Fulgurites, els raigs fossilitzats

Hi ha a qui li sorprèn encara que entre les pedres hagin restes d'animals i plantes de fa milions d'anys. Aquestes restes resulten una mica "màgics" per a un profà, ja que pot arribar a ser difícil d'assimilar i comprendre com pot quedar empresonat i quedar conservat per segles i segles una cosa tan delicada com un ou, un peix o una simple fulla. El registre fòssil és extraordinari i sorprenentment minuciós trobant-se des de trepitjades de l'època dels dinosaures a "caques" i "pipis" de tot tipus d'animals. No obstant això, a ningú se li acudiria pensar, ni per un moment, que una cosa tan volàtil i breu com un llamp, pugui quedar fossilitzat. Doncs s'equivoca totalment. Aquests raigs fossilitzats existeixen, i es diuen fulgurites.

Quan es produeix una tempesta, les forces de la natura es desfermen en forma de fortes precipitacions i un potent aparell elèctric,que descarrega, en forma de llamps i trons, la força elèctrica de milers de volts que es generen entre els núvols. Aquests raigs la majoria de les vegades es produeixen dins mateix dels cumulonimbus de tempesta, però algunes vegades descarreguen directament a la terra afectant a tot el que agafi pel mig, ja sigui un arbre o una edificació humana qualsevol.

En aquesta situació, el que es vegi afectat quedarà totalment socarrat, tenint en compte les temperatures de fins a 7.000 graus que es produeixen en el moment de la descàrrega. Si és una edificació humana i no està preparada amb un parallamps, el camí que faci el raig en travessar fins a tocar la terra simplement es carbonitzarà, no així si està convenientment defensada amb l'invent de Benjamin Franklin. Si cau en una línia elèctrica o telefònica, farà saltar tot el que estigui connectat a ella o bé el cremarà. Innombrables faxos, telèfons i contestadors acaben cremats cada any per estar connectats en el moment de descàrrega d'un llamp.

En la natura, la pitjor part se l'emporten els arbres, ja que en ser uns autèntics parallamps naturals, acaben per atreure bona part dels rajos que es produeixen en el camp. Si no hi ha arbres, qualsevol cosa que sigui una mica prominent respecte la superfície i que tingui certa atracció de l'electricitat estàtica és susceptible d'atreure el llamp, ja sigui una ovella, un cavall... o una persona. I això que pot semblar extraordinari, no ho és tant, ja que es produeixen centenars d'afectats a l'any al món, amb preferència a les zones costaneres, on la platja converteix a qualsevol que estigui en ella durant una tempesta en un parallamps perfecte. No obstant això, no sempre troba un para-sol o un incaut banyista per descarregar.

Quan el raig descàrrega directament a la sorra, els 300.000 ampers i els fins 7000 graus que porta el raig, fa que els grans de sorra de la platja literalment es fonguin, creant una figura, la fulgurita (del llatí fulgur -raig-) que, a manera d'arrel d'uns pocs centímetres d'ample (de 5 a 20 mm) i fins a vuit metres de profunditat, fossilitza la forma que tenia el raig i la seva trajectòria dins de la sorra fins que l'energia que portava es va dissipar.

La fulgurita està formada per grans de sorra silícica fosa o semifosa, trucada de forma general lechatelierita, que en realitat és un tipus de vidre natural, molt porós i fràgil. Aquesta formació pren la forma ramificada de la descàrrega, i és relativament fàcil de trobar a les platges i zones sorrenques (com ara deserts de sorra) de tot el món on es produeixen caigudes de llamps. Resulta destacable que, igual que apareixen en l'actualitat, també és possible trobar-los en estrats sorrencs procedents d'antigues platges fossilitzades en les que una vegada van caure rajos fa milions d'anys, podent-se utilitzar llavors com a pedra semipreciosa per a joieria.

La natura és un autèntic sac de sorpreses que tot just arribem a conèixer mínimament. Fenòmens com el raig, que poguéssim pensar que per la seva instantània brevetat no tindria perquè deixar cap rastre, en realitat pot deixar una profunda empremta que transcendeix els segles, demostrant que tot el que passa al planeta queda escrit, d'una manera o altra, en aquest llibre sense fi que és la Terra

-Ireneu Castillo-