La cova dels cristalls gegants

Qui hagi tingut l'oportunitat de veure el clàssic del cinema "Viatge al Centre de la Terra" de 1959, protagonitzada per James Mason i basada en el clàssic de Jules Verne, es recordarà d'una de les imatges en què els protagonistes recorren una cova, a la qual, hi ha uns cristalls de quars gegantins impensables en la superfície i que eren el paradigma d'una terra desconeguda i remota. Efectivament, aquells cristalls de mides descomunals, i que deixaven petits a qualsevol home, simplement van ser fruit de la desbordant imaginació de Verne... o almenys això semblava ser fins a l'any 2000, en què a una mina de Mèxic es va efectuar un descobriment que va deixar perplexos als científics de tot el món: La Cova dels Cristalls.

La Cueva de los Cristales, situada a 290 metres de profunditat a la mina de plata de Naica, a l'estat de Chihuahua i fruit casual d'un parell de miners mexicans, es caracteritza per tenir al seu interior de 35 x 20 m. un autèntic bosc de cristalls de guix pur (selenita) de grandàries èpiques que oscil·len entre els 6 i els 11 metres de longitud, produint l'espectacle mineral més impactant del planeta per la seva bellesa i extrema raresa. Aquest descobriment va mobilitzar ràpidament a tota la comunitat científica, els quals des de llavors l'estan estudiant amb avidesa ansiosa. I no és per menys.

La cova és de difícil accés i de més difícil estudi, a causa de les condicions de temperatura i humitat que s'hi produeixen. La temperatura ambiental oscil·la entre els 45 i 50 ºC i entre el 90 i 100% d'humitat, produint un ambient sufocant que limita la vida humana en el seu interior a un màxim de dues hores, tot i anar preparats amb vestits especials refrigerats amb gel, el que els permet treballar a l'interior d'ella.

Segons els científics, la formació de tals descomunals cristalls es va produir en una cavitat plena d'aigua en la qual es trobaven l'aigua provinent de la superfície (més freda i rica en oxigen) i l'aigua termal, més profunda i carregada de minerals de sulfurs. Aquests minerals, en reaccionar amb l'oxigen provinent de l'exterior, es van transformar en sulfats, dipositant al llarg dels anys els cristalls de guix que podem veure a l'actualitat. S'estima que es van necessitar entre 500.000 i 200.000 anys de situació estable per dipositar i assolir la mida ciclòpia d'aquests portents cristal·lins.

El descobriment va poder efectuar-se per l'activitat de la mina de plata i zinc de Naica, ja que per poder extreure el mineral necessiten extreure l'aigua freàtica termal mitjançant uns potents sistemes de bombament. Això va produir la baixada del nivell de l'aigua i va ser el que va permetre als dos miners mexicans (els germans Eloy i Francisco Javier Delgado) trobar la gruta mentre que hi treballaven.

L'espectacle natural que ofereixen és dels que fan època, però la pressa dels científics per estudiar està totalment justificada. D'una banda, el fet d'estar en contacte amb l'aire quan es van formar sota l'aigua, provoca que els vidres i la cavitat es deteriorin amb rapidesa, tot i tenir un accés limitat exclusivament als científics. De l'altra, en estar en una explotació minera, l'accés a aquesta gruta estarà condicionat al funcionament de la mateixa, ja que en el moment que no sigui rendible es deixarà de bombar l'aigua a la superfície i el nivell freàtic tornarà al seu origen, inundant totes les galeries i grutes que haguessin sota ell. La Cova dels Cristalls, per tant, té data de caducitat, ja sigui per una causa o per una altra i, per tant, cal treballar ràpid.

El nostre món és tan gran, fràgil i bell com desconegut i maltractat, i a cada nou pas que donem ens dóna una nova sorpresa. Val la pena fer l'esforç d'estudiar i preservar-lo.