El guant que no evità la mort de la professora Wetterhahn

La decisió del protocol de seguretat al cas d'ebola a Madrid, ha portat a la palestra informativa els vestits que s'utilitzen per aïllar els investigadors dels virus i les substàncies infeccioses amb què treballen. Els estrictes estàndards que se segueixen -o s'haurien de seguir- determinen la vestimenta-com per exemple, els guants- a utilitzar pels tècnics, ja que no tots els materials serveixen davant segons quines malalties ni tòxics. Tot i així, quan els productes a tractar són molt perillosos, de vegades poden tenir facetes desconegudes per a la ciència que facin saltar el protocol més estricte i millor portat a la pràctica que existeixi. Tal va ser el que li va passar a la doctora Karen Wettenhahn el 1997, la qual va morir tot i estar reglamentàriament protegida.

Karen Wetterhahn era una professora de química nord-americana del Dartmouth College de New Hampshire (EUA), especialitzada en l'efecte que els metalls pesants tenen al cos i com interactuaven amb l'ADN humà. Al gener de 1997, sobtadament, la doctora va emmalaltir amb un quadre clínic consistent en entumiment i formigueig de les extremitats inferiors, així com problemes de visió, coordinació, audició i de parla. Hospitalitzada, les primeres anàlisis donaven que la seva sang tenia 234 micrograms de mercuri per litre de sang, quan el normal era tenir entre 1 i 5 i el límit perillós eren els 50 micrograms. S'havia intoxicat mortalment amb mercuri.

Quan la professora es va assabentar, va recordar que sis mesos enrere havia tingut un incident manipulant dimetilmercuri, una de les substàncies més verinoses que existeixen i que s'utilitzava com a tòxic de control en diversos estudis, així com a calibrador en aparells d'espectrografia. Wetterhahn va explicar que mentre manipulava aquesta substància, seguint tots i cadascun dels protocols de seguretat exigits, una petita gota li havia caigut al dors d'un dels guants de làtex que tenia obligació de portar. Quan es va adonar, ràpidament es va treure els guants per evitar problemes i no li va donar més importància tenint en compte que havia seguit tots els paràmetres establerts per a una situació semblant. No obstant això, alguna cosa va fallar.

Després de 3 setmanes a observació i després d'un agressiu tractament per anul·lar el mercuri del seu cos, la professora va entrar en coma, del qual no es va recuperar, morint el dia 8 de juny de 1997 després de desconnectar-la dels aparells que la mantenien artificialment amb vida. Una simple gota de dimetilmercuri havia acabat amb la vida de Karen Wetterhahn, tot i haver seguit rigorosa i escrupolosament tots els protocols d'actuació per a la manipulació d'un tòxic de primer ordre com el nomenat. Els investigadors es van posar en marxa per saber què havia fallat.

El dimetilmercuri no era un tòxic de nou descobriment. Conegut des de mitjans del segle XIX, aquesta substància es va mostrar de seguida com una de les més potents neurotoxines que existeixen, ja que s'evapora molt ràpidament i s'absorbeix per la pell encara més ràpidament, entrant al torrent sanguini i afectant greument el sistema nerviós. Com que van haver diversos accidents amb el dimetilmercuri, i sabent la seva facultat mortífera, els laboratoris usaven aquesta substància amb extrema precaució. Precaucions que va seguir estrictament la malaurada Karen.

No obstant això, i malgrat haver complert les formalitats requerides, es va descobrir que els guants que suposadament havien de minimitzar els riscos de contacte amb la toxina, en realitat no eren cap obstacle.

La capacitat de penetració del dimetilmercuri és tal, que les proves que posteriorment es van efectuar van demostrar que una sola gota d'aquest potentíssim verí era capaç de travessar els guants de làtex en pocs segons. Però no només els de làtex, sinó que ni els de PVC, ni els de butil i ni tan sols l'impermeable neoprè eren capaços de fer-li front, travessant tots com si fossin de paper higiènic i arribant a la pell en un temps rècord. Tan sols la superposició de diverses capes de guants especials podrien ser una barrera mínimament efectiva per evitar la intoxicació.

A partir d'aquestes observacions, es va descobrir que els protocols que s'havien fet servir per tractar aquesta substància no eren les adequades, i que uns simples guants de làtex no eren cap defensa contra el dimetilmercuri, com va poder comprovar fatalment la professora Wetterhahn. Els laboratoris, des de llavors, i vist el risc extrem que la manipulació suposava per als operaris, van començar a deixar d'utilitzar-lo en benefici d'altres formes de mercuri més fàcils de tractar i de menys risc, com ara el metilmercuri o l'etilmercuri.

Sigui com sigui, el cas de la professora Karen Wetterhahn demostra com, per molts protocols que s'implantin, per moltes precaucions que se segueixin, el realment perillós és el subestimar els riscos i, sobretot, la ignorància.

I d'això últim, i com hem pogut comprovar, els nostres polítics tenen un màster.

-Ireneu Castillo-

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article