Llac Vostok, l'immens llac sota el gel de l'Antàrtida

L'Antàrtida, el inhòspit continent gelat, per la seva situació al Pol Sud i a les baixíssimes temperatures assolides, ha estat cobert durant els últims milions d'anys per una capa de gel que arriba a superar els 4 quilòmetres de gruix en algunes parts. Aquest clima tan "benigne" -permeteu-me la ironia-, que ha portat a registrar el rècord de temperatura més baixa sobre la Terra amb -89,2ºC, ha fet que la vida sigui més que impossible. I si viure allà ja és difícil, d'explorar, ja ni parlem, encara que en un continent que és un desert llis i blanc sembla que poc calgui explorar. Però... sap que a l'Antàrtida hi ha el sisè llac d'aigua dolça més gran del món? No ho busqui en els mapes, perquè no el trobarà: es tracta del Llac Vostok i es troba a 3.800 metres... sota el gel.

Pot semblar impossible que sota l'immens pes d'una capa de gel de diversos quilòmetres de gruix pugui existir un llac d'aigua líquida i, a sobre, amb un volum com el del Llac Ontario. No obstant això, l'aigua és una substància tan especial -no es pot comprimir- que permet fins i tot que es produeixin aquest tipus de sorpreses geogràfiques en una zona on mai de la vida es podria arribar ni a imaginar que es poguessin produir.

El Llac Vostok està situat a l'est de l'Antàrtida -una localització una mica ambigua en tant que el nostre sistema de referència perd una mica el sentit estant en els pols- i té una longitud d'uns 250 km i una amplada màxima de 50 km. Està dividit en dos cossos, un amb una profunditat màxima de 400 m i un altre amb 800, separats per una zona en la qual la profunditat no passa de 200 m, ocupant tot el conjunt una superfície d'uns 12.500 km2 que es manté miraculosament líquid sota un tap de 3.769 m de gel antàrtic. Però... com pot existir un llac líquid en semblants condicions? La veritat és que no se sap.

El llac es va descobrir a principis dels anys 60 pel geògraf rus Andrey Kapitsa, quan estudiant la cobertura glacial amb ones sísmiques -a cop de dinamita, vaja- va descobrir que hi havia un llac subglacial, tal com havia predit el científic també rus Peter Kropotkin en 1876. Kropotkin pensava que el pes de semblant quantitat de gel hauria de fer tal pressió sobre les capes més profundes, que aquestes s'escalfarien i acabarien per fondre, formant un cos d'aigua líquida. Segons sembla, bona part de l'aigua continguda pel llac Vostok (que pren el nom de l'estació soviètica Vostok -Est, en rus- situada a la rodalia) estaria formada d'aquesta manera, però no seria l'única.

Després del seu descobriment s'han fet tot tipus de radiosondatges i fins i tot alguns des de l'espai amb ones de radar, el que ha permès trobar altres petits llacs propers -que estarien interconnectats per rius- i fins i tot una illa. Tot això ha portat a pensar que possiblement hi hagi fonts d'aigües termals en el fons que hagi permès que es mantingui una certa quantitat d'aigua líquida des de fa milions d'anys a -3ºC, el que faria del llac Vostok el major reservori d'aigua fòssil del planeta i, segons sembla, amb vida al seu interior.

Després d'una polèmica missió en què els russos el 2012 van aconseguir perforar el casquet glacial fins arribar al llac, els estudis científics que es van realitzar van donar com a resultat la troballa de més de 3.500 tipus de gens diferents en el gel. No obstant això, el fet d'utilitzar freó i querosè com anticongelant perquè la perforació no es congelés malgrat les protestes internacionals pel perill evident de pol·lució del llac, van acabar per invalidar les proves per la més que possible contaminació de les mostres. Amb tot, al gener de 2015 es va publicar que un nou forat -aquesta vegada amb tecnologia suposadament neta- havia estat efectuat i que es prendria una mostra per al seu estudi.

Sigui d'una manera o sigui d'una altra, l'aïllament del llac Vostok s'ha trencat. Milers o milions d'anys d'aigües retingudes sota el gran casquet antàrtic han estat posats a l'abast de l'home. ¿Calia? Indubtablement no, però és un exemple de com la curiositat de l'ésser humà no té límits i és capaç d'arribar on es proposi. L'únic inconvenient és que, com els drogoaddictes, potser no siguem capaços de veure els límits que nosaltres mateixos hauríem de posar-nos per no posar en perill la nostra pròpia casa.

I això, fa por.


-Ireneu Castillo-