http://blogs.jornal.cat/ Blogs de Jornal.cat Sun, 19 May 2013 20:45:00 +0200 ca http://blogs.jornal.cat/jordi-tudo/blog/932/anada-i-tornada http://blogs.jornal.cat/jordi-tudo/blog/932/anada-i-tornada Sun, 19 May 2013 20:45:00 +0200 http://blogs.jornal.cat/jordi-tudo/blog/932/anada-i-tornada Fa bo, anirem al sud de la península Ibèrica, allà on sempre hi ha bon humor, no hi ha mals de cap i la gent són oberts, amables, simpàtics, de la festa, no com altres d’altres indrets, tancats com un pany, concretament a Sevilla. Ara que està de moda el reportatge de la tele de Madrid, parlant de l’adoctrinament de la informació que fan en aquest lloc del món tant tancat, comparant-los amb el nazisme i altres herbes no gaire aromàtiques. Sort que són oberts i cosmopolites ells, sort, del contrari no sé pas com actuarien.
Dalt del tren, comoditat, velocitat fins a 301 km/h. Passa algun empleat sovint repartint auriculars per escoltar alguna cosa. Qui tingui l’exclusivitat del subministrament dels auriculars, ja deu tenir una ganga vitalícia. Qui la pogués tenir!.
Hi ha tres canals per escoltar, un per la peli de la tele, els altres dos de música, un de temes musicals de pop de tota la vida, i el segon canal parlant sempre en una llengua castissa i sense defectes, parlant d’esglésies, capelles, claustres, rius, muntanyes. Informació i explicació a l’any 2013 amb un regust de florit i caspa a tones. Una de les obres que es poden escoltar és Manuel de Falla, i la peça “Los jardines de Espanya”. Sort que això no es adoctrinament. A segles llum de modernitat, liberalitat, tolerància i compromís amb un estat modern i plural. No hi ha manera, això no és pot canviar, aquest mur és insalvable. Com diu el suplement del diari més implantat a Sevilla, i com deia aquell, no van passar de tres lletres aquest diari, és el representant de la casta local, en blanc i negre, i prou. No hi ha més diversitat, blanc i negre, sense matisos.  
La informació facilitada pel monitor visual del vagó és el número de cotxe, hora, destí, i de tant en tant la velocitat punta. I els auriculars segueixen només informant amb un sol idioma. Són curosos i moderns alhora. No com els autobusos turístics de Sevilla, podent triar diferents idiomes inclús lapao i tot.
Els dos canals que posen alguna cosa per fer servir els auriculars, són una casset d’anada i tornada, com el viatge. Diuen i posen la mateixa informació i les mateixes músiques d’anada i tornada.
A Sevilla a primera hora del matí, s’hi pot observar coses ben curioses, com un escombriaire amb una espècie de moto o moto carro, no sé si va amb bateries, elèctric o alguna altra cosa, però quan el conductor veu una burilla al terra, si la veu, para el vehicle, i va a  pescar la burilla que fa nosa al carrer empedrat. Tot un espectacle. ]]> http://blogs.jornal.cat/josep-m/blog/931/responsabilitat-sostenibilitat http://blogs.jornal.cat/josep-m/blog/931/responsabilitat-sostenibilitat Sun, 19 May 2013 19:00:00 +0200 http://blogs.jornal.cat/josep-m/blog/931/responsabilitat-sostenibilitat sostenibilitat posa el focus en l'entorn. L'organització acaba essent un agent més entre molts altres que pot contribuir a la sostenibilitat d'aquest entorn. L'organització esdevé perifèrica, col·lateral, i les més compromeses poden assumir voluntàriament una responsabilitat.

El relat de la responsabilitat posa el focus en l'organització. És la responsabilitat de l'organització enfront de la societat. L'organització és el centre i els grups d'interès es troben al voltant. La sostenibilitat és un requeriment de la societat que ens observa.

En el model sostenibilitat cada organització és un agent més, que es mou per regulacions legals obligatòries a les quals algunes hi afegeixen un plus de compromís. Però l'objectiu és la sostenibilitat.

En el model responsabilitat (RSE) cada organització se sent interpel·lada per la societat, no solament en el compliment normatiu sinó en les seves actituds i conviccions. I accepta ser interpel·lada, perquè el compromís en la responsabilitat porta implícita la responsivitat, l'acceptació d'haver de donar resposta a les preguntes que els grups d'interès formulen legítimament. I l'objectiu és assegurar el resultat per mitjà d'uns processos interns, amb assumpció d'uns valors i compromisos, unes eines de gestió, un diàleg amb els grups d'interès, una comprensió de la materialitat.

Defenso els dos models. I també el model de l'ètica, que de vegades sembla que no en parlem gaire. Tots tres es reforcen i es necessiten.

• L'RSE necessita un focus cap on mirar i un focus des d'on mirar: la sostenibilitat i l'ètica.
• L'ètica necessita ser la inspiració per a un model de gestió aplicable en el dia a dia en la vida empresarial, que permeti desenvolupar organitzacions que sàpiguen crear alhora valor econòmic i social.
• I la sostenibilitat necessita una metodologia que faciliti la implantació organitzacional.

La sostenibilitat necessita una metodologia que no demani sols resultats sinó que asseguri aquests resultats a partir d'uns valors i un model de gestió, que desenvolupi models organitzacionals que sàpiguen donar resposta canviant, i que sàpiguen integrar els cinc vectors de la sostenibilitat en un model de gestió de la complexitat apte per a crear valor, no com merament una imposició de l'entorn sinó com una nova capacitat per a formular el model estratègic a partir de noves capacitats, nova generació de confiances, nous models de producció i innovació, noves propostes de valor. 

En un article anomenat "L’RSE és gerundi" defensàvem que "els que sols miren l’impacte de les empreses, parlen bàsicament de sostenibilitat mentre que els que mirem dins l’organització preferim parlar d’RSE". També hi fèiem altres afirmacions com "L’RSE no solament és una adaptació a uns requeriments d’uns grups d’interès i d’uns segments de mercat emergents. També suposa en si un vector de gestió del canvi dins la cultura organitzativa", o "Per això l’RSE va més lluny que la sostenibilitat. L’RSE posa la mirada en la gestió i la sostenibilitat en el resultat. L’RSE és gestió des d’un compromís vers uns resultats".

Cada empresa i cada expert té dret a anomenar la cosa com vulgui, sempre que deixi clar què reforça o de quina càrrega s'alleugereix... I sobretot, evitem jugar amb la terminologia: fa anys que tothom sap que la paraula social d’RSE no vol dir assistencial sinó que responsabilitat social vol dir responsabilitat davant la societat.

Altres articles recomanats:

• Anar més enllà de l'RSE?
• L’RSE és gerundi

]]> http://blogs.jornal.cat/esther-vivas/blog/930/indignats-la-lluita-continua http://blogs.jornal.cat/esther-vivas/blog/930/indignats-la-lluita-continua Wed, 15 May 2013 22:15:00 +0200 http://blogs.jornal.cat/esther-vivas/blog/930/indignats-la-lluita-continua
La fita més important d'aquest moviment de la indignació col·lectiva ha estat el canviar la percepció del món que ens imposen. En el teatre de la vida, s'han encès de cop les llums que anuncien la fi de la funció. La festa s'ha acabat. I entre atònits i ofuscats observem que som víctimes d'un saqueig a gran escala. Ja no són els mateixos de sempre els que criden contra el capital. Ara, són molts els que se senten robats per l'espoli col·lectiu que significa la crisi.

Prendre consciència que "no és una crisi és una estafa" és el primer pas per canviar les coses. Com deia el filòsof francès Daniel Bensaïd: "La indignació és un començament. Una manera de aixecar-se i posar-se en marxa. Un s'indigna, es revolta, i després ja veu". I, dos anys després, veiem més robatori, més saqueig i més pillatge. Veiem com se segueix rescatant a la banca, mentre se'ns enfonsa en la misèria. Veiem rics més rics i pobres més pobres. I ens adonem que la resposta passa per solucionar-ho nosaltres.

La PAH ha estat el màxim exponent d'aquest canvi de percepció dels de baix. Davant el desemparament governamental i la impunitat de la banca, auto-organització i desobediència. Orfes de victòries, la PAH ha significat esperança pels qui pateixen el drama dels desnonaments i inspiració pels que lluiten. Desallotjaments aturats, ILP al Congrés, escraches, "obra social"... són petites grans victòries que demostren que lluitar serveix. Imprescindibles quan estem famolencs de triomfs, davant d'un malestar creixent, però, incapaç de frenar uns ajustos infinits.

El 15M ha mutat en innombrables fronts contra la crisi. S'ha transformat en un mar de marees d'infinits colors. Els que van ocupar places, actualment, ocupen habitatges buits, bancs, universitats, hospitals. Desobeeixen, no queda altra. I la PAH ha crescut gràcies a molts activistes que van sortir per primera vegada al carrer un 15 de maig, o van tornar-hi després d'anys de letargia. I un cop les assemblees de barri van anar minvant, la PAH es va convertir en un referent de lluita, com també les marees en sanitat, educació, cultura i cada vegada en més àmbits. Davant la tragèdia dels desnonaments, solucions reals. Davant la realitat de les retallades, resistències concretes.

Però el 15M, també, ha donat lloc a multitud d'iniciatives a petita escala: horts urbans, xarxes d'intercanvi, grups i cooperatives de consum ecològic, ateneus populars, que assenyalen que un altre món no només és imprescindible sinó possible. El moviment dels indignats ha creat espais de trobada, d'ajuda mútua, xarxes de resistència... I ens ha ensenyat a començar a canviar el món aquí i ara, no només en els discursos, sinó, sobretot, en les pràctiques.

No obstant això, la crisi social i econòmica s'ha aprofundit. L'ofensiva del capital per acabar amb els nostres drets ha anat a més. La pobresa, la fam, l'atur, els desnonaments... són una realitat que afecta cada vegada a un major nombre de persones. La crisi s'estén com una taca d'oli, mentre els mateixos de sempre continuen fent negoci amb el dolor dels altres. Els grans empresaris i la banca es freguen les mans àvids de més tisores i retallades, mentrestant els polítics de torn els aplanen el camí, i s'omplen, de passada, les butxaques. La indignació i la desobediència no cedeixen, però són insuficients per aturar la tromba d'ajustos, i patiment. La resistència a la crisi va remuntar fa dos anys des de molt abaix i després de dècades de derrotes.

Alhora, assistim a una crisi política i de règim, impensable poc temps enrere. El bipartidisme que governava el país es fa, afortunadament, miques. I mentre el PSOE s'enfonsa incapaç d'aixecar cap, el PP pateix l'erosió del govern i de la crisi. A la monarquia, intocable entre els intocables, es perd tot el respecte i el rei es converteix en la riota del carrer. I tot i la injustícia de la justícia, que en paraules del fiscal general de l'Estat Eduardo Torres-Dulce, "es congratula" de la suspensió de la imputació a la infanta Cristina pel cas Nóos, el poble ja els ha jutjat.

A Catalunya, a cop de sentència del Tribunal Constitucional augmenten les aspiracions sobiranistes, i la cotilla de la Constitució es torna insuportable. L'espanyolisme més ranci insta a la "unitat del regne", i la caverna a la "una, gran i lliure". Tornen els sorolls de sabres. I un general a la reserva, Juan Antonio Chicharro, justificava, a principis d'any, una intervenció militar a Catalunya davant una possible ruptura amb l'Estat. En les seves paraules, "la pàtria és més important que la democràcia". Així mateix, l'Associació de Militars Espanyols, a finals del 2012, instava a declarar "l'estat de guerra, l'estat d'excepció o l'estat de setge" a Catalunya, "en cas de fractura o separatisme". Franco no ha mort.

I, mentre, els que manen corren a criminalitzar i reprimir als que lluiten, mostra de la desesperació i la por d'un poder al qual se li mou el terra. Davant la impossibilitat d'aplicar les retallades per les bones, s'opta per imposar-les per la força. Detencions preventives, bales de goma, pàgines web per delatar a manifestants, enduriment del Codi Penal, sancions administratives i molt més. La repressió i la violència d'Estat és un símptoma clar de la por dels de dalt. El seu món trontolla, però els seus fonaments, molt al nostre pesar, continuen forts.

La necessitat de la política es fa evident. I els temps de Toni Negri i John Holloway, de "canviar el món sense prendre el poder", cauen lluny. Avui es constata, amargament, com el poder ens afecta, la Llei Hipotecària ens fa fora de casa i la reforma laboral ens deixa sense feina. Cal aprendre del que "se'n vaign tots" a Argentina, el 2002, i com després van tornar els mateixos de sempre, amb la família Kirchner al complet. O ara a Islàndia, com després d'una revolta social i una nova constitució ciutadana, la socialdemocràcia i els verds van trair les aspiracions emancipadores de la gent i va tornar la dreta. Si no som capaços de construir, entre tots, un nou instrument polític i social de i pels de baix, respectant l'autonomia del moviment i sense oblidar la centralitat del carrer, continuarem sent "mercaderia en mans de polítics i banquers". El debat sobre la perspectiva política de canvi està sent, actualment, més discutida que mai en organitzacions, moviments i activistes socials. Bona notícia.

Fa dos anys dèiem que el 15M era només el principi. I així és. La lluita continua.


*Article publicat a Público.es, 15/05/2013.
+info: http://esthervivas.com]]> http://blogs.jornal.cat/cesc-batlle/blog/929/revolucio-o-anecdota http://blogs.jornal.cat/cesc-batlle/blog/929/revolucio-o-anecdota Tue, 14 May 2013 00:15:00 +0200 http://blogs.jornal.cat/cesc-batlle/blog/929/revolucio-o-anecdota
Al l’article “Terra de Revolucions” (02-Abr-13), explicàvem com “Revolutions that made the Earth” (Ed. Oxford, 2011; Lenton i Watson) ens descrivia com el planeta havia evolucionat a través d’autèntiques revolucions planetaries, cadascuna alterant dràsticament el planeta i servint com a indispensable punt de partida de la següent.
 
El llibre dedica el seu capítol final a analitzar quins són els futurs realment possibles a partir d’aqui per al planeta i la raça humana, i defensa que, davant de l’impacte actual que l’home està tenint en el planeta, hi ha tres futurs possibles. D’una banda, hi ha les opcions clàssiques de catastrofe ecològica, cas de continuar com fins ara, i la de, si fos realment possible, moderar el nostre impacte sobre el planeta fins a límits sostenibles, a base de canvis reals en les nostres formes de vida actuals. Però també postula que hi ha una tercera opció molt més atractiva sobre el paper: la d’agafar el timó i fer evolucionar el nostre impacte actual de forma que assoleixi els ingredients d’una revolució planetaria exitosa, a semblança de les que ja ho han sigut. Això garantiria a la raça humana un futur possible d’alta disponibilitat energètica i de durada indeterminada. Basicament, això vol dir basar el nostre futur en energies no exhauribles (incloent les nuclears), de manera que es pugui mantenir un alt nivell d’energia per a un període indeterminat, i millorar moltíssim el reciclat de materials.
 
En essència doncs, aquesta tercera via és una proposta de solució tecnològica mitjançant geoenginyeria (la modificació deliberada del funcionament del nostre planeta). Però és de justicia reconeixer que, a diferència de totes les altres propostes de solució per geoenginyeria, aquesta presenta una diferència capital: que està feta des del coneixement profund i del respecte per part dels científics que, molt probablement, millor comprenen de quina forma tant complexa realment funciona el nostre planeta. Seria, per tant, una sortida teoricament possible i plausible. Ells argumenten, i és difícil de rebatre, que, per se, no hi ha cap aspecte moralment pervers en desitjar un futur amb alta disponibilitat d’energia i que totes les revolucions anteriors del planeta, han sigut tant o més disruptives per a les formes de vida preexistents.
 
Malauradament, i a contracor, a pesar de reconeixer l’autoritat dels que formulen la proposta, jo crec que és inviable a la pràctica per dues raons. La primera és que, a pesar de que els autors comprenen el marc general de funcionament del nostre planeta, avui en dia encara desconeixem la pràctica majoria dels detalls de com funcionen tots els seus mecanismes, ço que fa que pensar en manipular-lo amb garanties sigui impossible. Caldria l’esforç combinat de una gran part de tots els científics del nostre planeta durant moltissims anys, per assolir la comprensió necessaria. I això esdevé encara més complicat pel fet de que hi ha fraccions notables de la comunitat científica que endara disputen la validesa de la visió del nostre planeta com un sistema integrat. La segona, i d’encara més calat, és que un cop tinguessim la saviesa de la comprensió del com funciona el planeta, amb suficient seguretat com per a pensar que ho podem modificar amb garanties de quin serà el resultat, llavors caldria que tots els països del mon es posessin d’acord en executar les modificacions de manera coordinada i per al benefici global de tota la humanitat, i l’historia del comportament de les nacions, és aquí una font de desesperació profunda. En resum, si bé en teoria la seva proposta pogués ser viable, les insuperables dificultats d’execució la fan inviable en la pràctica.]]> http://blogs.jornal.cat/josep-m/blog/928/no-mes-bangla-desh http://blogs.jornal.cat/josep-m/blog/928/no-mes-bangla-desh Sun, 12 May 2013 10:15:00 +0200 http://blogs.jornal.cat/josep-m/blog/928/no-mes-bangla-desh

La tragèdia de la fàbrica tèxtil de Bangla Desh, amb més de 1.000 persones mortes, reobre el debat de la responsabilitat de les marques 

L'interès de les companyies del tèxtil per usar els treballadors té un preu: el sou mínim més baix del món: 29 euros al mes Alimentar-nos i vestir-nos...

Els sectors alimentari i tèxtil sempre estan al punt de mira i cada vegada hi seran més, ja que tothom és més conscient dels impactes enormes en una bona colla de grups d'interès, inclosos els nostres cossos! Les grans multinacionals d'aquests sectors van sempre cercant el millor lloc per produir. Companyies amb enormes beneficis van fugir cap a Bangla Desh quan els costos laborals a la Xina van començar a pujar.

I en el cas del tèxtil, la deslocalització permanent és incomparablement senzilla en comparació amb altres sectors. És molt fàcil posar uns centenars de treballadors davant una màquina de cosir dins una nau industrial. Però el preu social de la moda és, en paraules del nou Papa Francesc aquest Primer de maig, treball esclau.

La Responsabilitat Social Corporativa (RSC) té un lloc destacat en totes les grans marques i des de fa anys publiquen informes anuals. La pregunta recorrent és si amb aquest episodi la Responsabilitat Social Corporativa entra en crisi? Doncs sí i no. Podem trobar els dos punts de vista:

a) No perquè algunes companyies realment apliquen seriosament la gestió de l'RSC, amb compromisos, objectius de millora permanent, i auditories externes. I davant dels incompliments apliquen plans correctius als proveïdors, i després d'un termini es repeteix l'auditoria i algunes queden descartades. Però difícilment podíen preveure l'esfondrament de l'edifici de l'empresa local subcontractada ja que les auditories d'RSC posen el focus en altres qüestions.
b) Sí perquè després de dues dècades de treball en RSC, les condicions laborals en certs països no han millorat gaire, i sembla evident que pagar un salari amb el qual és impossible subsistir amb dignitat no pot considerar-se responsabilitat social, encara que el treballador no sigui propi sinó d'una empresa subcontractada.

El problema és que l'RSC no sembla mostrar capacitat per ella mateixa de corregir un model de negoci que es fonamenta en uns vectors oposats als que un model sostenible requeriria. Davant això, l'RSC sols pot posar alguna limitació, correctiu, compensació... No és senzill. A l'RSC, tal com l'estan portant a terme en aquests sectors, se li escapen coses:

• Sovint, encara que les empreses subcontractades tinguin rotundament prohibit subcontractar de nou sense permís, quan no poden suportar els terminis ho fan, de manera que les condicions laborals queden ocultes a les marques. Però això es dóna pel fet que hi ha una pressió enorme en les dates de lliurament, cosa que acaba facilitant el "tu compleix els terminis i no m'expliquis com t'ho fas".
• L'edifici que va col·lapsar un dia després del descobriment d'esquerdes havia passat dues auditories d'empreses occidentals. Segons Eva Kreisler, coordinadora de Roba Neta, "això demostra que el sistema no funciona, que les auditories i els codis de conducta són insuficients". 
• Davant de les auditories, en molts casos els capatassos instrueixen els treballadors sobre què respondre. I qui s'aparti de la resposta marcada és despatxat, tal com aportava un informe de Roba Neta on es deia que: "Les auditories tenen més a veure amb assegurar comandes que amb la millora del benestar dels treballadors, per això els gerents fan només canvis cosmètics per impressionar als auditors i no milloren les nostres condicions". 
• Però, sobretot, hi ha un problema de competència ferotge en el sector, que té com a conseqüència una samarreta fabricada a Bangla Desh que es ven a 20 euros solament tingui uns costos laborals de 1,5 cèntims (segons el sindicat Industriall, que representa 50 milions de treballadors a tot el món).

Per a algunes empreses el més raonable en la seva gestió de riscos és aguantar tant com puguin, desitjant que no passi res. I si per mala sort la desgràcia s'esdevé, el més fàcil de cara a la seva reputació és marxar: cut and run, fotre el camp. És la política de terra cremada. Per exemple, Walt Disney, l'empresa que més ven via llicències en el món, ha anunciat que abandona Bangla Desh. I potser altres també ho facin. Però aquesta no és la solució. Altres hi continuaran treballant, i si hi queden les companyies amb marques de menor valor, potser les exigències seran menors i les condicions laborals encara empitjoraran. Per això, les ONG volen que es quedin, donin treballs i salaris dignes i exerceixin pressió perquè millorin les lleis i s'apliquin. Ells sí que poden fer-ho. De fet, la corrupció és quotidiana a Bangla Desh, i les autoritats locals mostren gran interès per atreure negoci tèxtil, i molts polítics ja han esdevingut empresaris (com és el cas de Sohel Granota, el propietari de l'edifici, ja detingut).

Un altre grup d'interès implicat són les companyies auditores. No vull donar a entendre que la seva feina sigui fàcil. Però es donen certs aspectes que no semblen prou responsables. Ja no em referiré a la típica discussió sobre el fet que la mateixa firma faci tant les consultories com les auditories i altres males pràctiques que acaben posant en risc la veracitat de l'auditoria. Em referiré a la credibilitat de la seva firma davant l'opinió pública. Si la signatura de l'auditor no és merament un grafisme tècnic administratiu sinó que realment pretén aportar una credibilitat, on és l'auditora quan l'auditoria no ha demostrat fiabilitat? Segur que es poden donar explicacions. S'haurien de donar. O explicar en què han fallat. O proposar què s'hauria de corregir. Perquè altrament aquest agent tan rellevant de la cadena de l'RSC esdevé merament un procés sense valor afegit. Per sentit de responsabilitat, els auditors haurien de donar la cara, sortir de l'armari i explicar la relació entre els fets i els seus treballs. 

Però hi ha altres grups d'interès. El més important seria la gent que, en tant que client o ciutadà emprenyat, pot exercir el càstig comercial i reputacional. Però no sembla que aquesta mateixa setmana, els mil morts de Bangla Desh hagin comportat cap titubeig a l'hora d'entrar a comprar en els comerços de moda barata. Les ONGDs fan les seves campanyes i van arribant a la gent. Però la gent té molts altres problemes, i finalment creu que correspon als poders públics garantir el respecte als drets humans. Amb la crisi econòmica, encara es fa més difícil demanar el compromís en la compra. A la gran majoria se li fa difícil percebre la relació de causa - efecte entre la manca de respecte als drets humans en països del Sud i la desindustrialització que hem patit dels processos amb menor valor afegit. La tendència era inevitable, però no hauria estat tan dràstica s'exigís unes certes condicions als països on ara es fa la producció.

Podríem també parlar de grups inversors i de bancs. Però és evident la seva i-responsabilitat. Com el rei, no consideren que hagin de tenir ni assumir cap responsabilitat davant de la societat. Sols fan la seva feina d'acord amb els seus interessos privats. Es limiten a dir que compleixen la llei i a defensar el lliure mercat, encara que sovint facin frau de llei i per altra banda la ciutadania hagi de pagar per a evitar que entrin en fallida.

Però no ens podem deixar els poders públics. Comprenem que les relacions internacionals no són un marc apte per a l'ètica. Sabem que l'Organització Mundial del Comerç impedeix que es puguin introduir condicionants ètics o de drets humans. Sabem que a les portes de la Unió Europea sols podem barrar el pas als productes que, per exemple, tinguin un component tòxic o comportin un perill per als infants... però no podem preguntar per la manera com han estat produïts o els impactes que han generat.

De fet, l'RSC té un doble caràcter:

• Per una banda, en contextos locals amb marcs legals desenvolupats, la que es produeix en empreses que cerquen l'excel·lència social, i que troben en el diàleg amb els grups d'interès una oportunitat per a innovar. 
• Per altra banda, en les cadenes globalitzades, la que actua com a substitut d'una legislació efectiva que garanteixi els drets humans.

Mentre que el primer model s'hauria de potenciar ara mateix i desitjar que augmenti en el futur, el segon model d'RSC hauríem de desitjar que desaparegués per innecessari. És a dir, perquè la legislació i les garanties del compliment haguessin fet innecessàri aquest sentit substitutori de l'RSC. Val la pena mostrar-ho així, perquè d'altra manera, si no s'entén que parlem de models diferents algú pot estendre aquest sentit crític vers la primera, i considerar que també l'altre model  -que no és substitutiu de cap absència, sinó innovador i desenvolupador- ha de tendir a desaparèixer.

Crec que els estats haurien de posar més determinació en aquests aspectes, encara que sigui de manera indirecta. Per exemple, potser no podem evitar l'entrada dels productes "tacats de sang" però es podrien explorar sancions i càrregues impositives per a les empreses que tinguin males pràctiques en la cadena de proveïment fora de la UE.

En tot cas, sí que crec que l'RSC podria donar més de si mateixa, per mitjà de tres vies:

1. Amb grans marques que optin per marcar la diferència, i facin un pacte amb la seva clientela, amb la societat. Això implica una gran determinació empresarial, però també una gran consciència ciutadana, i la predisposició a pagar més per la moda de baix preu. Baix però no tant. 
2. Amb autoregulació a través de grans acords sectorials, abordant la lògica conflictiva de cercar preus més barats i alhora pretendre el compliment d'uns mínims laborals. Reformulant el model productiu (acceptant un major cost laboral, millorant la gestió dels terminis, procurant relacions a llarg termini amb els proveïdors...). 
3. Amb implicació dels stakeholders per a induir i assegurar aquests compromisos. A través de diferents vies i ressorts, els clients, el regulador, els inversors, les ONGDs, etc., han de trobar maneres d'enfortir els compromisos i aturar la lògica de créixer des d'un model insostenible des del punt de vista dels drets humans.

]]> http://blogs.jornal.cat/esther-vivas/blog/927/grups-de-consum-reprendre-el-control-sobre-lalimentacio http://blogs.jornal.cat/esther-vivas/blog/927/grups-de-consum-reprendre-el-control-sobre-lalimentacio Fri, 10 May 2013 21:15:00 +0200 http://blogs.jornal.cat/esther-vivas/blog/927/grups-de-consum-reprendre-el-control-sobre-lalimentacio
Així ho posen de manifest les experiències de grups i cooperatives de consum agroecològic que en els últims anys han proliferat arreu de tot l'Estat espanyol. Es tracta de tornar la capacitat de decidir sobre la producció, la distribució i el consum d'aliments als principals actors que participen en el procés, els llauradors i els consumidors. El que en altres paraules es diu: la sobirania alimentària. Que vol dir, com la mateixa paraula indica, ser sobirà, tenir la capacitat de decidir, pel que fa a la nostra alimentació (Desmarais, 2007).

Una cosa que pot semblar molt senzill, però que en realitat no ho és. Ja que hui el sistema agrícola i alimentari està monopolitzat per un grapat d'empreses de la indústria agroalimentària i de la distribució que imposen els seus interessos particulars, de fer negoci amb el menjar, als drets camperols i a les necessitats alimentàries de les persones. Només així s'explica tant menjar i tanta gent sense menjar. La producció d'aliments des dels anys 60 fins a l'actualitat s'ha multiplicat per tres, mentre que la població mundial, des de llavors, només s'ha duplicat (GRAIN, 2008), però, tot i així, quasi 900 milions de persones, segons la FAO, passen fam. Està clar que alguna cosa no funciona.

Algunes característiques

Els grups i les cooperatives de consum plantegen un model d'agricultura i alimentació antagònic al dominant. El seu objectiu: escurçar la distància entre producció i consum, eliminar intermediaris i establir unes relacions de confiança i solidaritat entre tots dos extrems de la cadena, entre el camp i la ciutat, donar suport a una agricultura camperola i de proximitat que té cura de la nostra terra i que defensa un món rural viu amb el propòsit de poder viure dignament del camp, i promoure una agricultura ecològica i de temporada, que respecte i tinga en compte els cicles de la terra. Així mateix, en les ciutats, estes experiències permeten enfortir el teixit local, generar coneixement mutu i promoure iniciatives basades en l'autogestió i l'autoorganització.

De fet, la major part dels grups de consum es troben en els nuclis urbans, on la distància i la dificultat per contactar directament amb els productors és més gran, i, d'eixa manera, persones d'un barri o una localitat s'ajunten per dur a terme "un altre consum". Hi ha, així mateix, diversos models: aquells en què el productor serveix setmanalment una cistella, tancada, amb fruites i verdures o aquells en què el consumidor pot triar quins aliments de temporada vol consumir d'una llista de productes que ofereix el camperol o camperols amb qui treballa. També, a nivell legal, trobem majoritàriament grups donats d'alta com a associació i uns pocs, d'experiències més consolidades i amb llarga trajectòria, amb format de societat cooperativa (Vives, 2010).

Un poc d'història

Els primers grups van sorgir, a l'Estat espanyol, a finals dels anys 80 i principis dels 90, majoritàriament, a Andalusia i Catalunya, encara que també trobem alguns a Euskal Herria i al País Valencià, entre altres. Una segona onada es va produir en els anys 2000, quan aquestes van experimentar un creixement molt important allà on ja existien i van aparèixer per primera vegada on no tenien presència. A dia d'avui, aquestes iniciatives s'han consolidat i multiplicat de manera molt significativa, en un procés difícil de quantificar a causa del seu propi caràcter.

L'auge d'eixes experiències respon, des del meu punt de vista, a dues qüestions centrals. D'una banda, a una creixent preocupació social sobre què mengem, davant la proliferació d'escàndols alimentaris, d'uns anys, com les vaques boges, els pollastres amb dioxines, la grip porcina, l'e-coli, etc. Menjar, i menjar bé, importa de nou. I, d'altra banda, a la necessitat de molts activistes socials de buscar alternatives a la quotidianitat, més enllà de mobilitzar-se contra la globalització neoliberal i els seus artífexs. D'ací, que just després de l'emergència del moviment antiglobalització i antiguerra, a principis dels anys 2000, una part significativa de les persones que van participar activament en eixos espais impulsassen o entrassen a formar part de grups de consum agroecològic, xarxes d'intercanvi, mitjans de comunicació alternatius, etc.

Menjar bé versus canvi polític

D'eixa manera, observem dues sensibilitats que integren sovint eixes experiències. Una que aposta, en termes generals, per "menjar bé", donant un major pes a qüestions relacionades amb la salut i una altra que, tot i tenir en compte aquests elements, emfatitza més el caràcter transformador i polític d'estes iniciatives. Aquest és el repte dels grups i les cooperatives de consum, reivindicar una alimentació sana i saludable per a tothom. El que implica no perdre de vista la perspectiva política de canvi.

Si volem una agricultura sense pesticides ni transgènics cal començar per exigir la prohibició dels cultius transgènics a l'Estat espanyol, porta d'entrada, i paradís, dels Organismes Genèticament Modificats a tot Europa. Si volem una agricultura de proximitat, que no contamine el medi ambient, amb aliments que recorren milers de quilòmetres de distància (Amics de la Terra, 2012), és imprescindible una reforma agrària i un banc públic de terres, que en comptes d'especular amb el territori el faça accessible als que volen viure de treballar la terra. En definitiva, o canviem radicalment aquest sistema o "menjar bé" es convertirà en un privilegi només accessible per als qui s'ho puguen permetre.

Els grups de consum són només un primer pas per avançar cap a "una altra agricultura i una altra alimentació", però han d'anar més enllà i qüestionar el sistema polític i econòmic que sustenta l'actual model agroalimentari. El menjar, com l'habitatge, la sanitat, l'educació, etc. no es ven, es defensa.


Referències bibliogràfiques
-Amigos de la Tierra (2012) Alimentos kilométricos en: http://issuu.com/amigos_de_la_tierra_esp/docs/informe_alimentoskm
-Desmarais, A. (2007) La Vía Campesina. La globalización y el poder del campesinado. Madrid. Editorial Popular.
-GRAIN (2008) El negocio de matar de hambre en: http://www.grain.org/articles/?id=40
-Vivas, E. (2010) “Consumo agroecológico, una opción políticas” en Viento Sur, nº 108, pp. 54-63.


*Article publicat inicialment a la revista 'Ae Agricultura y Ganadería Ecológica' de la Sociedad Española de Agricultura Ecológica, nún. 11, primavera 2013. I traduït al català per Per L'Horta.]]> http://blogs.jornal.cat/gustavo/blog/926/lactics-amb-etica http://blogs.jornal.cat/gustavo/blog/926/lactics-amb-etica Thu, 09 May 2013 07:00:00 +0200 http://blogs.jornal.cat/gustavo/blog/926/lactics-amb-etica La cobdícia, la corrupció i la contaminació (les tres C) han penetrat tant a l'interior de la nostra societat capitalista (amb C) que iniciar qualsevol activitat empresarial o ser una persona empresària està generant aversió. Si fins fa no molts anys els empresaris que en menys temps guanyaven més diners eren portada de totes les revistes i icones davant dels que agenollar-se, la crisi provocada per aquests valors, ha resituat-com mereixien-a tants guanyadiners en el seu lloc apropiat: el pou de la mesquinesa.

Però, tota activitat empresarial és negativa en si mateixa? Evidentment que no, encara que escoltant les notícies últimament ens costi creure-ho. De fet sense persones que emprenen viatges o aventures-en aquest cas econòmiques- a poques costes arribaríem. La diferència, com deia, es troba en els valors que envolten un projecte o un altre, i si pensem en claus socials, solidàries i sostenibles (les tres S) observarem com empreses nascudes en aquest ecosistema són molt més que simples mitjans per recollir beneficis, són activitats econòmiques, gents i agents, que converteixen el seu treball en beneficis per a la societat. Fins i tot van més lluny, s'impliquen descaradament a transformar, per millorar, el món actual.

A Biscaia tenim el bon exemple de la Cooperativa Esnetik (lactis amb ètica), una joveníssima iniciativa per evitar la contínua desaparició de caserius a causa de malvendre (perquè els malpaguen) la seva llet a la indústria. Vuit masos s'han associat amb un grup de persones consumidores per responsabilitzar conjuntament de l'elaboració de formatges i mantega, per a construir entre tots i de manera transparent el preu d'aquests productes, i per a la comercialització dels excedents que no es consumeixen entre les famílies de la cooperativa.

Un dels resultats més sorprenents i que posa en evidència el joc brut de la indústria es fa visible en els preus dels aliments de Esnetik. Sabem que quan la indústria posa un preu a un producte no es basa en les seves despeses, sinó que comença pensant a quant aconseguirà vendre castigant les butxaques de la ciutadania, i d'aquí comença un descens en picat fins a arribar al mínim possible pel qual es pot comprar el producte a la finca proveïdora. A Esnetik, per contra, la construcció del preu prové de la lògica d'assegurar a les i els pastors un preu just i digne per la seva feina. Ara per ara, amb aquesta visió Social, Solidària i Sostenible de cada litre de llet, les i els pastors reben un 50% més del que li pagaria la indústria i, sorpresa, el soci o sòcia de la cooperativa ho paga un 20% més barat que en qualsevol supermercat.

És a dir, finalment tenim una activitat empresarial que construint el seu espai propi no es veu afectada per l'especulació globalitzada, se salta el parany dels preus artificials, genera aliments sans, assequibles i de qualitat per a la població, i garanteix la continuïtat de l'autèntica i necessària vida rural.

Molt més que la simplicitat de guanyar diners.]]> http://blogs.jornal.cat/josep-m/blog/925/a-castle-in-spain http://blogs.jornal.cat/josep-m/blog/925/a-castle-in-spain Sun, 05 May 2013 12:00:00 +0200 http://blogs.jornal.cat/josep-m/blog/925/a-castle-in-spain Anar més enllà de l'RSE?", on defensava la gestió de la Responsabilitat Social de les Empreses davant les veus idealistes que afirmen que cal anar més enllà de l'RSE. Ho feia malgrat acceptar el poc glamur de considerar l'RSE una mera metodologia a la qual no es pot demanar més del que pot donar però en canvi considerar-la una base necessària per a tota empresa que pretengui ja sigui l'adopció d'uns valors humanístics o bé un cert nivell d'excel·lència empresarial.

Que l'RSE sigui una mera tècnica, sense glamour, no la invalida. Al contrari, la fa més generalitzable entre un gran gruix d'empreses que, per raons diverses els pot interessar i que van des del convenciment i el compromís fins a l'interès reputacional i comunicatiu o la gestió de riscos, passant pel desenvolupament del model de gestió i la captació d'oportunitats. Igual que quan parlem de la qualitat, aquesta pot ser merament una certificació o bé pot ser un compromís empresarial d'excel·lència. I per això no critiquem la qualitat, sinó en tot cas l'ús reduccionista que algunes organitzacions en fan.

Alertava, doncs, contra la crítica fàcil, que pot ser contraproduent. Però alhora demanava que siguem curosos amb l'ús de l'RS, i no acceptem que se'n faci un ús merament propagandístic. Cal que fem notar que algunes empreses fan un mal ús de l'RS, no que l'RS no serveixi. Avui vull fer, també molt sintèticament, una nota crítica.

Una primera reflexió sobre la integració de l'RS dins de l'empresa i una segona sobre la integració del context dins de l'RS:

1. Una empresa o organització que opti per gestionar l'RS no és imprescindible que l'elevi a un atribut de la seva proposta de valor, però sí que seria necessari que gradualment vagi condicionant, més enllà de molts aspectes en el seu funcionament ordinari, els seus objectius estratègics i finalment el model d'empresa. Amb tot el que aquesta afirmació implica: missió, visió, valors corporatius, estil directiu... Si el procés no porta paulatinament vers aquest horitzó és que o bé ja no s'hi creia d'entrada o bé que no s'ha sabut fer una integració correcta dins l'organització ja sigui per errors tècnics i conceptuals o bé per manca de lideratge adhoc.

2. Si bé l'RS té un primer focus respecte els impactes inherents a l'activitat de l'empresa (responsabilitats primàries) i un segon focus en els impactes respecte als seus grups d'interès (responsabilitats secundàries), abans d'atànyer les responsabilitats envers els grans problemes genèrics del món per mitjà de la filantropia (responsabilitats terciàries) defenso que hi ha un espai al voltant de reptes de la societat en els que sí que hi ha una responsabilitat compartida força directe. Estaria en el 2,5 de la gradació que he fet i es vincularia fermament amb el desenvolupament de territoris socialment responsables. En poso dos exemples tot seguit en el context de l'estat espanyol.

• a) Espanya és l'estat europeu campió en desigualtat. La democràcia no ho ha resolt. Els anys de bonança encara l'han incrementat. Amb la crisi ara en patim les conseqüències amb major cruesa. També podríem parlar de l'atur estructural i la incapacitat per a fer-hi front des de sempre. Les empreses que gestionen l'RS, en complicitat mútua i en diàleg amb altres grups d'interès, no haurien de cercar les millors pràctiques, la innovació socialment responsable que pugui atendre aquest gran repte? No hi ha capacitat? No hi ha coratge? Què falla?

• b) Espanya és avui un focus d'inestabilitat per la incapacitat de gestionar la diversitat interna. Aquesta no és una afirmació solament política perquè la política no deixa de ser un reflex de la societat i de la vida econòmica. Fins i tot les iniciatives que a nivell estatal focalitzen la gestió de la diversitat en el marc de l'RS contemplen totes les diversitats possibles (de gènere, ètniques...) excepte una: la diversitat nacional, cultural o lingüística inherent a la pròpia composició de l'estat. Ara algunes empreses lamenten que un procés de nova legitimitat democràtica pretengui trencar una legalitat caducada per la incapacitat de saber gestionar la diversitat. Hi torno: les empreses que gestionen l'RS, en complicitat mútua i en diàleg amb altres grups d'interès, no haurien de cercar les millors pràctiques, la innovació socialment responsable que pugui atendre aquest gran repte? No hi ha capacitat? No hi ha coratge? Què falla?

Apunto que una RS que sols gestioni un recull d'indicadors pre-fixats, com qui porta el control del checklist, i no tingui la sensibilitat per entendre els grans reptes que planteja la societat, no és una RS intel·ligent i no és una RS estratègica, integrada i integral. No és una RS que creï valor econòmic i social, valor compartit.

Però és més. Sovint diem que l'RS no és una despesa sinó una inversió. Fals! La incorporació de la responsabilitat social en la gestió de l'empresa o organització solament esdevé una inversió amb un retorn en valor econòmic i social sota certes condicions. És enganyós defensar comercialment davant una empresa que si ens compra el paquet de solucions de l'RS l'empresa en sortirà molt reforçada. Cal atendre les condicions perquè això tingui unes mínimes garanties que sigui així.

I sovint diem que l'RS és una opció de país que ha de fer l'economia més sostenible i generar marca de país. Fals! El desenvolupament de la responsabilitat social en l'economia d'un país solament esdevé una opció amb retorn si realment afavoreix, més enllà del nombre d'empreses i sectors compromesos, que la cultura empresarial del país evolucioni, i que els grans reptes del país siguin abordats des de la lógica socialment responsable de les empreses i tots els agents. La marca de país socialment responsable no és fa per agregació d'unes quantes multinacionals que elaborin unes magnifiques memòries de sostenibilitat.

Estem construint un castell en els nuvols si no atenem el repte que suposa una gestió estratègica de l'RS en les empreses. Igualment estem construint "a castle in Spain", com es diu en anglès, si no sabem incorporar els reptes del context en la gestió de l'RS.



Josep Maria Canyelles
Responsabilitat Global / Vector 5
5 de maig de 2003



PD: He hagut de fer un aclariment sobre l'expressió anglesa "a castle in Spain"]]> http://blogs.jornal.cat/esther-vivas/blog/924/cuina-slow-per-arribar-lluny http://blogs.jornal.cat/esther-vivas/blog/924/cuina-slow-per-arribar-lluny Fri, 03 May 2013 22:30:00 +0200 http://blogs.jornal.cat/esther-vivas/blog/924/cuina-slow-per-arribar-lluny
El moviment Slow Food els ha donat nom: Slow Food Km0. I sota aquesta "etiqueta" s'agrupen cuineres i cuiners compromesos amb una agricultura local, ecològica pagesa i de temporada. Com ells mateixos afirmen, aposten per aliments "bons, nets i justos", o el que és el mateix menjar de qualitat, sense transgènics i que defensa un món rural viu. D'aquesta manera, en aquests restaurants trobem productes adquirits a agricultors locals, amb els quals s'estableix una relació directa i de confiança, varietats antigues i en risc de desaparició, aliments elaborats a no més de 100km a la rodona, peix de captura sostenible, etc.

Fa alguns dies es van lliurar, a Catalunya, les plaques que acrediten als restaurants Slow Food Km0 de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. Xefs compromesos amb allò que cuinen, en general de restaurants petits repartits pel territori, però, també, alguns a la ciutat de Barcelona, van recollir els guardons de les mans del pagès Josep Pàmies i del cuiner Joan Roca, que aquesta setmana ha estat notícia perquè el seu restaurant, El Celler de Can Roca, s'ha convertit en el número u nivell mundial. Agricultors locals van acompanyar, amb una exhibició dels seus productes, la cerimònia. Camp i cuina units, com no podia ser d'altra manera, per una alimentació al servei de les persones.

Es tracta d'apostar per la justícia social i ecològica no només en les nostres cuines sinó en totes les cuines. I portar els principis de la sobirania alimentària més enllà de la producció i el consum, sent la gastronomia un front més de la batalla contra un model d'agricultura industrial, transgènica, intensiva, quilomètrica, sense pagesos, "petrodependent", homogènia, i que ens emmalalteix. Com diu la directora del restaurant Km0 Espai Tomata, Neus Monllor, necessitem d'una "cuina compromesa" amb "el nostre entorn, amb qui tenim més a la vora, amb els cicles naturals, amb les condicions dignes de treball, amb la qualitat del que arriba a taula".

Cal apostar per una cuina "slow" bona i accessible per a tothom, no només per a aquells que s'ho puguin permetre. Per aquest motiu, és primordial treballar per canviar les polítiques públiques que supediten l'alimentació als interessos d'un grapat d'empreses de l'agrobusiness. I portar els aliments "bons, nets i justos" a menjadors escolars i als que més ho necessiten. Una cuina "slow" que defensi, sense caure en xovinismes, els productes locals aquí i arreu del món i els drets d'aquells que treballen la terra, ja siguin autòctons o vinguin de fora.

Quan va emergir el moviment del 15M, allà en un proper llunyà 2011, es deia: "Anem lents perquè anem lluny". Prenc aquesta consigna, amb una petita modificació: Cuina "slow" per arribar lluny.

*Article publicat a Público.es, 02/05/2013.
]]> http://blogs.jornal.cat/gustavo/blog/923/la-sobirania-del-pa http://blogs.jornal.cat/gustavo/blog/923/la-sobirania-del-pa Wed, 01 May 2013 08:45:00 +0200 http://blogs.jornal.cat/gustavo/blog/923/la-sobirania-del-pa
«Noies i nois, escoltareu i aprendreu molts conceptes econòmics, ràtios i teories entre aquestes quatre parets, però ¿sabeu quina economia aprendreu? ¿Sabeu quina economia voleu defensar o practicar? Perquè com tres classes de pa que podem menjar, també hi ha tres classes d'economies.

PRIMER, una molt mala economia, indigesta i que més que alimentar fa passar gana. Em refereixo a aquelles activitats econòmiques que amb els cereals que es colliran en algun racó del món, no produeixen pa o cap altre aliment sinó que simplement els fan servir per especular-hi en l'anomenat mercat de futurs, un terreny de joc, a Chicago o Nova York, exclusiu per a entitats financeres, banquers i brokers. Es tracta d'una economia que cotitza amb intangibles, que no té referències reals, però que, sense llevat, fa pujar el preu del blat (el pa) esbojarradament i causa molt de mal a milers de persones que no en podran comprar. Amb la mateixa recepta, aquesta economia et forneja una crisi alimentària, una bombolla immobiliària o engrandeix els deutes sobirans. És l'economia capitalista que només aspira al lucre incessant, sabent, però sense importar-li, que genera al voltant moltes repercussions i molt negatives.

La segona és una economia neutra, com la d'a­quella franquícia de forn replicat per molts barris de la ciutat que es limita, en un procés industrial i automatitzat, a recollir les masses de pa congelades que reben cada matí en una caixa de cartró. Les posen al forn amb poca atenció i procuren vendre'n com més millor. Novament en aquesta economia la finalitat única és el lucre amb qualsevol mena d'activitat que es desenvolupi. Algunes consideracions sí que són presents en tot el procés (higièniques, laborals) però diria que bàsicament es tenen en compte per l'obligació d'operar en la legalitat. És una economia que a la boca no té gust de res, que a l'estómac no se li posa malament, però que en una nit s'ha reblanit i ja es pot llençar.

Finalment ens queda el forn artesanal autogestionat per una cooperativa de diverses persones, que decideixen democràticament totes les qüestions pròpies del projecte, que no és fer bon pa, sinó que és fer «del fer bon pa» una activitat de transformació de la societat on viuen. Res és imparcial. Es compra el blat als agricultors ecològics més pròxims, ja que aquests últims en els seus treballs al camp cuiden el medi ambient, ofereixen un gra sa i custodien el paisatge; treballen la farina manualment perquè sigui més esponjosa i de més bona cocció, ofereixen més llocs de treball i més mitjans de vida; fornegen la massa amb llenya que recullen a les muntanyes comunals, de manera que netegen el bosc i prevenen incendis; i s'intercanvien o venen el pa ecològic en restaurants de la zona, en cooperatives de consum i en petites botigues de la comarca. Unes feines en què disfruten i hi posen amor, impulsen un teixit local econòmic i social que fa del territori i la seva gent un espai viu -com el seu pa- més sustentable i reproduïble. És una economia social i solidària que no es mesura en quilos de pa.

La primera economia hauria d'estar prohibida o eradicada, però ni la classe política té valor ni la societat està prou conscienciada. La segona, avui en dia no serveix per a res, s'ha d'abandonar voluntàriament perquè en aquest moment de crisi civilitzatòria urgeix posar en pràctica totes aquelles petites economies cooperatives, reals, saboroses, consistents i artesanals, que reivindicant els vells bons valors de sempre (honestedat, solidaritat, alegria¿) saben fer del pa que mengem un aliment transformador».

ATENT A propostes que arriben dels moviments socials, el professor llegeix en veu alta una definició més formal:

«L'economia social i solidària, davant la lògica del capital, la mercantilització creixent de les esferes públiques i privades i la recerca de màxim benefici, persegueix construir relacions de producció, distribució, consum i finançament basades en la justícia, la cooperació, la reciprocitat, i l'ajuda mútua».

Una vegada finalitzada la classe, davant d'un àpat de càtering al menjador universitari, es rasca el cap canós, rondinant. Tants anys de classes d'economia i aquella era l'única transgressió al sistema que s'atrevia a fer, dissimular pensaments alternatius amb avorrides metàfores de forner. Mediocre, com el pa industrial.

article publicat a El Periódico de Catalunya (29/04/2013)]]> http://blogs.jornal.cat/josep-m/blog/922/quan-els-stakeholders-divergien-les-empreses-es-divertien http://blogs.jornal.cat/josep-m/blog/922/quan-els-stakeholders-divergien-les-empreses-es-divertien Tue, 23 Apr 2013 16:30:00 +0200 http://blogs.jornal.cat/josep-m/blog/922/quan-els-stakeholders-divergien-les-empreses-es-divertien

Publicat amb motiu de Sant Jordi!  

Temps era temps, quan els grups d'interès tenien posicions divergents, per a l'empresa era una oportunitat per a l'immobilisme o per a tirar pel dret segons els seus interessos. Era el divideix i venceràs. 

Però avui, en termes de responsabilitat social, si l'empresa és la primera interessada a comprendre les demandes, generar confiança, trobar les millors solucions, innovar, integrar, desenvolupar-se... ja no es tracta d'esquivar els grups d'interès sinó de fer camí plegats i ajudar a treballar les divergències perquè l'empresa pugui tenir un vector ben orientat i aglutinant per a crear valor compartit.

En un model de gestió de la responsabilitat social, els grups d'interès han de comprendre que la seva legitimitat comparteix espai amb altres legitimitats... però les empreses no han d'aprofitar aquesta diversitat per a ignorar, sinó com una oportunitat per aprendre a gestionar la complexitat, tot mostrant responsivitat a cada organització i articulant un model propi que prioritzi raonablement les matèries i que n'integri la gestió en els nivells estratègic o operatiu segons correspongui. 

Diversitat d'interessos


Comencem aquesta reflexió amb dues imatges que corresponen a campanyes d'organitzacions socials. En una es veu un os panda coix i a l'altra uns activistes al fons del mar amb una pancarta reivindicativa que ha estat modificada.

Filem més prim: a la primera, és una persona discapacitada que ha hagut de disfressar-se d'os panda perquè li facin cas; a a segona, és una ONG que treballa per la biodiversitat lingüística que ha modificat el vídeo d'una ONG que treballa per la biodiversitat ambiental per tal de captar l'atenció.

En tots dos casos es parteix de la constatació que les reivindicacions ambientals capten més l'interès d'algú. Potser dels mitjans de comunicació que hi poden veure la gràcia del senyor que mossega el gos; potser de la ciutadania que està acostumada a entendre les reivindicacions en verd; potser de les empreses i finançadors que compren allò que s'associa a grans catàstrofes.

En els dos casos que presentem, es reinvindiquen drets de les persones i els col·lectius, a l'accessibilitat, a la normalitat social, a la dignitat, a l'existència com a poble amb una llengua pròpia...

Cada reivindicació pot tenir més o menys legitimitat, i aquesta no és una qüestió fàcil de dirimir. Totes les que hem indicat fins ara tenen una gran legitimitat, i podríem dir que de manera objectiva perquè vénen avalades per declaracions i convenis internacionals, i perquè pretenen defensar de manera positiva i constructiva drets de persones, col·lectius i ecosistemes, salvaguardant drets humans, patrimonis immaterials, i riquesa de biodiversitat ambiental i cultural.

Com han d'actuar les empreses que gestionen la responsabilitat social davant l'allau de demandes?

1. En primer lloc, difícilment es pot parlar d'allau de demandes, sinó que els aspectes que poden prendre materialitat en la gestió de l'RSE formen part d'un seguit d'aspectes que moltes empreses ja gestionen amb tota naturalitat i de manera integrada al seu funcionament empresarial.
2. D'altra banda, en la majoria de casos no es tracta de demandes ex novo que vinguin del no res. Normalment són aspectes que l'empresa ja coneix i d'alguna manera gestiona, però que no hi presta la importància o l'esforç que els grups d'interès consideren que caldria. És, doncs, normalment, una qüestió de grau.
3. Cap de les qüestions que hem vist, i moltes més de les quals podríem parlar, no són excloents entre si. Són plenament compatibles. És més, si anem més enllà de la bona pràctica concreta i ens fixem en els valors subjacents, són totes necessàries perquè formen part d'uns mateixos valors de sensibilitat, respecte, responsabilitat... Una bona pràctica en una matèria i males pràctiques en altres denotarien l'absència de valors conseqüents en l'impuls i la convicció.
4. El que malauradament succeeix és que algunes empreses es deixen portar per la capacitat de convicció del grup d'interès que té més força mediàtica. Així, hem passat de la força dels grups d'interès que en el model filatròpic solien tenir avantatge (els que tenien contactes i accés directe) a la força dels grups d'interès que en el model de lobby tenen l'avantatge de gaudir de major presència mediàtica.
5. Les empreses que realment gestionen l'RSE, no haurien d'impressionar-se pels desplegaments mediàtics sinó que haurien de sospesar cadascuna de les legitimitats, ponderades segons el propi interès corporatiu. Què és més urgent, més necessari, què afecta compliment legal, drets humans, millores, què suposa un risc, què suposa una oportunitat... En definitiva, l'empresa ha de fer un mapa de grups d'interès i un mapa de materialitat, per tal de prioritzar els temes.
6. No obstant, en el model de l'RSE, solament es pot disposar d'aquesta priortització si s'han establert els processos de diàleg amb els grups d'interès, els quals serviran per a comprendre millor cadascuna de les demandes, poder valorar-ne l'impacte, la legitimitat, els riscos... i alhora poder aprendre, poder descobrir quines serien les millors pràctiques, poder generar confiança, poder trobar les solucions win-win.
7. Però els grups d'interès i les seves demandes també poden tenir mancances en la seva pròpia responsabilitat social. Especialment si no atenen els impactes col·laterals que la seva solució comporta, o si no saben comprendre la necessitat empresarial de trobar les solucions més eficients. L'objectiu seria assolir el triple guany, solucions win-win-win, on no solament hi guanyi l'empresa i el grup d'interès, sinó que la solució sigui tan integradora que doni resposta o sumi amb altres demandes, amb altres sensibilitats d'altres grups d'interès. 
8. Els grups d'interès haurien de fer un gran salt endavant en la capacitat de comprendre cada empresa interlocutora, les seves característiques, la seva estratègia, el seu posicionament, les pressions diverses. I també, comprendre quins són els altres grups d'interès. Sols així, els grups d'interès estaran més capacitats per a abordar els reptes i seran percebuts i valorats més per aportar solucions que per posar damunt la taula nous problemes i conflictes.
9. Quan una empresa i els seus grups d'interès se senten prou segures i confiades per asseure's plegats amb diferents interlocutors alhora és quan es poden les bases per a poder treballar en solucions de gran rendiment, amb innovació social, que puguin integrar-se dins l'empresa (no solucions postisses) i que cobreixen diferents sensibilitats dels grups d'interès, vectoritzant allò que és més comú, els valors de fons que han de permetre avançar simultàniament en les bones pràctiques concretes.
10. Finalment estem parlant de territoris socialment responsables, perquè aquest model també implica que els grups d'interès han de gestionar la pròpia responsabilitat social, i comprendre com poden incorporar les demandes dels altres grups d'interès en el seu propi funcionament. Integrant la complexitat en ells mateixos, sabran millor com proposar que l'empresa integri la complexitat que li demanen des de múltiples iniciatives.

En els casos que hem contraposat com a exemples, aprofitant les fotos, es poden donar anàlisis interessants sobre la legitimitat, la priorització, els riscos i les oportunitats.

• Abordar els temes ambientals seria, de les tres matèries, la que genera la càrrega econòmica més alta, però és la més fàcil de gestionar i no genera oposicions. No complir la llei està mal vist. Si tens un problema ambiental, normalment es pot objectivar bé, pressupostar, portar a terme sabent els resultats esperats.
• Abordar la contractació de persones discapacitades té desgravacions i en moltes empreses afirmen que els resulta molt rendible per la major implicació de les persones. Però les coses ja no són tan immediates, sinó que depèn de la cultura empresarial, cal saber gestionar persones i valors, potser altres persones inicialment no ho entendran. No complir la llei està acceptat socialment, fins al punt que és la llei amb major índex d'imcompliments, que fins i tot són més alts en el sector públic que en el privat. Complir en temes ambientals aporta més prestigi i més seguretat jurídica.
• Abordar els temes de llengua té costos poc significatius i es fa per a totes les llengües que tenen un poder polític fort que els dóna suport, malgrat que les empreses que amplien les llengües per criteris comercials i de respecte a la comunitat manifesten que en surten beneficiades. Però es pot donar un problema respecte a pressions diferents per part de grups d'interès amb interessos contraris, fins al punt que aquest és l'argument principal per a actuar amb RSE en aquesta matèria i fins i tot per a no complir amb la llei. Com que alguns grups d'interès tampoc compleixen la llei, a l'empresa li és més fàcil obviar la matèria dins l'RSE i evitar el diàleg amb els stakeholders corresponents.

Com actuar quan hi ha punts de vista discrepants entre grups d'interès?

Per a respondre a aquesta qüestió, ens basarem sols en una de les matèries, com a exemple, ja que és en una d'elles, la llengua, en la qual és més fàcil de trobar-hi situacions tals.

Algunes empreses, durant anys han manifestat que no s'atrevien a introduir la llengua catalana en l'etiquetatge del producte per por del càstig per part del mercat espanyol. Un exemple típic seria la CocaCola, on la propietària no posa cap obstacle perquè s'etiqueti en totes les llengües del món, però l'empresa que distribueix el producte a Catalunya no volia introduir la llengua catalana perquè el mateix producte també el distribuïen a Aragó, i presumptament els ciutadans aragonesos es podrien sentir molestos perquè el català aparegués al costat del castellà a l'etiqueta.

A banda de la curiositat de l'argument, des d'una òptica de gestió de l'RSE aquí caldria dialogar amb els grups d'interès per comprendre els punts de vista i la veracitat dels arguments. Suposo que a partir d'aquí ja no caldria anar més enllà. Però si realment es produís un punt de vista preocupant, aleshores l'empresa hauria de decidir quina postura té una base més ètica i socialment responsable: si el que pretén ser respectat com a client i comunitat i disposar del producte també en la seva llengua, o el que senzillament pretén que no aparegui en la llengua de l'altre. Anant més enllà en el sentit d'RSE, l'empresa podria plantejar-se què pot fer, per ella mateixa o en aliança amb altres per a solucionar aquest presumpte risc de mercat que evita portar a terme l'RSE per raons no ètiques en un grup d'interès.

De fet, la situació des de fa uns mesos ha variat ja que ara l'etiqueta hauria d'incloure obligatòriament la llengua catalana i la castellana. Ara es tracta d'un tema d'RSE però també de compliment normatiu. La gran majoria de grans empreses que cobreixen el mercat espanyol es neguen a complir la llei pel mateix motiu -no explícitament reconegut- de la por d'una part del mercat. No entraré a analitzar els casos en què la raó és senzillament ideològica per part de l'empresa o els que s'excusen en banalitats logístiques. Ara la raó és que el mercat espanyol s'ha ideologitzat més, i que malgrat que tinguin l'excusa de la normativa, la catalanofòbia suposa un risc massa elevat, davant el qual és preferible no jugar a ser socialment responsables ni complir la normativa...

Quan hi ha discrepàncies entre diferents grups d'interès, podem trobar moltes solucions per a aproximar, trobar encaixos, dirimir, mediar, resoldre conflictes... Però quan el component ètic és radicament diferent entre el desig de les parts, el que no pot fer l'empresa és limitar-se a seguir el joc de la part que -presumptament!- no accepta l'existència de l'altre.

Com reflexió final: certament pot haver-hi temes en què una empresa pugui requerir el concurs d'altres empreses per a abordar plenament. En aquest sentit, el que és sorprenent és que els organismes espanyols especialitzats en RSE que aborden la gestió de la diversitat tenen en compte totes les diversitats possibles (de gènere, d'edat, ètniques, etc...), totes excepte aquella que és més singular i rellevant a l'estat espanyol: la gestió de les identitats nacionals, culturals i lingüístiques, que suposen un dels principals factors de tensió i desencontre.]]> http://blogs.jornal.cat/josep-m/blog/921/les-interficies-com-a-professio-del-futur http://blogs.jornal.cat/josep-m/blog/921/les-interficies-com-a-professio-del-futur Sun, 21 Apr 2013 12:00:00 +0200 http://blogs.jornal.cat/josep-m/blog/921/les-interficies-com-a-professio-del-futur articles de prospectiva que preveuen les professions que hi haurà en el futur. I m'ha resultat suggerent fixar-me en el fet que dels 10 nous tipus de feina que es preveuen des d'Adecco, la majoria venen a ser com una mena d'interfícies, cap a la feina, la comunitat, el lleure, la medicina, la tecnologia... D'alguna manera he tingut la impressió que els entorns del futur seran tan complexos que ens caldran persones que ens facin d'interfície amable per a poder establir-hi l'enllaç.

Fixeu-vos-hi:

• Representant personal per a gestionar les feines de les persones amb més talent (com tenen els futbolistes).
• Tècnic de domòtica per dissenyar i mantenir els nous aparells que es faran presents a casa nostra i a les smartcities (per quan la finestra intel·ligent no ens faci cas).
• Assistent mèdic personal per a adaptar la medicina a la nostra genètica individual.
• Mestre digital per als nous models educatius "sense paper" i per a les persones que no superin la bretxa digital (tot caldrà fer-ho per internet).
• Gestor de voluntaris en línia, per a gestionar els professionals que accedeixin a cedir part del seu temps per a aquestes activitats.
• Assistent personal per al que sigui: fer els deures amb els nens, cuinar o anar de compres, fins i tot assistents laborals que ens ajudin a fer el nostre propi treball per tenir més temps lliure.
• Dissenyador de somnis amb desenvolupament de tecnologies virtuals, un somni específic en funció dels nostres requeriments (com ara dissenyem un viatge de plaer!).

Per arribar a les deu professions de futur proposades, n'hi ha tres més, que poso a part perquè no tenen aquest marcat caràcter d'interfície:

• Agricultor de proximitat, que ofereixin productes ecològics i de qualitat a les grans ciutats i fins i tot tècnics d'agricultura vertical, especialitzats en crear horts a les façanes dels edificis.
• Enginyer de reciclatge, que dissenyaran productes amb la previsió de facilitar el reciclatge de components.
• Nano-tècnic i nano-metge, com el metge-enginyer que conegui a fons la salut però amb coneixements de tecnologia.

Jo ja m'imaginava amb un hort urbà al balcó. Amb el que no pensava és que hauria de tenir un agricultor del sXXI que em vingués a guiar, que per sortir al balcó tingués una porta intel·ligent que per arreglar-la em calgués un enginyer, que per fer el repàs escolar calgués una professió del sXXI, i que per a gestionar-ho tot plegat em fos necessari tenir uns professionals que m'assessorin, facin la feina per mi o fins i tot em representin. A la reunió d'escola també hi enviarem el nostre representant?

Hi ha feines que no deixen de suposar portar al segle XXI professions ben antigues: el manyà, el metge, el pagès... de manera que cobreixin noves necessitats i posin les tecnologies enmig del seu ofici. En canvi altres són noves, ja sigui perquè no es creia que poguessin fer falta o perquè es basen en tecnologies absolutament noves: des de la gestió de voluntaris online fins al tècnic en domòtica, en nanotecnologia o en creació de móns virtuals.

Algunes barregen coneixements, com la medicina o l'agricultura amb -sempre- la tecnologia. Però la majoria no suposen tant una hibridació de coneixements sinó que parteixen de la incapacitat del ciutadà del futur per a poder moure's en aquest nou context i els requeriments que li caldrà a mode de professions que li permetin dialogar i interaccionar amb l'entorn. Interfícies com a professió.

D'alguna manera, totes aquestes interfícies permetran personalitzar més els serveis que rebem, disposar de serveis a partir d'una tria on la capacitat d'elecció sigui un factor molt més que merament estètic. Tres debats quedaran oberts a partir d'aquest moment:

a) La personalització extrema dels serveis (que fins ara catalogàvem de públics i privats) requeriran un nou model de prestació. Podran els serveis públics suportar una tria de serveis a la carta? Podran fer-ho les grans corporacions privades? No és tant un debat públic-privat sinó sobre com prestar serveis en aquest nou paradigma sociocultural derivat dels canvis tecnològics.

b) Si aquesta personalització és real, si no és mera customització o senzillament una facilitació dels serveis, aquests nous professionals hauran de saber interpretar molt bé els valors i principis de cada client. La gestió de la responsabilitat social i els seus valors centrals com l'ètica o la sostenibilitat passaran a ocupar nous protagonismes. Si tantes professions actuaran al meu voltant i en temes tan delicats com la meva salut, l'educació dels meus fills, la meva alimentació, requeriré una sensibilitat extrema als meus valors...

c) Si el possessiu meu acaba marcant el model, encara que en un sentit positiu de personalització, pot aprofundir en el trencament de lligams comunitaris, elements de solidaritat, sentiment de pertinença... No té per què ser així, i es poden establir compensacions, es poden obrir nous models d'implicació. Però, sols per començar, és molt possible que tot el model implícit en aquestes noves professions acabi fent més impermeables unes grans diferències entre classes socials, en la línia de la societat dels tres terços.

Hi veig uns reptes apassionants, i que em d'abordar abans que ens abordin. Perquè el futur es va generant tot sol a partir de la lògica de les innovacions. Però el model social l'hem de configurar entre tots, democràticament, sabent posar la tecnologia al servei de les persones i d'una societat on la dignitat de les persones, la llibertat i la igualtat d'oportunitats quedin garantides.
]]> http://blogs.jornal.cat/intersindical-csc/blog/920/la-connexio-del-canal-segarra-garrigues-amb-la-xarxa-ter-llobregat http://blogs.jornal.cat/intersindical-csc/blog/920/la-connexio-del-canal-segarra-garrigues-amb-la-xarxa-ter-llobregat Sat, 13 Apr 2013 20:30:00 +0200 http://blogs.jornal.cat/intersindical-csc/blog/920/la-connexio-del-canal-segarra-garrigues-amb-la-xarxa-ter-llobregat
En aquest sentit entrant en matèria mediambiental, la Secció Sindical de la Intersindical CSC a l’ACA i la Secció  Sindical de la CGT a ATLL Concessionària estem en contra del transvasament de conques internes ja que el càstic mediambiental és irreparable.

D'altra banda, ens qüestionem l'objecte d'aquesta operació. Si en un principi el canal Segarra-Garrigues havia de donar servei a l'agricultura, perquè ara es connecten les dues conques? Servei bàsic a l'agricultura o especulació? L’activació de la interconnexió Canal Segarra-Garrigues amb la xarxa Ter Llobregat pot ser una qüestió estrictament econòmica però no en el sentit d’optimitzar els recursos amb les necessitats bàsiques de la població sino per engrossir les rapinyades arques públiques, mitjançant empreses privades.

Recordem que el canal està gestionat per una societat privada, Aigües del Segarra Garrigues, SA. Entre els càrrecs històrics d’aquesta societat es trobava el Sr. Leonard Carcolé Galea,  actual director de l’Agència Catalana de l’Aigua i prèviament ex-directiu d’Aigües de Barcelona. D’altra banda, la privatització de la gestió en alta de l’aigua de boca de la província de Barcelona, ATLL Concessionària de la Generalitat de Catalunya, SA, pertany majoritàriament al Grup Acciona Agua, el banc brasiler BTG Pactual i altres empreses. Totes dues multinacionals tenen fonts financeres que operen a nivell mundial. Ambdues empreses també estan mostrant una molt bona voluntat de fer bussines, la primera li vendrà l’aigua a la segona, la segona la vendrà a la vegada als serveis municipals. Per tant el canal serà un gran negoci per les grans corporacions amb connivència amb el govern de Catalunya.

Una altra qüestió afegida és el desús d'altres instal·lacions que s’inclogueren en les obres alternatives al Pla Hidrològic Nacional (PHN), com la dessaladora del Prat, amb un cost de 259.000.000 mil.lions d’€ pagats pels ciutadans i ciutadanes. Aquesta instal.lació té una capacitat de potabilització  de 60 Hm3/any i n’està produïnt escasament 10 Hm3/any , el cost d'aquesta aigua és massa elevat. En termes tècnics, econòmics i sostenibles la previsió hidràulica dels gestors de l’administració té un suspens de nota. Un suspens no per manca d’estudi sinó perquè els seus objectius obeeixen al model urbanístic de creixement sense mesura, a l’especulació front la necessitat bàsica, beneficiant les grans constructores en lloc dels contribuents.]]> http://blogs.jornal.cat/cus/blog/919/salvem-lhospital-de-sant-pau http://blogs.jornal.cat/cus/blog/919/salvem-lhospital-de-sant-pau Fri, 12 Apr 2013 21:30:00 +0200 http://blogs.jornal.cat/cus/blog/919/salvem-lhospital-de-sant-pau
La CUS –Coordinadora d'Usuaris de la Sanitat- no pot deixar que els ciutadans de Catalunya perdem l’Hospital de Sant Pau.

És un Hospital històric, capdavanter en investigació i en tractaments, molt estimat pels ciutadans, referent a nivell internacional i moltes coses més.

Els catalans no podem perdre aquest patrimoni assistencial i instem a l'Administració, als professionals sanitaris i a tots els treballadors del centre, així com a pacients i usuaris a prendre part per salvar Sant Pau.

La CUS molt preocupada pel futur d’un dels nostres grans hospitals, com és el de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona, s’uneix al sindicat de metges de Catalunya per instar la direcció de St. Pau a obrir vies de diàleg que portin a un acord entre les parts per tal de salvar el prestigi i la excel·lència clínica d’una institució amb sis segles d’existència.]]> http://blogs.jornal.cat/la-plataforma-per-la-llengua/blog/918/somescola.cat-crida-a-desobeir-el-tsjc http://blogs.jornal.cat/la-plataforma-per-la-llengua/blog/918/somescola.cat-crida-a-desobeir-el-tsjc Thu, 11 Apr 2013 21:45:00 +0200 http://blogs.jornal.cat/la-plataforma-per-la-llengua/blog/918/somescola.cat-crida-a-desobeir-el-tsjc
La interlocutòria del TSJC vol introduir ara un nou factor contra la convivència a les aules i a les escoles: la imposició de l’interès d’unes famílies per damunt de les altres i la idea que el castellà és una llengua que du associada una prevalença de drets basant-se en la doctrina que el castellà és una llengua de rang superior a la catalana, pel damunt, si cal, de les lleis i la voluntat de la societat. Aquesta posició és el pas previ als criteris d’espanyolització que fonamenten el projecte de nova llei d’educació, la LOMCE, impulsada pel ministre Wert.

Somescola.cat es mostra convençuda que els mestres no aplicaran la interlocutòria a les seves aules. Així mateix, reclama, més que mai, que el Departament d’Ensenyament es mostri ferm i no executi la interlocutòria del tribunal. En conclusió, davant d’aquesta situació que sobrepassa tots els límits d’un país que vol viure en llibertat, Somescola.cat crida a la desobediència i reitera la voluntat de defensar el nostre model d’escola sense més concessions.

Per un país de tots, l’escola en català!]]>