Ramree o el batalló japonès devorat pels cocodrils

Que l'home és el pitjor depredador del planeta és una obvietat que, tan sols visitant qualsevol mercat de proveïments del món, queda completament ratificat. Ja sigui per menjar o per traficar amb qualsevol part d'ells, l'ésser humà no dubta a acabar amb qualsevol bestiola vivent que es mou pel planeta i posant en un seriós perill la biodiversitat del planeta. Elefants, tigres, bisons, cangurs, óssos, taurons, balenes, bacallans... tot el que sigui susceptible de ser decapitat, esbudellat i rostit, es decapita, esbudella i rosteix sense misericòrdia, per molt que l'espècie en qüestió sigui perillosa i ens sigui potencialment letal. Tanmateix, hi ha algunes vegades que el regne animal passa a l'atac i els homes, de ser els depredadors passen a ser els depredats. M'estic referint a la matança de soldats japonesos de l'illa Ramree, un truculenta història de la Segona Guerra Mundial a la que l'enemic no parlava, però també anava blindat: la màquina de matar anomenada Cocodril d'Aigua Salada.

Els cocodrils, per molt que hàgim trivialitzat la seva imatge, sempre desperten en nosaltres un atàvic sentiment de por. El veure aquestes boques plenes de dents, la seva grandària descomunal, la seva capacitat de menjar-se les preses sense mastegar, el seu silenciós cos cuirassat i, sobretot, aquells ulls de depredador nat exempts de tot indici d'humanitat, fa que ens esgarrifem davant seu. I no és per menys, ja que són uns superdepredadors que no han sofert modificacions en els últims 80 milions d'anys i que han estat capaços de colonitzar fins el mateix desert del Sàhara.

En aquest sentit, el Cocodril marí o d'aigua salada (Crocodylus porosus), és una autèntica mola animal que pot arribar a sobrepassar els 7 metres de longitud i els 1.500 quilos de pes, sent el rèptil més gran que existeix al planeta en la actualitat. El seu hàbitat es distribueix pel nord d'Austràlia i les zones pantanoses del sud-est asiàtic, i posseeix una fama de "menjahomes" totalment merescuda, com van poder comprovar per la seva desgràcia els exèrcits japonesos que van lluitar a les costes de l'antiga Birmània durant la Segona Guerra Mundial.

A principis de 1945, el Japó havia arribat al màxim de la seva expansió pel sud-est asiàtic, posant en perill les fronteres de l'Índia, aleshores encara colònia britànica. Els japonesos havien ocupat Birmània (actual Myanmar) pel que els exèrcits aliats van emprendre una duríssima campanya per evitar el seu avanç i fer-los retrocedir en la mesura del possible. Un dels enfrontaments es va produir a l'illa de Ramree, una illa d'uns 1.350 km2 situada a la costa de Birmània, molt propera al continent i caracteritzada pels seus pantans i densos manglars.

Aquesta illa havia estat ocupada pels exèrcits japonesos no gaire temps abans i s'havien fet forts a la població de Ramree al centre de l'illa.

El 21 de gener de 1945, l'exèrcit britànic va iniciar un bombardeig naval que va portar al desembarcament de tropes hindús per prendre l'illa, mentre que un batalló d'uns 1.000 japonesos es van atrinxerar a la base i van presentar una dura i feroç batalla. No obstant això, els aliats, superiors en nombre i en equipament, van aconseguir envoltar-los i aquests, abans de rendir-se, van decidir abandonar el seu fortí i anar a buscar altres unitats japoneses per l'únic lloc que no estava ocupat: els manglars.

D'aquesta manera, gairebé 1.000 soldats nipons van decidir fer una dura travessia de 16 km pel mig d'un impenetrable pantà, per tal de fugir de les tropes britàniques. Però no van comptar amb la natura. Una naturalesa que els va caure a plom al caure la nit del 19 de febrer de 1945.

Els manglars es caracteritzen per ser una densa xarxa d'arrels d'arbres que creixen en zones pantanoses costaneres afectades per les marees, fixant i retenint les partícules de fang que hi pot haver en suspensió. Aquest bosc d'aigua salobre genera, d'aquesta manera, un dels hàbitats més rics i ple de mosquits del planeta... i infestat dels temibles cocodrils d'aigua salada.

En aquesta circumstància, l'arribada de la nit va significar l'obertura de la barra lliure d'incaut menjar per a la gran colònia de cocodrils de la zona, els quals, emparats per la foscor i les seves tremendes qualitats depredadores, simplement havia d'escollir el soldat japonès que més li vingués de gust.

Els crits dels soldats en ser estripats pels descomunals cocodrils que els atacaven, travessaven la nit de l'impracticable fangar. De res servien els trets defensius, ja que a cegues, enmig de la foscor, els rèptils sortien del no-res i desapareixien immediatament amb el seu botí. Com a màxim, el cruixir dels ossos del desgraciat soldat escollit o el soroll del típic volteig escorxador dels cocodrils dins l'aigua donaven testimoni de la macabra òpera que la naturalesa estava interpretant en directe en aquella nit.

El balanç humà va ser terrorífic. Dels més de 900 soldats japonesos que van emprendre la marxa, només van sobreviure 20, els quals, malalts i malferits, van explicar la seva brutal experiència a les tropes britàniques que els van capturar. Experiència que ha quedat per als annals com la major matança humana documentada produïda per cocodrils, i inclosa en el Llibre Guinness dels Rècords.

Un sagnant recordatori perquè, d'una vegada per totes, siguem humils, respectuosos i conscients que, en aquest planeta, per molt que no ens ho sembli, no vivim sols.

-Ireneu Castillo-