La incapacitat per preveure la crisi té algunes lliçons pràctiques. Una és que confiem tant en els indicadors elaborats per uns experts que hem desaprès a confiar en la nostra intuïció.
Els indicadors han esdevingut la nostra interfície per entendre el món, i quan els indicadors estan mal dissenyats esdevenim cecs davant el que succeeix al nostre voltant.
Continuem sabent que el PIB no explica el valor que crea un país, però ens el creiem acríticament. La crida a recuperar la senzillesa de la intuïció no vol dir renunciar a l’ús d’indicadors, ja que aquest són bàsics per a una correcta monitorització, però el sentit comú de les persones ha de passar per davant de la interpretació mecànica i les seguretats dogmàtiques.
L’agregació d’indicadors, com l’empaquetament de productes financers derivats, dóna lloc a un entorn d’informació sense coneixement, a un cripticisme a l’abast de pocs exegetes.
Quan al damunt se’n fa un constructo ideològic, obtenim el model dictatorial propi de la societat de coneixement, suau i imperceptible, amb formes democràtiques i amb imposicions racionals i raonables.
Si els somnis de la raó produeixen monstres, la ideologia dels indicadors produeix dictadures de peluix.
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari