenyat a buscar més diners i em trobo a la nena al balcó plena de picades de mosquit. Per l'evolució que ha tingut el tema i com ha passat la nit, sembla que no ha estat un “Aedes aegypti” el de les picades, tot i així, aquest matí he agafat la visa i he comprat uns quants repel.lents al supermercat dels xinesos, sorprenentment ells no han apujat preus.

En passar per la farmàcia he vist que algú ha trencat aquesta nit els vidres de l’aparador. Podria ser que un mosquit tigre gegant hagi fet justícia divina xuclant fins l'última gota de sang del farmacèutic?
]]> http://blogs.jornal.cat/carlus/bloc/quan-ajudar-no-ajuda http://blogs.jornal.cat/carlus/bloc/quan-ajudar-no-ajuda Wed, 11 Mar 2009 22:22:48 +0100 http://blogs.jornal.cat/carlus/bloc/quan-ajudar-no-ajuda
Encara flipat per com han derivat els esdeveniments penso en els milers de vegades que he estat apunt d’atropellar un colom i no ha passat res, al final, a l’últim moment surt volant i punt. Aquesta vegada no va ser així.

Penso també que abans de creuar-me en la seva vida només passava gana i ara, és mort. Penso, penso i penso. Miro la meitat del colom esclafat al terra. Torno a pensar però ara en l’altra meitat del colom que ha sortit de viatge enganxada a les rodes de la furgoneta. Pago el cafè i deixo enrere aquest moment tant sanguinari.

Mentre camino relaciono conceptes, comparo situacions i aguantant-me les ganes de vomitar torno amb el pensament: I si el colom és un banc a punt de desaparèixer? I si la galeta és una injecció de capital? I si el govern sóc jo? I si la furgo és el que, inevitablement, ha de venir?


]]> http://blogs.jornal.cat/carlus/bloc/i-es-negre http://blogs.jornal.cat/carlus/bloc/i-es-negre Thu, 22 Jan 2009 23:26:42 +0100 http://blogs.jornal.cat/carlus/bloc/i-es-negre
“Ladies & gentlemaaaaaaan” tenim nou president i és negre! Tirem coets! Ja es parla d’ell com el primer president negre dels Estats Units d’Amèrica.

- Peró, escolta, es que es el president del país que té més conflictes repartits pel món?
- És igual, és negre i ens cau de puta mare, representa les minories i fa cara de bona gent i ho farà de conya.
- Perdona que insisteixi però es que estem parlant dels Estats Units, recordes?
- Si, si, ja ho sé, però ara tot serà diferent, si fins i tot en Bruce Springsteen ha cantat davant d’ell. Aixó ja ho diu tot.
- En Bob Dylan ho va fer als peus del Papa i l’únic canvi visible al Vaticà va ser un Papa mort per un altre de viu, operació Renove però més del mateix, no?
- No! Aquesta vegada és diferent.
- Deu t’escolti fill meu.

Avui mateix el senyor Obama (no confondre amb Osama si us plau) ha signat un decret per tancar la presó de Guantànamo i diu que el procés durarà un any. Un altre cop alegría generalitzada. Bona notícia, comencen els canvis a millor, però… només un parell de preguntes:
La primera: Un any? Tan triguen per fer les maletes i marxar? Una maquinària militar que pot envair qualsevol país en 24 hores necessita un any per fer que els soldats despengin els posters de ties en pilotes de les garites i escampar la boira?
I la segona: L’anunci del tancament s’ha fet públic a través de tots els canals mundials de notícies. Quan obrin la nova presó al racó més amagat del món, faran el mateix?

És genial que un negre sigui president dels USA. Deixant de banda a quatre imbècils, la majoria estem d’acord. Si que representa un pas endavant per la igualtat de drets però no oblidem que aquest senyor ha de fer una feina i el que necessita el món és que la faci bé, independenment de ser negre, blanc, verd o fucsia. No és justament aixó parlar d’igualtats?

I així està el tema. Igual que el madridisme s’aferra al “espiritu de Juanito” quan van mal dades, nosaltres, amb tota la merda que ens envolta, no ens queda un altre remei que aferrar-nos amb dents i ungles a la reencarnació d’un “matxambrat” de Luther King i Kennedy.

Show must go on

]]> http://blogs.jornal.cat/carlus/bloc/a-favor-del-sr-claus http://blogs.jornal.cat/carlus/bloc/a-favor-del-sr-claus Tue, 30 Dec 2008 00:03:46 +0100 http://blogs.jornal.cat/carlus/bloc/a-favor-del-sr-claus
També tenim l'opció mes personalitzada d’apuntar la nostra mala llet a la cara més representativa d’aquestes festes. Destrossar a l'obès que porta regals amb: “És un invent de la Coca-Cola”, “Jo celebro el tió i els reis, són més nostres, el Pare Noel és més ianqui que el McDonald’s”.

Quan un servidor era un nen, aquest senyor de la barba mai va passar per casa. El tió deixava xocolata i, els reis, alguns clics de famobil. A mida que vaig deixar de ser nen, la presència del Pare Noel va créixer de manera sorprenent. Avui sóc un més de la legió infinita que detesta el Nadal i també el seu principal personatge.

És interessant intentar esbrinar la raó de com una persona sola pot arribar a caure malament a tanta gent. Una possible “ton-teoria” o teoria tonta: la mediocritat acostuma a ser injusta amb el que no ho és.

Els que som “ningú” i sempre ho serem, tenim al.lèrgia als que aconsegueixen coses a la vida. Si analitzem amb detall el dia a dia que porta el senyor Claus no cal ser molt espavilat per adonar-se que aquest "tiu" és un guanyador i, com no pot ser d’altra manera, li tenim ràbia.

Durant tot l’any no treballa. Per això disposa del servei de nans, follets, elfs o el que sigui que li fan la feina bruta de fabricar milers de joguines, per després passar a empaquetar i embolicar. És veritat, Santa Claus en persona te la feinada de repartir els paquets per tot el món, però recordem que la seva jornada laboral és d'una nit l’any i pensem també que allò de “repartir per tot el món” és mentida. Hem de restar-hi països. Primer els que practiquen altres religions i no celebren el Nadal. També els mal anomenats del tercer món que, de moment, sembla que no són prioritat del personatge en qüestió. D’aquí uns anys també podrem afegir a la llista els desapareguts pel canvi climàtic. Així doncs la ruta queda reduïda aproximadament a 1/8 part del món.

Un altre detall que demostra que aquest home sap el que es fa és que viu sol en un lloc al que no hi pot arribar ningú. És com en Superman al seu palau del pol. No ha de suportar família i gaudeix d’un paisatge únic amb 364 dies per mirar per la finestra i gratar-se’ls a quatre mans. Pot semblar una vida trista i solitària però entre els follets, cérvols, animalets del bosc i alguna cursileria més, segurament es foten unes festes que ni en Calígula en els seus millors temps.

D’altra banda ens mostra la seva refinada intel.ligència per a programar la nit del 24(no oblidem que ell és el seu propi cap). Un cop els ajudants han carregat el trineu, en Claus puja i fueteja als cérvols que el portaran volant al seu destí. Imaginem la flipada de veure la terra de nits i des del cel i comparem amb el que gaudim nosaltres cada matí a les 7,30h al metro.

Un cop a la teulada de la primera casa, pot semblar que comença la complicació. Hem de fer entrar aquest personatge tan ufanós carregat de paquets per la xemeneia de la llar de foc, però, realment… així pensant, oi… qui té llar de foc a casa? Jo no. És a dir que l’únic moment de la seva vida on realment ha de demostrar agilitat i realitzar un esforç físic és mentida, és una llegenda urbana. El paio entra per la porta com tothom.

Podria seguir amb detalls com que pot anar a treballar en pijama i que si està gras vol dir que de gana no en passa, però no cal, ja queda clar que el penques és un “winner”.

Sempre he sospitat que ell és conscient de tot això, i que quan torna a Laponia la matinada del 25, ens imagina vivint les nostres miserables vides i sense cap intenció de reprimir-ho deixa anar aquell asmàtic HO-HO-HO! marca de la casa.

Per això i perquè segurament no es pensa jubilar mai, la seva presència és insuportable.

]]> http://blogs.jornal.cat/carlus/bloc/watchmen-i-els-dolents http://blogs.jornal.cat/carlus/bloc/watchmen-i-els-dolents Tue, 02 Dec 2008 17:16:45 +0100 http://blogs.jornal.cat/carlus/bloc/watchmen-i-els-dolents
Aquestes dues setmanes de visita a Barcelona m’han aportat coses entranyables per l’ànima. Retrobar als amics sempre implica aquella barreja d’alegria del retorn i enyorança en desaparèixer de nou.

Com sempre, la vida (si no fos així quin sentit tindria viure-la) té sorpreses que esperen a la cantonada. Un dels retrobats col•legues es va marcar 10 punts en regalar-me un còmic (amb la pel•lícula a les portes) de més de 400 pàgines i va passar de ser amic dels importants a “germà” per tota la vida. El totxo en qüestió i de tapa dura es diu “Watchmen” amb guió d’Alan Moore i dibuixos d’en Dave Gibbons.

El llibre tracta de gent normal sense superpoders que un dia decideix disfressar-se i sortir al carrer a repartir justícia a base “d’hòsties”. Vull insistir en què son persones normals, no volen pels núvols, ni tenen una súper visió que traspassi parets i, ni tan sols corren ràpid. Homes i dones que tenen a l’armari capes, botes o cascos de colors estridents i acostumen, això si, a portar la roba interior per sobre dels pantalons. L'originalitat del tema és que són conscients en tot moment de ser més patètics que útils. “Si no ho faig jo, qui ho farà” es la seva filosofia de vida. “El hombre polilla”, “El comediante” o “Capitan metrópolis” són uns dels ridículs noms utilitzats per aquest grup de sonats.

Parlem ara dels dolents. L’originalitat de la proposta contrasta amb la mediocritat a l’hora de triar els personatges de la part fosca; violadors, lladres, mafiosos… els dolents de tota la vida. Potser, ja que es tracta de gent normal que fa justícia, no és més lògic que surtin al carrer a combatre als criminals que veritablement es mereixen ser apallissats al carreró fosc en mig de la nit per qualsevol de nosaltres? El llistat de noms és una proposta personal que pot ser ampliada al gust del consumidor: “El banquer negre” “Hipotecaman” “Lady Crisis” “Supereuribor” o, fins i tot, “Dr Default”.

Segurament la proposta es ridícula, però, oi que donen ganes d’anar a la sucursal de la cantonada a fer justícia i quedar com un heroi, encara que el preu sigui ser un frik amb pijama de lycra? No cal dir que, pels amants dels còmics l’obra d’en Moore es una perla. Pels que no ho són, aquest pot ser un bon començament.

Carlus Rodríguez

]]> http://blogs.jornal.cat/carlus/bloc/lultim-desig-dun-idiota http://blogs.jornal.cat/carlus/bloc/lultim-desig-dun-idiota Tue, 28 Oct 2008 09:09:58 +0100 http://blogs.jornal.cat/carlus/bloc/lultim-desig-dun-idiota

En un món globalitzat i ple de penúries com en el que ens toca viure, els ineptes en fer moure els diners -que d’altra banda, no tenim-, sentim parlar de l’anomenada crisi financera. Els que varem fer campana a l’institut, ara fa com mil anys, el dia que el profe va parlar de temes com: oferta i demanda, accions de la borsa i de quina manera ens afecta que el pa valgui un 5% més que ahir, posem cara de pòquer quan la família, amics o veïns diuen el que cal fer amb una seguretat que espanta. Als que preferiem estar amb els amics al bar en lloc de fer més gran la nostra cultura i educació, no ens queda cap més opció que seguir la corrent i esperar a veure què passa.

Somiar amb un món fàcil i poc materialista i passar de noms com Nikkei o Down Jones, té el seu preu: no tenir ni puta idea del que està passant al teu entorn. Estalvis, inversions, visió de futur, plans de jubilació, hipoteques, comissions, bonus… són paraules que pels que ens agrada mirar per la finestra quan arriba la tardor i veure la pluja que cau, comencen a agafar un protagonisme diari que molesta.

Ara, als 40 anys, segons diu el DNI, i amb família al costat, toca posar-se les piles amb tota aquesta mena de “Códi da Vinci econòmic”. El primer que fem, els que coneixem Wall Street només per les pel.lícules o de fer turisme, és escriure al cercador del Google “pèrdues a la borsa” i fem clic. No cal dir que no serveix de res. És com tenir un geroglífic egipci a la pantalla sense una pedra de Rosetta a mà. A partir d’aquest punt, apareix la por. Por a ser un ignorant, vull dir.  I em pregunto, al menys, ja que no podrem pagar hipoteques, perdrem la feina, deixarem el cotxe al garatge per un temps, no li podrem comprar la Barbie a la nena quan la demani, cauran llamps i trons i els deus se’ns menjaran els budells, al menys tenim dret a un últim desig igual que un condemnat a mort el té a fer l’últim cigarret? No tenim nosaltres el mateix dret? No podria el senyor jutge aclarir primer i disparar després?. Potser és demanar massa. Potser el tema és només una qüestió de fe, de creure en alguna cosa que mai ha existit, en un sistema inventat per quatre i que afecta a milions. Potser als melancòlics del Flower Power només ens resta mirar per la finestra quan arriba la tardor, per veure com plouen “brokers”.
]]>