Acomiadament de Raimon - Palau de la música catalana –

Raimon, el cantautor, lletrista, poeta s’acomiada el mes de maig de 2017 dels escenaris. La guitarra, la seva veu enèrgica i potent, també. Raimon va començar la seva carrera l’any 1959 amb la cançó Al vent https://ca.wikipedia.org/wiki/Al_vent  Fins aquest mes de maig de 2017 ininterrompudament ha anat composant, cantant, musicant i presentant els seus treballs extensos i plens de contingut de vida quotidiana. La seva extensa obra i amb una línia molt definida és el seu credencial. Tot això i no és poc.
Raimon ens ha acompanyat amb les seves cançons, la seva força, tendresa, lucidesa al llarg de la vida. Raimon, és aquell referent i també com aquell tresor valuós dins de cada persona. Deixarà els escenaris, passarà desapercebut del dia a dia de la vida quotidiana, Raimon no deixarà mai de cantar,  serà ben viu dins de cadascú amb la seva força, empenta i la seva lucidesa, el mestratge.
Els que l’hem gaudit dels discs, cassets, Cds, escoltant i cantant les seves peces, i hem assistit algun concert, i anar-lo a escoltar i acomiadar per última vegada en el seu darrer recital, evidentment era un concert especial, històric. Per ell i pel qui l’escoltava.
Les seves cançons trossos de vida viscuda i transmesa amb total sinceritat, quedaran plantats com aquells edificis de pedra ben sòlids, sempre fidel a la mateixa línia de lluita. Una de les cançons triades és: Jo vinc d’un silenci, i és aquesta cançó, possiblement un reflex, un resum del que és el gran cantautor.

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg.

Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.

Jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
d'on comença l'horta
i acaba el secà,
d'esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
perd identitat.

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l'anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.

Jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d'un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
jo vinc d'un silenci
que la gent romprà,
jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant.

Al ser la darrera actuació, un acomiadament definitiu i especial, era imprescindible escollir el lloc adequat, i efectivament el Palau de la Música dóna grandària, pompositat a l’adéu per sempre, sonoritat i la càrrega efectiva per el cantautor i per l’espectador. Si al damunt hi ha la sort de veure’l, escoltar-lo a escassa distància, la sensació d’estar a un concert entranyable, amb una selecció acuradíssima, un gaudir dels detalls, també s’agraeix.
Veure les faccions, les venes, els ulls petits i a prop l’un de l’altre i sobretot, aquell xorro de veu, aquella tendresa i curós amb les seves lletres i musiques, fan més gran aquest concert especial i molt gran de Raimon.
Aquest repàs a la seva llarga trajectòria, amb els músics ben compassats, la seva veu, la meticulositat, ens acomiaden, no et tornarem a veure a l’escenari, seguirem gaudint del teu ampli repertori que has anat construint al llarg de tota la nostra vida. Els de baix, et diem adéu amb la veu tremolosa i mig enrogallada.    
Fins sempre!