Un pastís mal repartit

Tinc un amic, en Pep Falguera, que a la vegada té una gran sort: la seva àvia és una de les persones més pràctiques d'aquest país. A més, la dona és un belluguet i sempre va amunt i avall, fet que li permet veure coses que a mi se m'escapen fàcilment. Quedo amb en Pep cada setmana per fer el cafè i fer un repàs de les anècdotes de la setmana. Fa uns quants anys que ens coneixem o sigui que la quantitat de peripècies de l'àvia d'en Pep Falguera és pràcticament infinit. Avui he quedat amb ell i m'ha explicat que la seva àvia va passejar-se ahir per Arenys de Mar. Pel que sembla la seva àvia es va mostrar molt interessada en la qüestió no tant per raons polítiques sinó pels efectes reals. Va estar parlant amb un dels organitzadors de la consulta popular i la conversa va anar més o menys així.

-Escolti jove això de la independència de què servirà?
-Per no formar part d'Espanya.
-Jove, em sembla que no m'ha entès la pregunta, això de la independència de què serveix?
-Perquè per exemple vostè pugui cobrar una pensió més digna.
L'àvia d'en Pep Falguera va obrir els ulls com a plats
-Em sembla que ens comencem a entendre. I per què cobraré una pensió millor?
-Senyora, perquè no haurà d'aportar res al conjunt de l'estat i els diners que es cobrin a través dels impostos de la Generalitat es quedaran a Catalunya. Perquè ho entengui millor. Vostè fa un pastís molt bo, li deixaria a la veïna perquè es mengés la part que li agradés més i a vostè li deixés les engrunes?
-Vostè es pensa que sóc tonta, no?
-No, els tontos som tots els catalans.

Sempre he defensat que l'àvia d'en Pep Falguera hauria estat una gran periodista.
 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article