Jornal.cat

Aturant els desnonaments amb enginy

Sat, 04 Feb 2012 17:27:00 +0100

He rebut aquesta enginyosa solució als desnonaments que m'ha fet arribar el Josep:

Quan no es pot pagar la hipoteca, l'habitatge es subhasta.
Si es ven, l'embargat encara li deu molts diners al banc.
Si a la subhasta ningú no el compra, el banc se'l queda pel 50% de valor. Però el banc li segueix demanant el 100% a l'embargat i a més pot vendre'l al preu que vulgui.

Aquí tenim un mètode legal, amb el qual perdem la propietat, però no ens poden fer fora de casa.

Si es dóna la circumstància de no poder pagar, podem optar per fer un contracte de lloguer a qualsevol parent, o conegut, amb un lloguer de 1€, per un temps indefinit, és a dir, per sempre.
El llogater ha de ser una persona que no aparegui a la hipoteca.
El contracte s'ha d'inscriure al registre de la propietat.

Quan arribi l'embargament, al registre de la propietat dirà que l'habitatge té llogaters.
El propietari passarà a ser el banc, però l'habitatge seguirà tenint llogaters.
Ara no en serem els propietaris, continuarem devent la hipoteca.
Però, amb 1€ de lloguer al mes que pagarem al nou amo podrem continuar vivint a casa.

Amb aquesta enginyosa solució legal aconseguirem continuar vivint a casa encara que no en tingam la titularitat.

Sophia Blasco Castell
Assessora i coach personal
657 825 188
sophiablasco@gmail.com
www.coachingpersonal.cat

Una tragèdia de debò

Tue, 31 Jan 2012 18:44:00 +0100

Aquest 2012 s’ha iniciat amb una sensació de degradació social molt forta .No vull ser catastrofista, però cal reconèixer que si fem una radiografia d’aquest gener d’enguany veurem, copsarem que l’atur no baixa, els preus pugen ( en global no massa, però alguns serveis indispensables de n’hi do) i els salaris, no només baixen, sinó que el seu poder adquisitiu està sota mínims. No vull ser pessimista, però la realitat dels fets posa de manifest que la crisi estructural que patim, d’ençà de finals del 2007, està provocant uns desequilibris socials molt remarcables, els quals provoquem drames (humans ) en majúscules .La pèrdua de qualitat de vida, del dia a dia, a banda d’estar relacionada amb les “terribles xacres” de l’atur, els desnonaments o les retallades a sanitat, també ve donada, per un conjunt de “petites” qüestions que martiritzem molt el ciutadà.
Doncs bé, on es pot palesar un d’aquests desequilibris socials tan considerables és en el transport públic i, concretament, en l’augment desorbitat del preu del bitllet del tren regional ( el tren social/convencional i territorial) que, obligatòriament, ha d’agafar gran part de la ciutadania amb menys poder adquisitiu de les nostres contrades per “realitzar” les seves necessitats vitals. En general, tot el transport públic s’ha encarit d’una forma molt antisocial, però en el ferrocarril convencional la pujada ha estat ferotge; a més a més, està representant un atac frontal contra l’equilibri territorial . De fet, si tornem a la qüestió dels desequilibris i combinem tres elements; salaris, preus i territori, podríem dir, per exemple, que és- socialment insuportable – que el bitllet del tren entre Figueres i Girona s’hagi incrementat en un 14% i que en trams més curts l’augment arribi fins el 30% . Amb aquestes polítiques, que provoquen drames en majúscules, mai sortirem de l’atzucac. Perquè és clar, després et trobes amb persones, de carn hi ossos, que viuen en pobles de l’Alt Empordà, que estan aturades de fa més d’un any i que no saben com fer-ho per a desplaçar-se a Figueres o Girona a fer cursets o entrevistes de feina; algun d’aquests,ciutadans precaris, m’ha explicat que no tenia 9 euros, per la despesa del tren, per anar a Girona amb assiduïtat . No sé el que passarà si es posen en marxa els anomenats “minijobs”, de 400 euros/mes, amb uns preus del transport públic tan desmesurats.

El proper 1 de febrer la línia de la Pobla tindrà el servei més reduït de la seva història: la Generalitat haurà aplicat les tisores abans que una bona gestió.

Mon, 30 Jan 2012 10:55:00 +0100

La PTP rebutja la massiva reducció del servei ferroviari a la línia de la Pobla: de 3 a 1 entre la Pobla i Lleida i de 8 a 4 entre Balaguer i Lleida a partir del proper 1 de febrer. La Generalitat és l'única responsable de la baixa demanda de la línia i no ha de perjudicar els ciutadans de Lleida, la Noguera i el Pallars pels seus desencerts. Per això exigim el traspàs de Renfe i de les infraestructures? Per tancar serveis?

La història de la línia demostra que els viatgers perduts pel tren no es recuperen en autobús: el
transport públic de Ponent perdrà oportunitats de ser eficient

La PTP vol fer públics els següents arguments contra la retallada del servei i a favor d'una modificació intel·ligent dels horaris, on es coordinin trens d'FGC amb autobusos i amb el servei Avant.

1. El tren de la Pobla és un servei molt més rendible socio-econòmicament que altres serveis de transport subvencionats a l'àrea de Ponent, com l'Aeroport d'Alguaire, però no té la mateixa protecció institucional. L'any 2010, el desprestigiat servei ferroviari va transportar quatre vegades més viatgers que l'Aeroport d'Alguaire (227.000 viatgers davant de 56.135), amb un cost anual un 25% menor (3,1 Milions d'Euros front 4 Milions d'Euros). Si el criteri per subvencionar serveis de transport és el desenvolupament econòmic, no s'entén que se subvencioni molt més uns passatgers que gasten poc o gens a Lleida (marxen majoritàriament a Andorra) front els treballadors i turistes que utilitzen la línia Lleida – la Pobla, que afavoreixen directament el PIB de les comarques de ponent. No és comprensible que una mateixa administració redueixi a la mínima expressió el servei a la línia d'FGC mentre amplia un aeroport que genera més dèficit i menys desenvolupament econòmic que el tren a Lleida. Per què no subvencionar un servei ferroviari combinat (Avant + FGC + bus) per portar turistes des de Barcelona, la vuitena potència demogràfica d'Europa, fins la Noguera, el Pallars i la Vall d'Aran?

2. El tren de la Pobla transporta diàriament els mateixos passatgers que l'AVE regional (Avant) entre La Coruña, Santiago i Ourense, però sense el mateix prestigi entre les institucions i operadors públics que els operen. En dies feiners, de mitjana, el tren regional de la Pobla transporta 780 front els 709 del primer any en servei de l'Avant gallec.

3. Els autobusos interurbans tenen un menor cost operatiu que el tren, però també capten menys usuaris per al transport públic. Les retallades ferroviàries faran perdre presència del transport públic a la Noguera i al Pallars. Cada tren d'FGC carrega 41 (xifres 2010) passatgers per cada trajecte entre Lleida, Balaguer i la Pobla, aproximadament el doble del que carreguen els autobusos. A aquest fet, a més, cal tenir en compte que el servei d'autobús en aquesta línia no ofereix les mateixes condicions de viatge, tot i acostar-se més a alguns municipis:

Les tarifes de l'autobús són el doble de cares que les del tren d'FGC. Substituir trens per autobusos podrà reduir el cost operatiu, però difícilment farà mantenir els passatgers i la seva recaptació si no es redueixen les tarifes del bus.

Si l'autobús redueix les tarifes per equiparar-se al tren, el que es farà és transferir part del dèficit operatiu d'FGC a l'autobús; que és tan econòmic per a l'administració, en part, per ser el doble de car per als usuaris.

L'autobús ja va substituir el tren durant les obres de renovació de via entre Balaguer i la Pobla de Segur (2005-2006). La reposició del servei ferroviari va portar associat un increment de la demanda del 17% amb el mateix nombre d'expedicions que feia l'autobús.

El que cal fer és combinar el servei d'autobús i tren, que tot i ser competència de la Generalitat, actualment circulen de forma solapada el 50% de vegades entre Lleida i la Pobla de Segur (expedicions des de Lleida a les 9:10 – 9:10; i des de la Pobla, 6:19 – 6:40 i 12:37 – 12:56).

En comptes de coordinar els serveis de bus i tren, o substituir trens per nous autobusos, se suprimiran alguns serveis solapats i es perdrà part de l'oferta que actualment enllaça el Pallars i la Noguera amb Lleida.

4. Fem memòria: degradar l'oferta ferroviària de la Pobla fa desplomar la demanda, que costa molt de recuperar. Després de l'amenaça de tancament de 1984, l'any 1985 es va suprimir la meitat de l'oferta a la línia: passant de 6 a 3 trens diaris per sentit. Aquest fet va provocar una caiguda constant de la demanda: dels 425.000 viatgers transportats l'any 1985 a només 90.000 l'any 2000. Des d'aleshores s'ha produït una important represa de la demanda accentuada notablement a partir del traspàs de la línia a la Generalitat, les renovacions de via i sobretot pel reforç del servei entre Balaguer i Lleida, amb 8 expedicions diàries des de 2005 (vegeu annex 1). Actualment, tot i la crisi econòmica, la demanda del servei és de 226.000 viatgers anuals, quatre vegades més que els viatgers transportats per l'Aeroport d'Alguaire. El servei que es preveu donar a la línia Lleida – la Pobla de Segur, amb un tren diari per sentit i tres reforços fins a Balaguer, és el més reduït la seva història de la línia, i farà caure la demanda a mínims històrics.

5. La retallada de l'oferta no és una transició mentre millora el servei, sinó una decisió política que incrementarà els costos per passatger, justament l'argument que porta a tancar línies de ferrocarril. La necessària compra de nous trens, i un possible canvi d'operador per millorar la rendibilitat de la línia, és un procés que podria allargar-se entre 4 i 5 anys, per tant no estem davant d'una transició curta. Tot aquest temps, amb un servei tan degradat com el que s'ha proposat, és més que suficient per justificar el tancament total o parcial de la línia adduint un creixent cost per passatger transportat.

6. La pèrdua de serveis és desproporcionadament més important que l'estalvi econòmic aconseguit. Més del 50% dels servei ferroviari de la línia serà eliminat a canvi d'un estalvi del 32% en el cost de manteniment de la línia, que passarà de 3,1 a 2,1 milions d'Euros. En total s'hauran eliminat 2 dels 4 torns de personal i 1 dels 2 trens que treballaven a la línia. La línia haurà de funcionar amb un sol tren i un parell de maquinistes durant tot el dia. Aquests costos repercutiran al mateix temps sobre menys usuaris, fet que tornarà a situar la línia en el punt de mira d'alguns gestors que no semblen tenir massa clar com fer prosperar el transport públic.

7. La baixa ocupació del tren de la Pobla és conseqüència de la mala gestió del servei per part de la Generalitat de Catalunya, no és culpa dels ciutadans de Lleida, la Noguera i el Pallars. L'alt cost operatiu per passatger es deriva d'una explotació del servei antiquada i d'uns horaris que no han atès correctament la demanda; no pot atribuir-se a la baixa densitat demogràfica del Pallars. Resulta molt lamentable que la Generalitat hagi decidit retallar més de la meitat del servei abans d'haver-lo operat amb eficiència, i faci pagar així la responsabilitat dels seus errors als ciutadans de Lleida, la Noguera i el Pallars. Són desenes els exemples de les línies ferroviàries europees que uneixen ciutats de 100.000-
150.000 habitants amb municipis de la seva rodalia amb alta freqüència i bona resposta per part de la població. El servei Mulhouse – Thann, a l'Alsàcia francesa, és un bon exemple per comparar amb el trajecte Lleida – Balaguer: Al cas francès són 32 els trens els que fan la connexió entre ciutats, mentre que les capitals del Segrià i la Noguera estan unides per tan sols 8 serveis diaris per sentit. La Generalitat ha justificat la retallada del servei pel fet que la línia és cara de mantenir i té una baixa utilització, adduint només un 20% d'ocupació. Però per què hi ha aquesta baixa ocupació?

La Generalitat no ha fet una coordinació dels horaris de bus i tren, tots dos de la seva competència exclusiva, i permet que circulin en el 50% de les vegades de forma solapada, tant al servei Lleida – Balaguer com al tram Lleida – la Pobla. Després de la renovació de vies, que va costar uns 60 milions d'Euros, no s'ha reprogramat el servei ferroviari per fer-lo més atractiu: més freqüències i assegurar les connexions amb
l'Avant per connectar la Noguera i el Pallars amb Barcelona.
Per incrementar l'ocupació també es podrien haver utilitzat uns trens més petits (sèrie 596), en comptes dels grans (sèrie 592).
Per estalviar costos es podrien haver pres moltes mesures amb anterioritat:
• programant un servei que no tingués els trens ni els maquinistes aturats a la Pobla de Segur durant 2 hores i 2:25 hores cada dia
• aturant els motors dels trens mentre estan aparcats
• amb un agent únic al tren: en línies de baixa demanda no cal dur maquinista i interventor tot el trajecte; i es pot garantir la venda de bitllets a bord del tren.
• Automatitzar al màxim la infraestructura amb agulles talonables, com es va fer a la línia, també d'FGC, entre Martorell i Igualada
• amb un nou material mòbil tipus tramvia, que redueixi el consum energètic i els costos de manteniment

8. Explotar la línia amb un sol tren debilita al màxim la fiabilitat de la línia i la resposta davant d'incidències. La PTP es mostra contrària a operar la línia sota aquests mínims històrics, però en cas de fer-ho s'ha d'exigir un servei mínimament eficient i connectat amb l'Avant. En el cas extrem d'haver d'operar-se la línia amb un sol tren i un parell de maquinistes (torn de matí i de tarda), la PTP ha proposat disposar l'únic viatge entre la Pobla i Lleida en sentit descendent pels matins i en sentit ascendent a la nit. Amb aquest esquema, es podria incrementar el nombre de serveis llançadora entre Lleida i Balaguer fins a pràcticament igualar-lo amb l'actual, amb 7 viatges per sentit, generant-se al mateix temps quatre connexions amb l'Avant. La simulació d'aquest servei està disponible a l'Annex 6 i s'ha enviat a FGC per a la seva avaluació. En qualsevol cas el que s'ha d'exigir és un servei més semblant a l'actual en quantitat d'oferta però que estigui connectat amb l'Avant.

9. La Generalitat no ha complert amb Lleida pel que fa el Pla de Transports de Viatgers 2008-2012. Mentre exhibeix amb orgull un aeroport d'Alguaire, tot i l'escàs passatge que hi transita per les terres de Ponent, no es posen en marxa els serveis previstos al PTVC 2008-2012, i que dotarien d'un transport públic potent tota la regió. Aquest pla, aprovat pel Parlament de Catalunya, inclou les Rodalies entre Balaguer i Lleida -cada hora-, i sis trens diaris per sentit entre la Pobla de Segur i Lleida, en un termini que expira enguany. Però l'any 2012 podria convertir-se en l'any dels incompliments del PTVC i en l'any amb pitjor servei de la història de la línia Lleida – la Pobla de Segur. La deixadesa de la Generalitat de Catalunya amb el transport públic de la Noguera i el Pallars no s'acaba amb el solapament de serveis; mai no s'han publicat horaris conjunts de bus i tren per donar a conèixer l'oferta real del transport públic a aquestes comarques com va fer la PTP (vegeu nota de premsa 02-08-2011) i ni tan sols es grafia la línia de Lleida – la Pobla als plànols ferroviaris regionals de Catalunya.

10. Si el territori no es mobilitza es podrien perdre a curt termini tots els serveis de la línia de la Pobla i les llançadores Lleida – Cervera, serveis que degudament potenciats poden tenir una bona demanda. Si l'àrea de Lleida no es mobilitza per aquest servei públic perdrà una gran oportunitat per treure profit d'una xarxa ferroviària excel·lent, però pràcticament buida.

La PTP anima a tota la societat de Lleida, la Noguera i el Pallars, a ressuscitar l'esperit de “VOLEM LO TREN”, que al 1984 va evitar el tancament de la línia, i que al 2012 hauria d'evitar la degradació del servei i el compliment del Pla de Transports de Viatgers de Catalunya 2008-2012.

Més informació

Pastilles que no ens alimentaran

Wed, 25 Jan 2012 23:24:00 +0100

Un àpat de colors

Explicar-ho era com relatar una pel · lícula de ciència ficció a un públic infantil. -Arribarà un dia-dèiem obrint bé els ulls-que els cotxes volaran pels núvols i, i no hi hauran problemes d'aparcament. Totes les cases, amb forma de coet tindran el seu propi robot domèstic, que rentarà, aspirarà i planxarà sempre atent als nostres desitjos. I menjarem pastilles de colors amb una satisfacció nutritiva perfectament calculada. Les pastilles verdes seran la dosi justa de verdures-i les nenes i nens que escoltaven posaven cara de fàstic-, les vermelles seran els bistecs, les blanques els lactis, i les blaves seran salmons o sardines, tant se val.

Però sembla que per aquesta vegada, encertarem en les nostres prediccions, almenys en el capítol alimentari on ja quasi que gairebé podem enumerar a una única empresa global mandatària d'un dels colors del conte i elaboradora de les pastilles en qüestió.

Pastilles i els seus amos

Fixeu-vos, en el cas del gra: blat, blat de moro, civada, soja, etc. - Les pastilles grogues-hi ha fonts que parlen de tres multinacionals que controlen el 90% de la seva comercialització mundial, altres parlen de quatre multinacionals amb el control del 70%. Però no hi ha dubtes en assegurar qui és d'aquests mamuts el més poderós: Cargill, que amb una facturació superior a 107.000 milions de dòlars [1] (i uns beneficis de 2.690 milions, suficients per garantir l'educació de totes les nenes i nens del món) arriba gairebé a la meitat del negoci d'alimentar el món. Si una sola empresa té aquest control: compra, emmagatzema (acapara) i ven gra per tot el món, quan veiem els vaivens en els preus dels aliments, sabrem a qui assenyalar i entendrem el perquè de les crisis alimentàries que deixen a milions de persones sense capacitat per comprar aliments. Perquè Cargill, a més de ser amos del pastís, van aprendre fa ja uns anys que hi havia una altra forma de guanyar diners amb el menjar, sense construir ni una sola sitja, ni comprar barcasses o molins. Dues divisions de Cargill es dediquen a l'engrescador negoci d'especular amb les pastilles grogues abans que arribin a les nostres boques. Es contracten collites que ni tan sols es sembraran i-facin joc senyors i senyores-comença l'especulació amb la fam dels altres. Per cert, gràcies a l'avidesa de Goldmann Sachs, que també aquí remena la seva cua de tauró, van desaparèixer en els anys 90 les prohibicions, i així l'especulació alimentària va guanyar a la 'participació democràtica'. Des de llavors, fons d'inversió i fons de pensions (com el seu o el meu) també participen d'aquest negoci. I la bombolla és cada vegada més gran, i els seus ventositats més perilloses.

SIMPSON Broad Spectrum Space Seashore 004

I si de ventositats parlem potser les més pudents ens arribin de les pastilles vermelles, de carn, on gairebé tot està sota el control d'una megagranja, Smithfield (Campofrio a Espanya), de capital nord-americà però present a mig món, i en l'altre també. Hamburgueses preelaborades, salsitxes precuinades i beneficis preestablerts. Encara que la seva especialització i recepta més reconeguda ha estat el 'porc deslocalitzat'. Les seves granges de centenars de milers de porcs confinats són complicades de manejar sanitàriament i ecològica, i més senzill resulta dur-les a països tercers on les condicions exigides solen passar desapercebudes, com a Mèxic, on es va iniciar el brot de la grip porcina que va derivar en Grip A, contra les que les il · lusionistes corporacions farmacèutiques ens van vendre, per cert, pastilles de color farsant.

El pastís de les pastilles blaves ja gairebé està del tot repartit. A Espanya, gràcies a moltes aportacions públiques tenim un dels gegants, el capità Pescanova, amb poques objeccions per fer-se amb la pesca d'altres i dels nostres descendents. Un planeta amb el mar buit, i els mars farcits de gàbies amb la pesca engreixada, trossejada i llesta per a l'exportació-del Sud al Nord-és el 'bocadito' amb el que somia aquesta empresa. Lluços de Namíbia, panga criat a Moçambic, salmons a Xile són finalment milers de expescadores, amb la sobirania alimentària saquejada, en piragües buscant un altre lloc on sobreviure.

I parlem també de les pastilles blanques i de qui controla el volant en el monopoli dels productes lactis. Com diu la cançó, «es repeteix la història, només canvia l'actor». Lactalis actualment és el líder europeu en el sector lacti i té gran afany a acaparar tot el relacionat amb el sector. Sense saber-ho és gairebé segur que estiguem consumint els seus productes (la llista és molt llarga: President, Flor de Esgueva, El Ventero, PULEVA, Chufi, Nesquik, La Lechera o Gelats Nestlé). I el més greu d'això és que no tan sols ens està limitant la nostra llibertat de consumir un altre tipus de productes lactis sinó que, a més, és qui pitjor paga i tracta als ramaders i ramaderes cosa que, com se sap, comporta la desaparició de les i els més petits i amb granges més sostenibles. Només resisteixen els holding lleters on la llet no es considera un aliment sinó un bé per negociar, especular i invertir el capital.

I seguint amb el conte [que no és mentida ja que és veritat] apareixen nous personatges que, també, són grans depredadors: els que proveeixen de recursos per produir les pastilletes d'una manera determinada i dirigida, i els que tenen el poder de distribuir-les en el mercat.

El gran proveïdor de productes per a l'agricultura és Monsanto. Una multinacional nord-americana que es dedica sense escrúpols a forrar-se principalment amb la producció d'herbicides i de llavors genèticament modificades. Només l'any 2010 va obtenir uns beneficis de 1.109 milions de dòlars (795 milions d'euros) [2]. Sabem de la seva sacietat sense límits per tenir la propietat de les llavors, per utilitzar tot el seu poder econòmic i polític per inundar i contaminar els camps amb les seves llavors transgèniques. Sabem dels seus productes altament tòxics que estan provocant autèntics desastres mediambientals i humans (el seu agent taronja utilitzat en la guerra del Vietnam com a arma de destrucció massiva o el seu producte herbicida estrella Roundup, són un exemple). Però no imaginem la seva set de poder, que disfressen de bona voluntat amb el missatge d'empresa compromesa a eradicar la fam al món.

Recentment i perquè no se li escapi el control de cap pastilla verda ha comprat l'empresa Seminis (líder mundial en el desenvolupament, producció i comercialització de llavors d'hortalisses híbrides en el món). Fins i tot s'atreveix a vestir-se de defensor de la biodiversitat finançant (juntament amb fundacions com la Rockefeller, Bill Gates o Syngenta) la construcció, a l'Àrtic Noruec, d'una volta amb mostres de llavors per protegir les collites d'una possible extinció causada per contaminació , els desastres naturals o el canvi climàtic. ¿Serà una altra estratègia d'aquestes fosques empreses per fer-se amb tot el poder de les llavors tradicionals? Serà que sí.

Aquest trident Monsanto-Fundació Rockefeller-Fundació Melinda-Bill Gates, ves per on, és el mateix que estan promovent i finançant una nova revolució verda a Àfrica (AGRA) on insisteixen que per eradicar la fam és necessari produir més aliments. Però això sí, perquè aquesta gent tan filantròpica financiï aquests programes s'han d'usar les llavors i pesticides de Monsanto. Pura hipocresia per fer negoci a costa de la misèria dels altres.

I dèiem, com ens arriben aquestes pastilles de colors a casa? D'això s'encarreguen les grans superfícies com Carrefour, Alcampo, Eroski o Mercadona que, en els darrers anys, s'ha convertit en l'empresa líder en supermercats a Espanya i una de les més valorades perquè, segons anuncien, compra directament en origen. Per a això disposen d'una xarxa d'interproveïdors (que també fabriquen les seves marques blanques). Per complir amb les condicions imposades per Mercadona, aquests Interproveïdors, moltes vegades han d'afrontar grans inversions que es cobreixen amb societats de capital de risc, creades per la família Roig-propietari de Mercadona-com Angels Capital i Atitlán Alpha. Els volums i costos que exigeix Mercadona obliguen a models de producció insostenible. Com el cas de la conservera Jealsa (Rianxeira) que li proveeix de més de 33 milions de llaunes de sardines [3] procedents del Sàhara Occidental ocupat, per satisfer les prestatgeries amb la seva marca blanca Hacendado.

És el moment d'exigir a Mercadona que no es lucri a partir dels recursos pesquers que el Marroc està robant al poble sahrauí. Vendre robat és robar, és a dir, una altra manera de vulnerar la sobirania alimentària d'un poble: exhaurir els seus recursos sense deixar cap benefici. Recentment hem vist publicat el qüestionament greu que informes sol · licitats pel Parlament Europeu fan de l'Acord Pesquer de la UE amb el Marroc (per això les flotes pesqueres espanyoles poden operar en territoris ocupats pel regne halauita). En ells s'adverteix que, de tota aquesta negociació comercial no hi ha cap garantia de beneficis per al poble sahrauí.

Vendre robat és robar, és a dir, una altra manera de vulnerar la sobirania alimentària d'un poble: exhaurir els seus recursos sense deixar cap benefici.

I si les pastilles alimentàries no es consumeixen a casa? Una gran part de les empreses que monopolitzen la producció i distribució dels sectors alimentaris han estat molt àgils per aconseguir aquest sector en expansió: el mercat de l'alimentació fora de la llar que mobilitza uns 30.000 milions [4] d'euros anuals, incloent tant la restauració comercial (restaurants, take-away, restaurants en ruta, ..) com la restauració col · lectiva (menjar en hospitals, escoles, serveis públics, menjadors d'empreses, ...). Sense prejudicis ni manies, han creat un club d'elit, al qual han posat el nom de Grup Greco, format per 19 empreses líders en el mercat d'alimentació: Bel Foodservice, Bonduelle Food Service, Calvo Distribució, Campofrío, Corporación Alimentaria Peñasanta, Findus Food Service, Florette, Gallina Blanca, Kellogg, Kraft, La Masia, Leche Pascual, Maheso, McCain, Nestlé Professional, Nutrexpa, Pescanova, Sara Lee i Unilever Foodsolutions. ¿O potser crèiem que el fet que només hi hagi cafè Marcilla o Nescafé o sucs Pascual en la majoria de restaurant de carretera o d'hospitals és casualitat?

I un camp descolorit.

Si això ens espanta pel que significa de control per a la nostra alimentació i la nostra salut, per la gent camperoles significa la desaparició (o en el millor dels casos la servitud extrema a aquestes corporacions). La fam, la pobresa al camp, el menjar poc saludable són resultats d'aquest patró neoliberal que en l'alimentació és molt senzill de desvetllar. Ja es cantava en les trinxeres durant la guerra civil, i està més vigent que mai:

«Quina culpa té el tomàquet

que està penjat a la mata,

si després ve un fill de puta

i el fica en una llauna

i ho envia cap a Caracas »»

Perquè també és històrica la lluita per una justícia rural, que avui es abanderada amb el paradigma de la Sobirania Alimentària, aglutinant a milions de camperoles i camperols que saben de memòria com acaba la tonada.

«Quan arribarà el dia

en què la truita es tombi,

on els pobres mengin pa

i els rics merda, merda »

1-Segons l'Informe fiscal 2010 de Cargill.

2-Segons l'Informe Anual 2010 de Monsanto

3-Segons dades de l'Observatori de Recursos Naturals del Sàhara Occidental (WSRW). Públic 20 febrer 2011

4-Segons Club Greco

(*) Per Carles Soler i Gustavo Duch. Revista SOBIRANIA ALIMENTÀRIA, BIODIVERSITAT I CULTURES

'Corralito'

Wed, 25 Jan 2012 18:07:00 +0100

Des de fa setmanes, hi ha milers de famílies que s’ho passen malament. Les entitats bancàries s’han empescat artefactes per no liquidar uns dipòsits que tenen els seus clients a les entitats bancàries. Fins fa quatre dies, les Participacions Preferents, eren unes emissions on la majoria de bancs i caixes intentaven de posar-hi el màxim de diner dels seus clients estalviadors. I quines quantitats hi ha posades!. Sort d’Internet, ja que la resta de mitjans de comunicació passen de puntetes aquest tema, no interessa esbombar-ho. Les Participacions Preferents és un producte financer de risc, i vistos els resultats, de molt de risc. Els directius o empleats de les entitats d’estalvi eren persones que la gent els hi tenia tota la confiança, i dic tenia, perquè molts ja no els hi tenen avui. Quan s’anava a fer un dipòsit a termini, ells et deien: No, tenim un producte millor, podràs treure’l quan voldràs, i damunt et donarem un 2% més d’interès. Vull seguretat i liquiditat. És com un termini fix, en cas de necessitat, amb un parell o tres de dies es pot recuperar i ingressar al compte corrent. I, acte seguit et feien signar Participacions Preferents o Cèdules Hipotecàries, amb unes clàusules que no se les ha llegit mai més ni el que les va parir o redactar en el seu dia.
Aquests empleats quan han de col•locar un producte, són agressius com una fera malferida, deuen haver estat tancats en seminaris on els hi renten tot, i els de dalt, els seus caps els hi han fet una centrifugada de cervell, donant unes directius i objectius que s’han d’aconseguir peti qui peti. El client no vol raons i menys amb qui ha de veure’s demà mateix per retornar un rebut, fer una transferència o anar que et renovin una llibreta d’estalvis que fa temps que no hi cap res més.
Aquets tres casos que ara s’expliquen aquí són reals, i per tant coneguts. No es parlarà de noms, entitats, ni persones. Com aquests n'hi a milers i milers.

Un jove de 20 anys tenia a la seva llibreta d’estalvis uns diners que els seus avis li anaven donant per qualsevol necessitat en els estudis, ordinador portàtil o altra necessitat. L’entitat va telefonar-lo i quasi renyant-lo de que els diners a una llibreta de compte corrent no li rendien res. Van indicar-li que el millor per ell seria posar-los en Participacions Preferents, i que podria treure els seus diners sempre que els necessités. El seu pare, afectat per unes Cèdules Hipotecaries, les quals, li van indicar de que es podrien treure sempre, resulta que no pot disposar d’aquests diners fins al 2016. El pare va personar-se a l’entitat perquè havien fet aquella barrabassada al seu fill. Van calmar-lo dient-li, que era la millor inversió per al seu fill. Ara l’ordinador haurà d’esperar anys i panys que passi aquest enrenou.
Un altre cas, una persona ven una propietat per cancel•lar una hipoteca, sobra un romanent, demana un termini fix i liquiditat rapida. La mateixa jugada. Li posen a Participacions Preferents, indicant que amb dos o tres dies es poden vendre, hi ha molta demanda. Insisteix que no vol sorpreses, ja que un familiar li van posar Cèdules i no les pot treure fins al 2017.
Últim cas, un matrimoni de 80 i molts anys, marit malalt al llit, necessita atenció i una persona nit i dia al seu costat, i al límit de necessitar els diners per la salut. La seva dona després d’esperar-se a la seva entitat més de tres hores, l'havien telefonat per passar per la seva oficina bancària, com els altres casos. Al donar-li la notícia de no poder treure els seus diners, i li expliquen uns números que ni un catedràtic d’economia entén. Fins d’aquí un any i mig una part, l’altra part en un altre producte vés a saber si pitjor del que van aconsellar-li en el seu dia. Aquesta persona no pot aguantar més, comença a plorar i cridar, i durant els darrers dies ha tingut atacs d’ansietat. Una empleada de l’entitat l’ha de portar a casa seva amb el seu vehicle, veient l’estat de la persona afectada. Fa poques setmanes li van liquidar unes Cèdules que no vencien fins el 2016.
Només són tres relats, ben reals, massa, i per desgràcia n’hi ha a milers. Sembla que algú pot prendre mal, de moment, n’han pres els afectats. Voleu dir que tenen la consciència tranquil•la aquesta gent que els hi han fet fer aquesta jugada a jubilats, gent jove, i no tan jove. Han jugat amb els estalvis de tota una vida. Potser els van vacunant constantment per fer-los-hi veure que la seva agressivitat farà tan de bé a la societat i “imposar” a milers de persones productes brossa és interessant, bàsicament per als seus tot poderosos caps, pobrets, han de cobrar sous mil•lionaris a costa de gent honrada.
En aquest enllaç, una persona explica amb pèls i senyals com va anar el seu cas. Podrà variar una mica, en el fons tot fa la mateixa pudor. Molt interessant:

Ah! “Corralito” el nom d’aquesta nota, la trobareu aquí http://es.wikipedia.org/wiki/Corralito mireu si no és ben bé el que va passar fa uns anys a Argentina, o semblant al que passa ara i aquí.

Jordi Tudó
Bloc Al vent

La reforma laboral, a les portes.

Wed, 25 Jan 2012 13:32:00 +0100

En la recta final de l’aprovació de la reforma laboral per al Govern, que si hem de fer cas a determinats mitjans de comunicació podríem qualificar-la ja com a la “mare” de totes les modificacions de la normativa laboral a les que estem assistint dos anys ençà, m’arriscaré i comentaré quines són les principals claus que podrien caracteritzar-la.; assumeixo aquest risc des del moment en que el Govern és qui té la darrera paraula sobre l’abast dels canvis normatius que es produeixin, però també per la profusió de notícies i entrevistes que s’han derivat sense que des del nou Ministeri d’Ocupació i Seguretat Social s’hagi redreçat el debat públic i social.

1. S’ha de partir de la base que els sindicats més representatius (CCOO i UGT) i les patronals CEOE i CEPYME varen arribar a un acord el proppassat 9 de gener sobre la regulació de vàries matèries laborals: en primer lloc, el reforçament de l’anomenada com a “solució autònoma [o extrajudicial] de conflictes laborals”; en segon terme, el desenvolupament de la formació professional per a l’ocupació a traves de la negociació col·lectiva i el manteniment durant el 2012 tant les convocatòries de la formació d’oferta als treballadors com l’actual sistema de bonificacions per a la seva realització; tercer: millorar la col·laboració entre les Mútues d’Accidents de Treball i Malalties Professionals i l’Administració de Seguretat Social; en quart lloc, racionalitzar els dies festius anuals, portant a dilluns el 15 d’agost, l’1 de novembre i el 6 de desembre; sisè: el recolzament a la normativa aprovada l’any passat sobre jubilacions anticipades i mesures de prejubilació; i per últim, la sol·licitud al Ministeri d’Ocupació i Seguretat Social que prorrogui les bonificacions i la reposició de les prestacions per desocupació en els Expedients de regulació de suspensió i reducció de jornada.

2. Tot i els acords assolits, els agents socials varen manifestar el 9 de gener que, tot i no arribar a un pacte sobre les matèries que a continuació s’exposaran, a ells els hi corresponia de forma inicial regular-les en exclusiva (tot i que sense perjudici de que el Govern legislés en funció dels pactes realitzats). Amb aquesta salvaguarda, els sindicats i les patronals recordaven al Govern que son aquells qui primer hauria de dir quelcom sobre: la re-negociació de l’acord de salaris vigent per a 2012, l’orientació dels salaris fins al 2014, l’afavoriment de la utilització de la “flexibilitat interna” i abordar l’estructura de la negociació col·lectiva.

En conseqüència, els sindicats i la patronal més representatius d’Espanya li han vingut a dir al Govern que no legisli sobre modificació de les condicions de treball dels treballadors (per exemple, la jornada), així com tampoc sobre l’ordenació dels convenis col·lectius a Espanya (per exemple, la prevalença o no dels convenis d’empresa front a altres convenis superiors, o la forma en que els acords interprofessionals o convenis sectorials poden delimitar el que es negociarà en àmbits inferiors).

3. En tot cas, al marge de les qüestions sobre les que si hi havia ja acord entre els agents socials, i aquelles altres en les que s’autoproclamaven com a competents per a negociar-les sense interferència estatal, al document del 9 de gener si es reconeixia unes qüestions sobre les que no hi havia acord en aquell moment, i per tant, eren remeses al Govern perquè legisles; eren les següents:

a) Contractació. En aquest àmbit, entre d’altres opcions que el Govern estaria contemplant es trobaria l’eliminació o no del contracte de foment de la contractació indefinida (el que ja té una indemnització menor); la reforma del contracte a temps parcial; la introducció d’un contracte “de crisis” per un o dos anys, en el sentit d’adoptar un contracte de durada determinada sense que s’hagi de justificar una raó productiva de naturalesa temporal que ho justifiqui; o finalment, l’adopció del famós “contracte únic”, és a dir, d’un contracte fix però amb llibertat empresarial per extingir-lo, previ pagament d’una indemnització taxada des de bon inici (possiblement, l’adopció d’aquest contracte únic suposaria l’eliminació d’altres contractes temporals, però possiblement no de tots, com els de formació, per la qual cosa, tot i el nom, el contracte no seria “únic”).

b) Intermediació laboral. En aquest àmbit, el Govern estaria valorant la possibilitat de modificar el règim de bonificacions a determinats col·lectius per a la seva contractació amb l’objectiu de que fos més restringida, així com obrir la possibilitat de que les Empreses de Treball Temporal, de forma directa, puguin exercir funcions d’intermediació entre empresaris i treballadors en el mercat de treball, sense que per tant hagin d’intervenir de forma necessària contractant directament als treballadors.

c) Flexibilitat externa. Amb aquesta noció s’estaria pressionant al govern perquè rebaixés el cost dels acomiadaments (ja siguin procedents com improcedents) dels contractes de treball, decidits per l’empresari. Segons els sectors més a favor d’aquest mecanismes, es tractaria de reduir tant les quantitats derivades d’acomiadaments “disciplinaris” qualificats pel Jutge com a improcedents, com a rebaixar també els costos dels acomiadaments anomenats objectius (o per causes econòmiques) qualificats igualment com a improcedents (de fet, s’ha de dir que sembla que en aquests últims mesos, s’hauria produït ja un augment d’acomiadaments objectius “procedents”, ja sigui per les facilitats que després de les últimes reformes laborals es van donar a l’empresari per portar-los a terme, ja sigui perquè “només costen” vint dies de salari per any treballat).

d) Mútues (altes i baixes d’Incapacitat temporal per contingències comunes). Com s’ha dit abans, els agents socials varen acordar el 9 de gener millorar la col·laboració entre les Mútues i l’Administració de Seguretat Social, particularment per reduir el temps de recuperació de la salut dels treballadors. En tot cas, aquest acord no implicava que fossin les Mútues les competents per dictaminar l’alta o baixa mèdica dels treballadors, a no ser que el Govern reconsideri aquesta qüestió.

e) Fons de capitalització dels treballadors. El Govern s’hauria de decidir a incloure o no una nova regulació sobre la possibilitat de que en els casos de contractes indefinits, les indemnitzacions empresarials que se’n puguin derivar per la seva extinció puguin ser cobertes en una part per l’Estat, i a més, que aquests diners es puguin anar acumulant per als treballadors de forma que els pugui fer efectius en supòsits de formació, o també quan es jubili.

Acabo: pel que sembla el Govern estaria a punt d’entrar a fons al que s’ha afirmat sobre la intermediació la contractació, la flexibilitat externa, i particularment l’estructura de la negociació col·lectiva (tot i que els agents socials hagin manifestat que aquesta matèria els hi correspon acordar-la inicialment a ells).

Possiblement, la meva següent entrada ja ser per parlar de l’anunci governamental d’una modificació d’abast de la normativa laboral.

Una altra política és possible, una altra economia és necessària

Tue, 24 Jan 2012 11:04:00 +0100

Cridem tota la ciutadania a fer sentir la seva veu el proper dissabte 28 de gener a les cinc de la tarda a una manifestació sense banderes ni sigles, que sortirà de Plaça Catalunya / Ronda Sant Pere de la ciutat de Barcelona.

Ens trobem en un moment de greu crisi del sistema, conseqüència de la cobdícia de banquers i grans empresaris i del malbaratament dels recursos públics -salvant bancs i fent obres faraòniques…- que ha mostrat la cara més ferotge del capitalisme neoliberal i de la globalització. La crisi econòmica ha mostrat l’estat del benestar precari en el que vivim, una manca de llibertats democràtiques i una societat fortament desigual que va camí de la fractura social.

Mentre que a Davos, al Forum Economic Mundial, els més rics es reuneixen per consolidar el neo-liberalisme, a Catalunya més de 742.000 persones estan a l’atur, 1 de cada 5 catalanes està empobrida. Però tot i això, els béns de luxe que només es poden permetre uns pocs baten records de vendes. Els hospitals tanquen plantes senceres i serveis d’urgències, els Centres d’Atenció Primària redueixen els horaris, l’educació pública cau en el més absolut oblit, s’executa pràcticament un desnonament cada hora, s’expulsa dels serveis socials els més pobres i així i tot, els grans consorcis empresarials augmenten els beneficis mentre es dediquen a reduir les plantilles.

Per això, és urgent i necessari que la ciutadania prenguem el carrer per fer sentir la nostra veu i la de les persones més desafavorides. És més urgent que mai que canviem el rumb de les polítiques neoliberals que només beneficien als més rics, al l’1% de la població mundial que acumula prou riquesa per exercir un enorme poder sobre els països i els pobles.

Per això, la Intersindical-CSC s’afegeix a les accions que des del Fòrum Social Català, espai de trobada obert, divers, plural, no confessional, no governamental i no partidari, que aplega més de 300 organitzacions, fent una crida a tota la ciutadania a fer sentir la seva veu el proper dia 28 de gener a les cinc de la tarda a una manifestació sense banderes ni sigles, que sortirà de Plaça Catalunya / Ronda Sant Pere. Confluirem en el recorregut de la manifestació amb Plataforma Prou Retallades que anunciarà properament el seu lloc de concentració.

Perquè tenim dret a decidir el nostre futur. Perquè si convertim les propostes en projectes, si ens unim i alcem la nostra veu, el canvi serà possible.

Passem de la indignació a l’acció! No a la dictadura financera! Aturem les retallades

Una altra política és possible! Una altra economia és necessària!

Fem possibles una altra Catalunya i un altre món!

Bitllets de tren a un euro

Sat, 21 Jan 2012 17:06:00 +0100

S’ha parlat molt dels abusius augments de les tarifes ferroviàries aplicats per la Generalitat que, en algunes destinacions concretes de la nostra comarca, han arribat al 30%. En la seva defensa, s’al•lega la catastròfica situació de les finances públiques i, com sempre, criteris de rendibilitat. S’ha de dir que Renfe, fins i tot en els moments d’eufòria econòmica, havia augmentat sempre les seves tarifes per sobre de l’increment de l’IPC, tot al•legant aquesta mena de criteris. Uns criteris que, curiosament, no s’han aplicat mai als serveis d’alta velocitat perquè, si s’hagués fet, aquests senzillament no existirien.
Aquesta política contrasta radicalment amb l’aplicada, a l’altra banda de l’Albera, pel Consell Regional del Llenguadoc-Rosselló que, com la Generalitat, té traspassada la gestió dels trens regionals i de rodalies. El Consell ha ampliat a quatre de les seves línies l'experiència del tren a 1 euro per qualsevol destinació i diu que si els resultats són com els de la primera línia on es va provar, ho generalitzaran a tot el servei l'any 2013. En aquesta primera línia, el nombre de viatgers es va multiplicar per sis, de manera que, en dos mesos, van transportar els mateixos que durant tot l'any anterior. El contrast amb la política del nostre govern, no pot ser més evident.
De moment doncs, ja podeu anar de Perpinyà a Vilafranca del Conflent per aquest preu. Tot i que entre aquestes dues viles hi ha uns quants quilòmetres més que entre Figueres i Girona, aquí paguem ara 4,80 euros. A més, aquí ens han suprimit els descomptes pels bitllets d'anada i tornada, per la mainada, etcètera. Els nostres veïns, no estan inventant res. El bus a un euro ja fa cap a 3 anys que és una realitat a la Catalunya Nord. Calen més comentaris ?
Per superar les crisis, cal enfortir l’economia local. La nostra plataforma està convençuda que la línia de Portbou i Cervera que vincula una vintena de poblacions, sobretot de l’Alt Empordà i del Rosselló, entre Perpinyà i Girona pot jugar-hi un paper essencial. Aquestes dues comarques tenen unes relacions comercials molt estretes i les seves ofertes turístiques són complementàries. La línia de Portbou i Cervera pot fer possible una economia local més sostenible i menys marcada per l’estacionalitat. A més, el ferrocarril permet estalviar energia, reduir les emissions i la contaminació i el nombre d’accidents de trànsit i descongestionar les carreters.
Volem recordar que el govern de la Generalitat es va comprometre a posar en marxa aquest any el nou sistema de rodalies de Girona i a aprofitar les seves bones relacions amb el Consell Regional de l’altra banda per millorar les connexions ferroviàries transfrontereres, ara pràcticament inexistents. Esperem que les idees sobre el ferrocarril dels nostres veïns del nord siguin tan encomanadisses com una mala grip.

Més a:

http://www.midilibre.fr/2011/08/31/le-ter-a-1-euro-bientot-propose-sur-quatre-autres-lignes-de-la-region,379864.php

http://www.la-clau.net/noticia/el-treu-d1-euro-al-desembre-a-la-catalunya-del-nord-7051

http://www.mediaterranee.com/1762011-le-ter-1-euro-avance-en-languedoc-roussillon.html

http://www.mobilicites.com/fr_actualites_le-ter-a-1-euro-est-lance-en-languedoc-roussillon_0_77_1056.html

El tren, la justícia social i la voluntat política

Sat, 21 Jan 2012 16:49:00 +0100

En la qüestió del tren i el transport públic hem d'aprendre dels nostres veïns del Nord . Després de posar en marxa el bus a 1 euro, ara a Catalunya Nord i, en general, a la Regió Languedoc-Roussillon, es comença a implantar el tren a 1 euro. Això si que son noticies positives: això és justícia social i voluntat política, i no pas el salvatge augment dels preus del tren que hem patit al Principat; que, fins i tot , podria posar en perill la cohesió social del país. A més, cal tenir en compte que més enllà dels Pirineus també hi ha crisi. Per altra banda, seria molt convenient fer arribar les reivindicacions per un tren convencional/transfronterer, més social, més eficient i més territorial, de proximitat, en el marc de l’Eurodistricte i les seves institucions. És a dir, caldria insistir que és vital millorar les interconnexions ferroviàries Portbou-Cervera i que els trens convencionals de la Catalunya Nord poguessin connectar, satisfactòriament, amb els de la futures rodalies de Girona. En això els nostres governants i representants públics s’haurien de mullar de debò.

Les empreses continuen sense utilitzar el català tot i la normativa aprovada fa un any i mig

Fri, 20 Jan 2012 19:01:00 +0100

El dia 23 de gener de 2012 farà un any que va finalitzar el període d’adaptació per a les grans empreses i multinacionals al Codi de Consum, que es va aprovar el juliol de 2010. Entre d’altres disposicions, aquesta normativa legal estableix que l’etiquetatge dels productes ha de ser, almenys, en català. La Plataforma per la Llengua ha constatat, però, que un any i mig després de l’aprovació i un any després que hagi acabat el procés establert perquè les grans empreses s’hi adaptin, les empreses continuen sense utilitzar el català: de les 30 marques més venudes a l’Estat, només una s’ha adaptat a la llei i etiqueta en català.

A dia d’avui, totes les empreses que comercialitzen els seus productes dins el territori català haurien d’emprar, com a mínim, el català en l’etiquetatge dels productes. No obstant això, una passejada per qualsevol establiment comercial de Catalunya permet copsar que la majoria d’empreses no s’han adaptat a la nova normativa i que el català continua molt lluny de la normalització en l’àmbit de l’etiquetatge. Per exemple, dels 30 productes més venuts a l’Estat espanyol durant l’any 2010 tan sols 1 s’ha adaptat als requisits lingüístics que estableix la normativa. Productes de grans empreses i multinacionals com Coca-cola, Fanta, Cola-cao, Puleva, Nescafé, Leche Pascual, Pescanova, Kellog’s, Fairy o Evax encara es neguen a incorporar el català en l’etiquetatge, i només San Miguel s’ha adaptat a la normativa vigent.

La Plataforma per la Llengua recorda que en el marc de la Unió Europea no hi ha cap llengua que tingui tants parlants com el català que no sigui d’ús obligatori en l’etiquetatge. L’aprovació de la Llei 22/2010, del 20 de juliol, del Codi de Consum té com a objectiu acabar amb aquesta anomalia democràtica i normalitzar la llengua catalana en l’àmbit socioeconòmic, un sector que després de més de 30 anys des de la recuperació de la democràcia continua lluny de la normalització en l’àmbit lingüístic.

El dret dels consumidors catalans a rebre les informacions pertinents per al consum i l’ús dels béns en català està regulat des de fa gairebé vint anys per la Llei 3/1993, de 5 de març, de l’Estatut del Consumidor. Aquesta llei preveia que es desenvolupés un reglament per tal el deure passés a ser una obligació per a les empreses. Per tant, es pot afirmar que les empreses han tingut 18 anys per adaptar-s’hi.

L’entitat demana al Govern de la Generalitat que faci els passos pertinents per fer acomplir la normativa aprovada pel Parlament de Catalunya, que té com a objectiu equiparar els drets lingüístics dels consumidors catalans als de la resta de consumidors europeus.

L'adolescència, un repte per a mares i pares! Taller

Fri, 20 Jan 2012 08:19:00 +0100

Viure l’adolescència és tot un repte, però també ho és per als pares i les mares dels adolescents. Les relacions dels pares i mares amb els fills i les filles en l’adolescència són conflictives, la confrontació d’interessos els dóna aquest caràcter. Els adolescents necessiten distanciar-se dels progenitors per construir la seva pròpia identitat diferenciada, encara que també necessiten saber que poden comptar amb els pares, cas de necessitat, això els proporciona seguretat.
Els pares i les mares sabem que la vida és molt dura, que aprendre a viure s’ha de fer en primera persona però, així i tot, voldrien estalviar-los frustracions, cops, … Si això ho fem intensificant la nostra protecció, el control, etc. els ofegarem i aconseguirem allunyar-los encara més de nosaltres.
Podem estar prop dels nostres fills i filles i, al mateix temps, proporcionar-los l’autonomia i la independència que necessiten per construir la seva pròpia identitat diferenciada i créixer?

Per ajudar a mares i pares a superar amb èxit l'adolescència dels seus fills i filles, fem el taller L’adolescència, un repte per a mares i pares, d'accés lliure i gratuït, amb l'objectiu:
- D'ajudar a implantar una relació amb els nostres adolescents que ens permeti fer el nostre paper de pares gestionant la contradicció entre la seva necessitat de llibertat i la nostra de protegir-los.
- De reduir el grau d’ansietat que ens comporta imaginar-los víctimes d’innumerables perills.
- D'analitzar casos concrets dels participants i definir estratègies específiques per millorar substancialment la relació amb el nostres fills i filles adolescents.

Participar en el taller ens proporcionarà recursos per millorar considerablement la relació amb els nostres fills i filles adolescents.

On?
A l'Institut Nou de Poble Nou
Camí Antic de València, 37, Barcelona, mapa
L'accés lliure i gratuït
En col·laboració amb l’AMPA de l’Institut Nou de Poble Nou

Quan?
Dimarts, 24 de gener, a les 20.00h

Participa-hi!

Sophia Blasco, assessora i coach personal
657 825 188
sophiablasco@gmail.com
http://coachingpersonal.cat

La PTP demana a la Generalitat l'aixecament de les restriccions als abonaments mensuals dels trens regionals

Wed, 18 Jan 2012 22:13:00 +0100

■ La pujada mitjana del 8,01% és excessiva per a un servei que gairebé no ha modificat els seus patrons de funcionament des de l'època de Mercè Sala, excepte a la línia de Girona.

■ Considerem positiva la intenció d'unificar els criteris tarifaris de Rodalies i Regionals per avançar cap a un sistema ferroviari més integrat en el camp tarifari, informatiu i de serveis.

■ Al mateix temps, la PTP ha sol·licitat a la Generalitat de Catalunya que suprimeixi les restriccions a dos viatges diaris sobre l'abonament regional mensual

Milloren les condicions tarifàries a regionals, excepte pels abonaments mensuals. La Generalitat de Catalunya ha aplicat una revisió de l'oferta tarifària de regionals per unificar-ne els preus i condicions amb el servei de Rodalies, un aspecte clau per a la integració tarifària catalana i l'ampliació del servei als nuclis del Camp de Tarragona, Girona i Lleida. Aquest procés ha implicat nombroses avantatges sobre l'escenari 2011: s'ha incrementat la validesa dels abonaments Bono 10 i Bonoexprés dels 45 als 60 dies, els abonaments Bono 10 i Bonoexprés són ara multipersonals, i els abonaments mensuals tenen una vigència de 30 dies naturals en comptes del mes corrent de calendari. Els únics
desavantatges són la desaparició del petit descompte del 10% als bitllets d'anada i tornada, i l'aplicació d'una restricció d'un màxim de 2 viatges a l'abonament mensual, que deixa de ser il·limitat.

Increment de preus extraordinari i criteri per als usuaris recurrents. En el marc de grans pujades del transport públic, no han estat excepció els títols propis de Rodalies i Regionals, competència de la Generalitat de Catalunya, que ha aplicat pujades del 8,01 % sobre la tarifa mitjana ponderada. Seguint el patró habitual, la Generalitat ha congelat els abonaments mensuals per afavorir els usuaris recurrents. Cal dir que, a diferència dels abonaments mensuals de l'ATM, els abonaments mensuals de regionals s'amortitzen amb condicions més raonables: entre 19 i 23 viatges en comptes de 51-59 a la T-Mes integrada. Però en cap cas podem estar d'acord amb què l'abonament mensual, el dels usuaris més habituals, sigui objecte d'una restricció d'un màxim de dos viatges diaris; pels següents motius:

Tot i tenir un preu a partir d'un criteri quilomètric, el títol no és vàlid en funció de la distància recorreguda, sinó que està restringit a dues estacions en concret.
És un títol de transport individual
No està integrat amb altres mitjans de transport, ni tan sols amb FGC, amb qui Rodalies de Catalunya hauria de formar una xarxa única.

És un abonament considerablement car; entre Figueres i Barcelona té un cost equivalent a un terç del salari mínim interprofessional Des de 2012 no permet realitzar desplaçaments triangulars dins del mateix origen i final. Per exemple: Figueres – Girona, Girona – Barcelona, Barcelona – Figueres. Cal recordar que el patró de mobilitat dels usuaris, habituals i esporàdics, és cada vegada més irregular.

En àmbits metropolitans, com el Camp de Tarragona, s'impedeix utilitzar l'abonament més de dues vegades entre relacions tan intenses i properes com el Reus – Tarragona. Al mateix temps convé destacar que, igual que passa amb els abonaments de l'ATM, els usuaris recurrents no estan prou protegits a menys que repeteixin el mateix patró de desplaçament cada dia, motiu pel qual convé una revisió dels criteris tarifaris generals a tot el país. Les tarifes no conviden a deixar el cotxe a casa quan es viatja en grup. Convé recordar que de l'alemany Länderticket: un bitllet vàlid fora de l'hora punta que fer viatges regionals integrats per un màxim 5 persones que vagin juntes (equivalent a la capacitat d'un cotxe normal).

Petició a la Generalitat. En el seu balanç, la PTP considera positiu el procés d'integració de les Rodalies i Regionals en el marc tarifari, informatiu (web, plànols i nomenclatures) i de servei (coordinació entre serveis locals i semidirectes); amb l'única excepció de les noves restriccions sobre l'abonament mensual.

Per això hem demanat a la Generalitat de Catalunya que, amb el mínim termini possible, aixequi les restriccions del nombre de desplaçaments dins l'abonament regional mensual i es garanteixi la lliure validació del títol a qualsevol de les estacions compreses en l'àmbit de validesa del bitllet.

Més en aquest enllaç

L’increment de preus del tren convencional

Sun, 15 Jan 2012 13:43:00 +0100

La pujada de preus ha estat brutal, sobretot en el tren; però fins i tot, en l'àmbit dels trens regionals, per exemple de la comarca de l'Alt Empordà, en alguns trajectes de molt curta distància, els augments han estat de més del 30% . Desprès hi ha una qüestions que en regionals ens perjudica molt : la limitació a dos viatges al dia de l'abonament mensual (que tot i que no ha pujat, continua essent molt car ). L'abonament mensual, si més no en l'àmbit dels trens regional , hauria de continuar com sempre, sense limitació de viatges; considero que és una despesa important que fa l'usuari i que l'admistració ho ha de tenir en compte . No hi dubte que és irracional que els bitllets dels trens pugin del 8% al 12% de mitjana, alguns trams molt més, quan la majoria dels salaris es congelaran o s'abaixaran en aquest dur 2012 . Caldria fer entendre als que manen que hi ha d'haver més voluntat política, més sensibilitat social a favor del transport públic, perquè el transport públic és prioritari és essencial : és tan o més important que la sanitat o l'educació .

5 trucs per sobreviure a les rebaixes

Sun, 15 Jan 2012 10:17:00 +0100

Al gener, arriben les rebaixes i és quan el seny és vital per a la butxaca. Aquests 5 trucs et poden ajudar a sobreviure a les rebaixes:

Compra allò que realment necessitis. Avantposa el criteri de necessitat i utilitat al del bon preu. De vegades comprem un producte i, en arribar a casa, ens n’adonem que no ens fa cap servei, però com que era molt barat … hem caigut al parany.
.
Fixa’t el pressupost quan vas a comprar. La majoria de productes els comprem per impuls. Ens interessa fixar-nos un pressupost previ per a despeses. Ens serà més fàcil aplicar-lo si sortim a comprar amb aquest diners justos al moneder.
.
No t’endeutis comprant a crèdit arrauxadament. Avui, el finançament amb crèdits al consum és a l’abast de tothom i és molt fàcil caure en la temptació i comprar productes i serveis que, si ens ho mirem amb el cap fred, ens són absolutament prescindibles. Deixar les targetes a casa ens pot representar un major control de la despesa.
.
Utilitza diners en efectiu per fer els pagaments. Pagar en metàl·lic ens fa més conscients del volum de la despesa.
.
Porta llista de la compra quan vagis a comprar. Ajustar-nos a comprar allò que ens hem planificat ens ajudarà a comprar allò que realment necessitem.

Aquests 5 trucs et podem ajudar a sobreviure a l’encís de les rebaixes, evitant compres innecessàries, o fora del teu pressupost, que poden fer trontollar la teva economia.

I tu, quins trucs empres per sobreviure a les rebaixes?

Sophia Blasco Castell
Assessora i coach personal
www.coachingpersonal.cat

'Segurates' de l'alimentació

Tue, 10 Jan 2012 11:24:00 +0100

Tenim un sistema imponent de 'segurates de l'alimentació': diverses agències internacionals, així com milers de funcionaris i tècnics treballant per garantir la salubritat alimentària (o seguretat alimentària). És per la seva presència i vigilància les vint-i-quatre hores al dia- fins i tot festius-més el gran cost que tot això suposa, que quan a Barcelona ingerim una cuixa de pollastre criat, engreixat, sacrificat, i especejat al... Brasil, per posar un exemple, la menja no ens produirà [en aquest moment] cap malestar greu.

No deixa de ser paradoxal que una cosa tan natural i sana com és menjar o alimentar-se, que només hauria de ser font de salut, sigui tractat a la defensiva i amb desconfiança. La premissa sembla que és: qualsevol aliment és sospitós de criminal fins que no es demostri el contrari.

Problemes

A Europa observem com l'alimentació majoritària que arriba a la ciutadania ha estat produïda sota sistemes d'agricultura i ramaderia industrial o intensiva. Una manera de produir aliments en sèrie, molt ràpida i de baixa qualitat nutritiva que podem afirmar que ha acabat amb milions de llocs de treball en el medi rural, en tasques agrícoles, de transformació o complementàries. Una agricultura que genera greus problemes.

• Hi ha moltes produccions excedentàries que els estómacs europeus ja no poden consumir, i que són exportades a països tercers, arribant als seus mercats a preus fins i tot inferiors al preu de cost (o d'elaboració) que aquest mateix producte té per al camperol o camperola local .
• El model intensiu europeu, en estar especialitzat en alguns sectors, no disposa de segons quins aliments. Però aquests arriben igualment als nostres rebosts comprats al centre de països del Sud. I la ramaderia a la qual Europa no renuncia, requereix alimentació (soja i blat de moro) que arriba de Sud-amèrica. En ambdós casos milions d'hectàrees de països amb fam estan dedicades a alimentar països amb taxes de sobrepès i altres desequilibris nutricionals més que alarmants.
• Una agricultura feta a base de petroli, contra el rellotge i amb molts inversors esperant treure'n profit, es converteix en una activitat que té molt poc respecte vers les seves interaccions amb la natura.

Riscos

Aquest model, l'hem vist i el veurem en properes ocasions, és un model 'espantat'. Les múltiples i (cada vegada més) freqüents alarmes alimentàries tenen totes un efecte final molt patològic: taquicàrdia.

Por i cors accelerats que en massa ocasions es converteixen en molts llits d'hospitals ocupats perquè les vaques estan boges, els porcs refredats o els pinsos contaminats. I en totes elles amb un patró causal comú: l'interès econòmic de les corporacions que controlen la cadena alimentària les porta, cobdicioses, a treballar al límit de la legalitat, al límit del risc. Com si visquéssim en un parc d'aventures permanent sembla que assumim encantats aquesta alimentació del Dragon Kan. No hi ha vertigen.

Rebuig

Són bastants els motius per rebutjar l'agricultura industrial: injustícies socials, elevats costos ecològics, insuficient qualitat nutritiva, malalties cròniques derivades de la mala alimentació i un ensurt darrere l'altre.

Però tenim un altre motiu molt més important i definitiu: hi ha una alternativa provadament possible, capaç d'alimentar a tot el planeta: la Sobirania Alimentària.

Gustavo Duch
Coordinador de la revista Sobirania Alimentària, Biodiversitat i Cultures